dilluns, 26 de setembre del 2016

Com no perdre el fil

Suposo que a vosaltres també us ha passat. Esteu cosint, travesseu el teixit amb l'agulla, la repreneu de l'altre costat, estireu... i vet aquí el fil que surt de l'agulla. Em passa constantment. De vegades, dos i fins i tot tres vegades seguides. És la cosa que em fa perdre més temps quan cuso. I tenia la impressió que hi devia haver una manera perquè això no passés. Finalment l'he trobada en un llibre de 1873, la tercera edició de Leçons de couture per Emmelyne Raymond. El fil es sosté amb els dits quarts i cinquè. Ha estat una revelació, la mà té cinc dits! Perquè us il·lustreu també vosaltres, us deixo la traducció de com s'agafen fil i agulla, segons Madame Raymond.


Dibuix núm. 1 de Leçons de couture, extret del llibre digitalitzat per Google.

"L'agulla utilizada per cosir la llenceria ha de ser només una mica més gruixuda que el fil, ni llarga, ni curta, o sigui de longitud mitjana. S'agafa per la meitat de la seva llargària, entre el polze i l'índex, mentre que el tercer dit, protegit pel didal, es posa contra l'agulla com indica el dibuix núm. 1. La roba (tela o percala) es sosté amb l'índex de la mà esquerra; l'agulla es punxa dins la roba, s'empeny amb el didal, és alliberada per l'índex i el polze de la mà dreta, que la reprenen davant del punt, per fer-la sortir de la roba amb el bri que s'hi troba enfilat; aquest bri es pren entre el quart i cinquè dit. Tan bon punt l'agulla és estirada fora de la roba, el cinquè dit reté el fil, a fi de fer-lo lliscar gradualment i segura."

Humana

Avui us parlaré d'un lloc on trobar material per treballar, les botigues d'Humana. Com molts i moltes ja sabreu, es tracta d'una fundació que ven roba de segona mà per captar fons per a la cooperació internacional. Entre els seus penja-robes hi ha, sí, roba vella, però també roba en bon estat feta amb materials nobles (seda, cuir...) per un bon preu. Els vestits exposats segueixen un cicle i a un cert punt hi ha un renovament complet de la botiga. És llavors que s'arriba a ofertes del tipus "tot a 5 €", el dia després "tot a 4 €", el dia següent "tot a 3 €" i encara "tot a 2 €". Arriben a tot a 1 €? Ara no m'en recordo... Estigueu al cas!


Va ser al mes de maig, aprofitant un d'aquests dies de "tot a 2 €", que vaig trobar aquesta armilla de pell. Justament necessitava un moneder nou... I d'aquí en puc extraure tot el material que necessito. Fins i tot n'hi ha prou per fer-me una cartera i una bossa. Ja no caldrà que miri amb enveja els preus de les bosses de pell de la botiga de prop de casa. No us sembla fantàstic?


dissabte, 24 de setembre del 2016

Revista: Coudre c'est facile

En fullejar la premsa al centre comercial Monoprix, ja fa dies que m'atrau la revista de costura Coudre c'est facile. Dubtava perquè la major part dels models no m'acabaven d'interessar. Avui, finalment, m'he deixat temptar i l'he comprada. M'han acabat de decidir un article sobre com ajustar els motius de les teles estampades i la idea d'analitzar la revista per al bloc. I que ja falta poc per rebre la nòmina.


Coudre c'est facile és una revista bimensual publicada per les éditions de saxe, una empresa editorial de caire familiar especialitzada en treballs creatius. A França la revista costa 6,90 € (un euro més a Espanya) i el número que he comprat (el número 40, de septembre/octubre de 2016) conté 36 models.

La revista es pot fullejar parcialment per internet. Si bé els models d'aquest número no m'acaben de convèncer, en números anteriors hi veig coses interessants. La revista té un aire jove, viu i alegre. De fet, està adreçada a jeunes mamans (joves mamàs) que estan aprenent a cosir. Per això, els models són en gran part per a xiquets i dona. N'hi ha també un bon nombre dedicats a treballs manuals diversos (accessoris, decoració, etc.). I en aquest número fins i tot hi ha un model de jersei per a home.

Com a punt negatiu, no m'agraden les fotos de xiquets amb aquests posats artificials de model. Ja no m'agraden els posats artificials de models adultes, però amb la quitxalla ho trobo encara menys suportable. A més, la revista em sembla una mica cursi.

