dissabte, 11 de novembre del 2017

BEFF 2017, dia 3: Mirant al futur

No obstant el mal de cap per haver dormit poc, el dia em porta esperances: l'esperança de veure tants canvis positius en marxa a través de les diferents taules rodones del dia.

La primera ha estat "El futur de la producció tèxtil local". Amb la crisi econòmica i la deslocalització, les empreses tèxtils europees han sofert un cop important i el futur semblava negre. Moltes indústries han desaparegut i una gran part de la infrastructura s'ha desmuntat. Per donar suport als territoris amb tradició tèxtil va nàixer la xarxa ACTE (Associació de Col·lectivitats Tèxtils d'Europa) en què participen diversos països europeus. La rama espanyola de la xarxa (Tex4future) agrupa uns 30 municipis, a més de centres tecnològics, universitats, etc. Recentment, alguns ajuntaments de la xarxa ha promocionat la publicació d'un estudi sobre la sostenibilitat en el sector tèxtil, que identifica els models de negoci vinculats a la sostenibilitat i les seues modalitats d'aplicació. També, a través del projecte futur mod, la xarxa proporciona serveis de mentoria, formació i altres a emprenedors i micropimes de nova creació en el sector de la moda. Un altre dels projectes que compta amb el suport d'ACTE (a més de diversos ajuntaments, ASEGEMATecnocampus, etc.) és la plataforma Cooperatèxtil, un directori de tallers i empreses del sector tèxtil. Després de la crisi del tèxtil i la consegüent desorganització del teixit productiu, molta de l'oferta disponible en el sector no és visible, sobretot per les empreses que comencen. Aquesta prospecció de les empreses existents i dels serveis que ofereixen és una eina que pot resultar molt pràctica a l'hora de crear sinergies i identificar possibles proveïdors.


Però el futur de la indústria tèxtil passa també per la innovació. Com per exemple, la recerca i el treball duts a terme a Hilaturas Arnau en el reciclatge i reutilització de materials de rebuig (restes de xarxes de pesca, plàstics, etc.) per fer fil. O la innovació en l'aplicació de les noves tecnologies de la informació a disseny de moda, especialitat de FabTextiles, que a més de potenciar el programari obert, disseminen llur coneixement especialitzat a través del programa formatiu de Fabricademy.

La segona taula rodona, sobre "Economia Circular en el sector tèxtil" i moderada per Clara Mallart, ha aportat diferents exemples de l'aplicació d'aquest paradigma. Núria Nubiola i Montse Bayen de By My Eco han presentat la seua iniciativa de reaprofitament de texans i d'ajut a persones en dificultats. Després de comprar centenars de kilos de texans vells, passen per una primera part de reconversió de les parts dels texans que estan en bon estat en diferents objectes, com bosses, davantals, etc. comercialitzats amb la marca Back to Eco. Una altra iniciativa en estudi comportarà la trituració del teixit inservible per mesclar-lo amb matèria primera i fer-ne nou fil. Després Manel Subirats de Grintint ha presentat el seu projecte de tints naturals. Els tints naturals són problemàtics i no necessàriament per ser naturals són sostenibles. Per exemple, cal una gran quantitat de matèria primera per obtenir el tint, necessita un temps llarg de trempat –cosa que implica un alt consum energètic i d'aigua–, s'utilitzen i generen productes tòxics i, a més, els colors són poc estables. En Manel ha dut a terme una tasca de recerca per millorar el procés de tint natural i ara  tenen un procés patentat que requereix menys temps, menys aigua i menys energia que els tints convencionals.



A base de sumar iniciatives, la transició vers una moda sostenible s'està convertint en un moviment global, exemplificat pel treball de Fashion Positive i les certificacions Cradle to Cradle, presentats per l'Aglaia Gómez. La filosofia d'aquest moviment és que individualment es possible de fer les coses menys malament, però que les coses es poden millorar només amb les sinergies que es creen quan es treballa coordinadament. Un treball en el qual estan involucrades grans firmes, com H&M i C&A, amb fundacions que fan recerca sobre el reciclatge de fibres tèxtils. Alguns dels resultats del treball conjunt de múltiples actors són un catàleg de materials amb la certificació Cradle to Cradle o la primera guia de bona moda (Good Fashion Guide).




