Quan un visita una exposició sobre la història del vestit, s'espera veure vestits antics, bonics i fastuosos. També, és clar, mostres del treball dels grans dissenyadors més o menys recents. Però els models de les noves promeses, això ja és més difícil de trobar. Justament aquesta és l'originalitat de l'exposició
El cos vestit: que
es posa al dia, incorporant els treballs dels nous dissenyadors.
 |
| Una de les vitrines renovades. Fotografia pròpia. |
Els museus, a part de ser llocs on passar l'estona durant les avorrides tardes del diumenge per la tarda, tenen també una vocació científica: adquireixen i conserven objectes que tenen un interès particular i que un dia serviran per a estudiar i/o documentar un període, un moviment social o cultural, una moda, etc. Quan es tracta de peces antigues, vistes des de la distància, és més fàcil decidir què cal desar i què no. Però quan es tracta de seleccionar peces representatives de les últimes tendències, la tasca esdevé difícil. Quines tendències són efímeres -la barba
hipster durarà molt?- i quines són prou duradores per ser conservades? Quines peces deixen una empremta en la societat o són el reflex d'influències socials i culturals? Són qüestions que han de respondre les comissàries de l'exposició, Teresa Bastardes i Sílvia Ventosa, a través d'un minuciós treball d'anàlisi i documentació.
I després, encara han de triar quines de les peces adquirides s'adeqüen més al tema de l'exposició: com la indumentària modifica -o no- la silueta del cos. Resultat d'aquest gran treball és l'ampliació de l'exposició en 12 peces creades entre els anys 1990 i 2015 pels dissenyadors i cases de moda Sybilla, Ailanto, Miriam Ponsa, Lydia Delgado, CarlotaOms, Isometric, Emilio de la Morena, Krizia Robustella, Brain&Beast, Celia Vela i Armand Basi.
En algun cas, s'han comprat peces per la seua importància. És el cas, per exemple, del vestit
Espanya de la creadora
Sybilla, que les comissàries han perseguit durant diversos anys. I amb raó. Va ser un vestit icònic en la seua època i
va servir d'inspiració a d'altres dissenyadors. Inicialment va ser
creat per a la ballarina Blanca Li, i més tard el van portar les actrius
Elena Anaya i Ana Belén. És el clàssic vestit negre de nit, elegant i femení, que s'adhereix al cos i realça la silueta de la dona. Però allò que el fa especial, és el resultat de l'experimentació amb materials tradicionals i innovadors. Es tracta dels panells flotants, inspirats en motius hispànics com la creu i el toro, i que se sostenen gràcies a invisibles fils de niló. L'elegància es pot amagar fins i tot en els fils de pescar.
 |
Vestit Espanya. Sybilla (1963). Madrid 1992.
Crepè de seda i fils de niló.
Compra, 2016. MDB263. Fotografia Rafael Vargas.
Cortesia del Museu del Disseny de Barcelona. |
Però la col·lecció Tèxtil i d'Indumentària del Museu del Disseny de Barcelona també rep constantment noves incorporacions en forma de donacions. Moltes venen dels guanyadors dels premis
080 Barcelona Fashion, cosa que permet de conservar peces que d'altra manera potser es perdrien. Com va explicar Núria Basi, als començaments d'una casa de moda no es conserven moltes peces -tampoc no tens lloc per fer-ho- i és quan la marca comença a ser important que es comença a pensar en aquestes coses.
Entre les noves incorporacions, el museu presenta una peça de les joves dissenyadores
CarlotaOms (Elisabeth Carlota i Elisenda Oms) representant de la
moda agender, sense gènere, de vegades anomenada unisex, on es deslliga el disseny de si la persona que l'ha de portar és home o dona. La diferència està en la forma del cos, però no en l'estil, els colors, els teixits... Em van explicar que es van inspirar en el moviment
hen. Una vegada a casa, pregunto a l'omniscient Google:
hen es un pronom personal suec amb gènere neutre, creat inicialment per evitar l'escriptura farragosa de coses com
han/
hon (ell/ella en suec) o
un@. Més tard va ser adoptat per moviments feministes i de persones amb una sexualitat no clàssica per promoure la utilització del gènere neutre i evitar discriminacions i estereotips per causa del gènere. El moviment no és només lingüístic, sinó que passa per propostes com la creació d'equips esportius mixtes, la promoció de joguines lliures de rols de gènere o, com es mostra amb aquesta peça, el disseny de roba sense gènere.
 |
Col·lecció Al·legoria, primavera-estiu 2016.