Com a punt positiu, les instruccions són detallades i estan ben explicades, amb dibuixos i fotos de qualitat. De fet, les explicacions són bastant sintètiques i visuals, sense més text de l'estrictament necessari. Fins i tot si no t'acaben d'agradar els models, el fet de poder veure la construcció de les peces amb tant de detall, ja val la pena.

dilluns, 19 de setembre del 2016

Objectius econòmics

Acaba de començar l'any escolàstic i tinc tres objectius econòmics per aquest curs. Tres objectius molt relacionats amb la meua feina vocacional, amb aquesta aspiració de treballar la tela amb les mans.

En primer lloc, necessito una màquina de cosir. Només, així puc fer peces de roba suficientment ràpid perquè cosir sigue una activitat rendible. El pressupost que em proposo és de 150 € (per una primera màquina de cosir amb la qual aprendre, crec que ja està bé). Sembla que hi ha una màquina de la marca Silvercrest, que ven la Lidl per 69 €, que no està mal per començar.



En segon lloc, necessitaria un escànner. Estic començant a fer dibuixos i esboços de roba i necessito l'escànner per desar-los a l'ordinador. I, també, és clar per compartir-los amb vosaltres. Suposo que amb 100 € n'hauria de tenir prou.

Finalment, vull viatjar a Londres amb la meva companya. És un desig que tinc des de fa temps i que no he pogut encara acomplir, una mescla de viatge de treball i de plaer. Puc anar a Londres i no visitar el Fashion and Textile Museum, el Victoria & Albert Museum i Saville Row? És l'objectiu més ambiciós, per a una setmana de viatge crec que necessitaria uns 800-1000 €.

En total, uns 1000-1250 €. Els podré obtenir? Estalviant, treballant, venent el producte de les meves mans... hauria de ser possible.

diumenge, 11 de setembre del 2016

Visita al Palais Galliera

Aprofitant que havia d'anar a París per a seguir una formació, aquesta tarda he visitat el Palais Galliera, seu del Museu de la Moda de París. Com que els vestits de la col·lecció són fràgils, aquest museu només acull exposicions temporals. L'exposició actual, Anatomie d'une collection, fa un petit repàs dels fons disponibles al museu a través d'un centenar de peces, que mostren l'evolució de la indumentària en els últims tres segles.

Visitar un museu de moda no sol ser cosa d'homes. Només arribar, a la cua d'entrada, tot eren dones. Però em sento sol per poc temps; poc després arriben alguns homes acompanyant les seves dones o amb la família. De fet, l'exposició vol trencar els estereotips i està adreçada a tots els públics. Tot això, gràcies al poder suggestiu dels vestits, que serven l'impronta de qui els ha portat. "Mira, aquella armilla era de Napoleó!", diu un xiquet. I gairebé el pots veure, seriós, que es passeja amb les mans a l'esquena en el seu retir obligat de l'illa d'Elba. Al costat, un sensual vestit de nit de muselina blanca brodat amb motius vegetals, vaporós i transparent... De Josefina. L'imagineu esperant el seu amant?

Foto cortesia de Collection Palais Galliera - © Eric Poitevin/ADAGP, París 2016.

És enmig d'aquestes il·lusions que volto pel Saló d'Honor, que conté els vestits històrics, aquells que m'interessen més. Faig una volta de reconeixement, per fer-me una idea de les peces que hi ha. Llegeixo les targetes, em fixo en els detalls, miro tot pel davant i pel darrere... I quan he acabat, em poso a dibuixar ràpidament les peces que m'interessen més. Tinc poc temps, he arribat cap a les 15 h i el museu tanca a les 18 h.

La primera cosa que dibuixo és un pantaló i armilla de cap a 1792 que va pertànyer al petit Lluís XVII, fill de Lluís XVI i Maria Antonieta. La tela de cotó és bastant senzilla, ratllada de beix i marró. Qui ho diria d'un príncep, però sembla que al palau de les Tulleries les condicions eren més bé austeres. Mentre dibuixo, veig que no sóc l'únic. Algunes noies també dibuixen detalls dels vestits, o vestits sencers. La majoria, com jo, dibuixen en peu amb el quadern a la mà. Amb una, coincidim en dibuixar la mateixa peça tres vegades seguides. Una altra dibuixa asseguda per terra.



Seguidament, m'entretinc dibuixant una armilla amb mànigues de cap a 1740. La podeu veure en la foto, de teixit de seda blau violeta i tela de cotó de color blau amb galons daurats. Dibuixar em serveix per fer més atenció a tots els detalls, a com está confeccionada. I faig diferents vistes i detalls. He vist els patrons d'alguns dels tipus de peces exposades (redingots, armilles, etc.) en llibres antics digitalitzats. Però veure com queden una vegada muntades, és tota una altra cosa.