L'última taula a la qual he assistit és "Fashion films". Què és un fashion film o film de moda? Segons l'Eva Font, coordinadora del primer Barcelona Fashion Film Festival, es tracta d'un relat, una història publicitària que incorpora l'aspecte emocional. De fet, diu, un film de moda és quan la roba o accessoris passen a ser un personatge més. Per la Laia Gil, directora de cinema i de films de moda, un film de moda és una barreja de publicitat, videoclip i curtmetratge.


Això queda ben demostrat en els films que s'han passat. El primer, va ser el guanyador del Barcelona Fashion Film Festival: GTO The Eyeball, dirigit per Dean Alexander per a Georgetown Optician.




Núria Espinach, de la marca de moda sostenible Art and Seams va presentar llur nou fashion film IPO (Impuls PostOrgànic). Per a ella la realització de la pel·lícula, produïda per l'Estudi Caramba!, va ser tota una aventura i va ser possible gràcies a una campanya de finançament a Verkami.




Està clar que els fashion films són tota una novetat. El film de moda apareix com una adaptació del món publicitari als nous costums, on la tele perd pes front al consum de material audiovisual a través d'Internet. Gabriela Pedranti, que moderava la taula, va fer notar que és una oportunitat de comunicació de moda sostenible a explotar, més innovadora que la indústria de la moda convencional. És uUn nou mitjà publicitari amb un alt potencial per comunicar les noves idees de la moda sostenible. Mireu sinó el vídeo Be the change, dirigit per Sergio Rivas per a FastGarms.


divendres, 10 de novembre del 2017

BEFF 2017, dia 2 per la tarda: tantes iniciatives, tanta feina per fer

La segona jornada del BEFF m'ha deixat un gust agredolç (el resum de la primera jornada aquí). El documental The True Cost, i la taula rodona posterior, m'ha deixat preocupat. Una gran de la indústria de la moda no és sostenible i es basa en explotació d'éssers humans (sobretot dones) i dels recursos naturals. Per sort hi ha passos cap a la sostenibilitat, des de la introducció de perspectives ètiques i sostenibles en les escoles de moda fins a la creació de petites empreses que intenten ser al més sostenibles possible. Fins i tot les grans empreses se veuen obligades a rentar-se la cara amb canvis cap a una major sostenibilitat, senyal que les coses estan canviant.

En arribar pel matí em creuo amb la Jéssica de Pqno, que té una parada al BEFF. Ahir va estar parlant-me de les seues creacions. Va començar amb pitets i bosses per a nadons i ha continuat amb bosses per les mares. La Jéssica cus els seus accessoris amb boniques teles estampades amb motius simpàtics i divertits. El seu treball fet amb cura i materials escollits és una aposta per la qualitat, front a l'aposta d'una gran part de la indústria tèxtil per preus baixos i baixa qualitat.

Accessoris creats per Pqno.

Justament, el tema de The True Cost (que podeu veure a Netflix) és el caràcter insostenible d'una gran part de la indústria de la moda. Aquesta ha impulsat una transformació cultural per convertir la roba en un bé d'un sol ús a través de la reducció dels preus. Però els costos no es redueixen, ans al contrari augmenten, i la manera de mantenir el benefici és la deslocalització, aquesta nova forma de colonialisme, exportant la producció a països on els drets dels treballadors són mínims i hi ha una baixa protecció del medi ambient. El resultat? Explotació obrera i contaminació; però lluny, on els ulls no ho veuen i els consumidors no se senten —no ens sentim— culpables. El problema és immens. Per exemple, la moda és la segona indústria més contaminant després del petroli.



L'altra cara de la moneda són les empreses que comencen a canviar això, com People Tree i Patagonia, marques que es preocupen pel benestar dels treballadors i per la sostenibilitat ambiental. Però el poder d'aquestes poques firmes per canviar el model és limitat. Són els consumidors, exigint uns mínims estàndards de justícia social i sostenibilitat ambiental, qui poden forçar les grans empreses a canviar el seu modus operandi. És la conclusió del documental, i també de la taula rodona posterior.


Però no és fàcil trobar botigues sostenibles. És per això que Ignasi Eiriz, un estudiant de Publicitat i Relacions Públiques de 19 anys, ha pensat en desenvolupar la primera aplicació mòbil de moda sostenible. El seu projecte és crear una app gratuïta, Ethical Time, que indique la localització dels negocis de moda sostenible. És reconfortant veure el seu entusiasme i li desitjo sort en el seu projecte. Estaré al cas per quan llance la campanya de finançament ben prompte.