CarlotaOms (Elisabeth Carlota, 1987, Elisenda Oms, 1992)
Barcelona 2015. Conjunt: gavardina i pantalons.
Sarja de cotó amb brodat de fils de cotó.
Premi 080 Barcelona Fashion, juliol 2015.
Donació Elisenda Oms Selva i Elisabeth Carlota, 2016. MDB 425.
Fotografia Xavi Padrós. Cortesia del Museu del Disseny de Barcelona. |
Una altra novetat: de la mà de Brain&Beast i Krizia Robustella, l'
streetwear entra per primera vegada a l'exposició. El conjunt de
Brain&Beast és esportiu: una dessuadora blanca amb motius que recorden les costures d'una pilota de beisbol, i uns pantalons molt folgats d'estil bombatxos. Res a veure doncs amb els vestits glamurosos de Dior; el carrer puja la museu.
 |
Col·lecció Décalogue IV (Exótica), primavera-estiu 2014.
Brain and Beast. Barcelona 2014. Conjunt: dessuadora i pantalons.
Gènere de punt de cotó, ullets metàl·lics, cordons de cotó.
Premi 080 Barcelona Fashion, juliol de 2013.
Donació Ángel Vilda, 2014. MTIB 4.216/14.
Fotografia La Fotográfica. Cortesia del Museu del Disseny de Barcelona. |
Pel que fa al conjunt de
Krizia Robustella, l'hauria pogut portar tranquil·lament David Bowie (justament també podeu veure l'exposició
David Bowie Is al Museu del Disseny). Es tracta d'una jaqueta de pell roja, un top de punta i uns pantalons blaus ajustats al cos. Amb David Bowie, Krizia Robusella comparteix la tendència a la provocació i a l'inconformisme social. De fet, el conjunt és part de la col·lecció
Road Club Lovers, inspirada en l'estètica de les treballadores del sexe que els camioners i altres conductors troben en els clubs a la vora de la carretera.
 |
Col·lecció Road Club Lovers, tardor-hivern 2011-2012.
Krizia Robustella (1984). Barcelona 2011. Conjunt: jaqueta, cos i pantalons.
Jaqueta: pell i pells artificials; cos: punta mecànica sintètica;
pantalons: sarja de cotó i licra, i pedreria de plàstic.
Premi 080 Barcelona Fashion, gener de 2011.
Donació Krizia Robustella, 2013. MTIB 3.957/13.
Fotografia pròpia. |
Però si bé alguns dissenyadors innoven desafiant les convencions, altres ho fan inspirant-se en les velles tendències de la tradició, ja oblidada o quasi. Al final, és una altra forma de trencar els esquemes. A casa nostra,
Miriam Ponsa fa anys que s'inspira en les tècniques i motius tradicionals per crear les seues col·leccions. El conjunt de l'exposició consta d'un jersei de llana i un vestit de gasa de seda de la seua col·lecció
Transhumància. El fil de llana utilitzat per teixir el jersei és molt gruixut, per la qual cosa va requerir agulles de diversos centímetres de gruix fetes especialment i el jersei pesa uns 3-4 kg. Poc després de visitar l'exposició vaig comprovar com els motius tradicionals poden ser adoptats també per grans marques, quan vaig veure
a H&M un model d'espardenya clarament inspirat en les espardenyes de taverner i
un altre d'espardenya tancada. I no són els únics, fins i tot
Chanel i Ralph Lauren s'hi han apuntat.
 |
Col·lecció # 24 Transhumància, tardor-hivern 2013-2014.
Miriam Ponsa (1973). Manresa 2013. Conjunt: jersei i vestit.
Jersei: punt de llana sense filar (metxa); vestit: gasa de seda.
Premi 080 Barcelona Fashion, gener 2013.
Donació Miriam Ponsa, 2013. MTIB 4.170/14.
Fotografia Rafael Vargas. Cortesia del Museu del Disseny de Barcelona. |
Aquestes peces són només una part de les noves incorporacions d'
El cos vestit i una petita part de les peces dels últims anys que es poden veure a l'exposició. Sí, si voleu estar al corrent de la última moda, podeu llegir
Vogue o
Marie Claire. O a les vostres influenciadores preferides. Però també podeu donar una volta per l'exposició
El cos vestit del Museu del Disseny. I -¿qui sap?- potser una de les 170 peces de l'exposició des de 1550 fins ara us inspira per a idear el nou
look de l'any que ve. I només per 6 € (4 € amb entrada reduïda). Això és moda
low cost.
També en parlen:
Coralí Pagès,
El Museu del Disseny amplia i renova el seu armari.