Foto cortesia de Collection Palais Galliera - © Pierre Antoine.

Quedo fascinat amb un frac tot negre de vellut amb brodats en fil de seda negra amb motius d'espigues de blat, de branques de roure i de fulles d'heura. En faig una vista per davant i una per darrera. És l'uniforme de membre de l'Institut d'Egipte, i com a científic m'interessa especialment. L'Institut d'Egipte és una acadèmia fundada per Napoleó durant la seva conquesta fallida del país. De fet, sembla que aquesta jaqueta li va pertànyer com a vicepresident de l'Institut. Va ser el secretari perpetu de la institució, el matemàtic Jean Baptiste Joseph Fourier, qui la va repatriar i la va conservar al seu retorn a França un parell d'anys més tard.


I continuo amb una altra peça de Napoleó, una armilla de 1814-1815 que m'encanta. Me'n faria una d'igual. La part de davant és de piqué de cotó i el darrera és de tela de cotó. Encara que originalment era una armilla blanca, ha esdevingut beix amb el pas dels anys.



Però la peça que més m'ha captivat és una armilla amb mànigues de cap a 1750 de Claude Lamoral II, príncep de Ligne i del Sant Imperi. Té uns brodats vegetals d'una vistositat i colors tan vius, que diries que és de Desigual. Però té més classe, sense dubte. Llàstima que per error només he agafat quatre llapis de colors...

Foto cortesia de Collection Palais Galliera - © Pierre Antoine.


És ja la segona vegada que parlo d'una armilla amb mànigues. I faldons. Res a veure amb allò que actualment entenem per armilla. L'armilla va ser introduïda a Europa pel rei Carles II d'Anglaterra en el segle XVII. Inicialment tenia mànigues i es va convertir en una peça fonamental del vestit masculí, format per casaca, armilla i calçó. En anar sota la casaca, les parts visibles eren les que estaven més guarnides: el davant, els polsos i, com en el cas de l'armilla del príncep Claude Lamoral II, la part baixa central del darrera, que s'entreveia a través de l'obertura dels faldons de la casaca. Posteriorment, les mànigues es van eliminar per donar més facilitat de moviments.

Les altres peces les dibuixo bastant més ràpid, ja que m'adono que em queda menys d'una hora abans que no tanquen: un caraco (una espècie de top amb mànigues) marró de 1795, una jaqueta ratllada d'home dels 1790s, una jaqueta d'home de cap a 1820-1830 (sembla que devia abrigar bastant, és bastant espessa), dos davantals, i una armilla que va pertànyer al filòsof i matemàtic Condorcet, feta amb teixit de punt per davant (amb ratlles horizontals blaves, grana i blanques).

Foto cortesia de Collection Palais Galliera - © Pierre Antoine.

Acabats els dibuixos de les peces històriques, me'n vaig a veure la resta de l'exposició. A la Galeria Est, es mostra el naixement de l'alta costura en el període de la Belle Époque. S'hi poden veure algunes peces que van pertànyer a artistes del moment com Sarah Bernhardt o Cléo de Mérode. Al costat, a la Gran Galeria (a la foto), hi ha nombroses peces dels grans dissenyadors del segle XX: Paul Poiret, Chanel, Dior, Schiaparelli, Givenchy, Balenciaga, Yves Saint Laurent... Però també algunes peces de perfectes desconegudes, com un uniforme d'infermera de la segona guerra mundial, davantals i altra roba de treball. Curiosament, en arribar al segle XX, ja no hi ha peces d'home en exposició...

Foto cortesia de Collection Palais Galliera - © Pierre Antoine.

Les altres dues sales contenen les peces més modernes, i provocatives, que gairebé no tinc temps de mirar. A les 17:45 surto, després de quasi tres hores intenses de visita.

Una vegada fora, mentre em dirigeixo cap al parc-jardí del palau, dues noies se m'atansen i em demanen pel nom del palau. Els dic que es tracta del museu de la moda. Val la pena? - em demanen. "C'est pas mal.", els responc. Però pensant-ho bé, em vaig quedar curt. Val realment la pena. Els 9 euros que val l'entrada van ser una bona inversió, que em va permetre de veure de prop peces úniques de la història de la moda. Si la voleu veure encara teniu temps, fins al 23 d'octubre. I si no hi podeu anar, aquí teniu el dossier de premsa de l'exposició, en francès i en anglès.

ACTUALITZACIÓ 22-01-2017
Per casualitat, estava visitant la pàgina web del Palais Galliera i he descobert que l'exposició ha estat prorrogada. Si no l'heu vist encara teniu temps fins al 12 de febrer de 2017.