Al vespre marxo del Museu del Disseny amb el cor pesant, capficat en els problemes del món. Recordo perquè vaig estudiar biologia, el meu interès per l'ecologia: la voluntat de protegir la natura, d'actuar per ajudar a resoldre alguns dels problemes del món. Quina diferència amb allò que faig! La recerca és útil, no hi ha dubte, però allò que faig està tan lluny de l'aplicació pràctica que no me'n sento satisfet. Sé del cert que he de canviar de faena. I preocupar-me per la sostenibilitat. Enmig d'aquests pensaments, uns llums a terra em distrauen. I pensar que ahir no els vaig veure... Com amb els problemes de la indústria de la moda, n'hi ha prou de mirar per veure que hi són.



BEFF 2017, dia 2 pel matí

M'adreço al Museu del Disseny amb la intenció d'assistir a la taula rodona sobre "Com portar la sostenibilitat a les escoles de moda". La Sílvia Ventosa, conservadora de la col·lecció de tèxtil i moda del Museu del Disseny i moderadora de la taula rodona, comença amb un comentari que em sembla interessant: "La sostenibilitat hauria d'estar inclosa en la moda, no ha d'estar-ne a part". I continua definint els elements que ha de tenir la moda segons ella per ser sostenible: RSC (responsabilitat social corporativa), viabilitat econòmica (preu just) i sostenibilitat ambiental. I planteja una qüestió hauríem de parlar de moda sostenible o de vestit sostenible? Segons ella el terme de "moda sostenible" es contradictori, ja que la moda està en canvi permanent, i és contrari a la idea de sostenibilitat.


A la taula rodona hi ha representants de quatre escoles de moda: Fran Casado de BAU, Elena Salcedo de l'IED, Tonuca Belloch de l'EASD i Antoni Manyà d'ESDI. Em fa content saber que les quatre escoles incorporen la sostenibilitat en els seus programes, cada una a la seua manera. A ESDI es potencia la reflexió ètica de l'alumnat, que en general arriba a l'escola sense tenir idea de què és la sostenibilitat. Fa pensar que hi ha quelcom que falla en l'educació secundària... A l'IED la sostenibilitat s'introdueix a tots els nivells i, de fet, Elena Salcedo veu al dissenyador com un pont entre el sistema productiu i el sistema de consum, de manera que pot actuar com a agent de canvi. Una idea semblant és la de l'escola BAU, en què els alumnes estan immersos des del primer dia en el concepte de "disseny que transforma". Per a Fran Casado, el concepte de moda està obsolet, ja no té sentit, i, encara que la moda sostenible estigue sovint associada als cumbaià i als hippies, no és així. A l'EASD de València, en canvi, es potencia la recerca d'una identitat pròpia dins de la sostenibilitat.

Tanmateix, la sostenibilitat no és obligatòria al 100% a les escoles. Allò que importa, com diu Fran Casado, és sembrar la llavor. Després, alguns estudiants esdevindran dissenyadors de moda sostenible i alguns d'aquells que vagin a treballar per grans empreses proposaran canvis per fer la seua roba més sostenible. Part d'aquest canvi es realitza a través de col·laboracions de les escoles amb empreses i la realització de projectes sostenibles. Per exemple, a l'EASD tenen projectes amb empreses sostenibles com Koopera i promocionen els projectes d'activisme dins de l'assignatura de Narrativa audiovisual. I BAU col·labora amb els manters i la seua nova marca "Top Manta". Passet a passet es va avançant.

Abans de marxar a dinar dono una volta per les parades (o pop-up stores com se'n diuen ara). La parada de Zocco Handmade s'ha desplaçat uns metres per ser més visible. I avui l'Eva de bcn i punt s'ha portat un llum de casa. M'explica que la il·luminació és essencial: ajuda a crear un espai delimitat propi, atreu l'atenció del visitant i posa en relleu els productes exposats. Unes creacions, barrets de llana i moher fets per ella mateixa, que ja de per sí atrauen l'atenció. Tenen unes formes interessants, no són els típics barrets de llana, sinó que tenen un estil particular. I uns colors ben contrastants: roig, negre, gris. L'Eva va dir-me ahir que en aquesta situació política tan remoguda eren els colors que l'havien inspirat aquesta temporada.


dijous, 9 de novembre del 2017

Bcn Ethical Fashion Fest 2017: Dia 1

Avui ha començat l'edició d'aquest any del Barcelona Ethical Fashion Fest (BEFF) al Museu del Disseny. Hi he arribat cap a les 17h, quan la xerrada de Nati Yesares sobre "Economia circular i valor social" ja havia començat. La sala es trobava mig en penombra, hi havia algunes proves de so i de llum, i els visitants érem encara escassos. És una sort, perquè això m'ha permès de parlar tranquil·lament amb els diferents expositors.


Són diverses les maneres en què es pot buscar la sostenibilitat i cada un dels expositors ho fa a la seua manera. N'hi ha que formen les dones de països en desenvolupament per fer un treball tèxtil i els ajuden a vendre els seus productes, n'hi ha que utilitzen tints poc agressius amb el medi ambient i la salut humana, n'hi ha que potencien el treball artesà local, i altres que reciclen materials de rebuig.

He quedat impressionat pel treball de Mònica Noguero. M'ha explicat com utilitza les bobines de fil no utilitzades completament per la indústria tèxtil per teixir pedaços de roba de colors diferents que després empalma en una sola peça de roba. Això dóna un aire molt original i vistós a les seues peces. És un veritable repte creatiu trobar la manera de combinar els diferents colors amb gust i la Mònica Noguero hi reïx.

Peça de Mònica Noguero, teixit artesanal amb matèries primes naturals.

M'han agradat molt també les creacions de la Sylvia Calvo, fetes aprofitant sacs de cafè ja utilitzats. Hi havia una armilla i un abric que m'hauria comprat si m'ho pogués permetre. Però em pregunto com deu fer per treure l'olor del cafè dels sacs...

Abric de Sylvia Calvo, fet a partir de sacs de cafè.

Una mica arraconada, he trobat la parada de Zocco Handmade. En començar a parlar, "Perdona, es que no hablo catalán". No es important. La noia que s'ocupava de la parada -no he pensat a preguntar-li el nom- m'explica el seu interessant projecte de confecció d'accessoris per dones del Marroc i de l'Índia. Les bosses exposades, de pell i punt, mostren motius tradicionals del Marroc, però amb un toc innovador. De fet, em diu que el teixit utilitzat al Marroc es fa servir per fer coixins i cortines i que els lluentons són part d'una roba que s'utilitza en els casaments. De fet, amb el treball d'aquesta associació es conserven les tradicions locals, a la vegada que es dóna la possibilitat a les dones amb qui treballen d'obtenir ingressos i tenir una formació.

Bosses de Zocco Handmade.

Cap a les 18 hores té lloc la inauguració oficial amb Sylvia Calvo, la presidenta de l'associació Moda Sostenible Barcelona, que presenta els criteris de la Moda Sostenible. Aquests criteris estan definits en base a diferents eixos directors: professionalitat, transparència i traçabilitat, cooperació i participació, pràctiques progressives, criteris mediambientals, criteris socials i criteris culturals. Podeu trobar-ne el text complet aquí.

Inauguració de la BEFF.

A continuació té lloc la desfilada. Trobo un lloc a segona fila. Però m'adono ràpidament que fer fotos en una desfilada no és fàcil (i menys amb una càmera digital de butxaca).

Model amb bossa d'Amigala.

Seria més fàcil fer les fotos de front que de costat. Per alguna cosa els fotògrafs es posen al final de la passarel·la...

Els fotògrafs, al final de la passarel·la.

La desfilada demostra que és possible combinar sostenibilitat amb un bon disseny, fins i tot elegant en alguns casos. No són només friquis (encara que jo sigue un) aquells que s'interessen en la roba sostenible.

Peces de Roba Amiga.

Després d'una bona estona em poso a experimentar amb noves posicions al voltant de la passarel·la. Al final, les millors fotos són les que faig al final de la presentació de cada marca, amb totes les xiques a l'escenari.

Peces de la col·lecció presentada per Del Través.

Al final de la jornada, després d'un pica pica per socialitzar, marxo del Museu del Disseny, amb les llums de la nit que m'acompanyen.