Visita al Palais Galliera

Aprofitant que havia d'anar a París per a seguir una formació, aquesta tarda he visitat el Palais Galliera, seu del Museu de la Moda de París. Com que els vestits de la col·lecció són fràgils, aquest museu només acull exposicions temporals. L'exposició actual, Anatomie d'une collection, fa un petit repàs dels fons disponibles al museu a través d'un centenar de peces, que mostren l'evolució de la indumentària en els últims tres segles.

Visitar un museu de moda no sol ser cosa d'homes. Només arribar, a la cua d'entrada, tot eren dones. Però em sento sol per poc temps; poc després arriben alguns homes acompanyant les seves dones o amb la família. De fet, l'exposició vol trencar els estereotips i està adreçada a tots els públics. Tot això, gràcies al poder suggestiu dels vestits, que serven l'impronta de qui els ha portat. "Mira, aquella armilla era de Napoleó!", diu un xiquet. I gairebé el pots veure, seriós, que es passeja amb les mans a l'esquena en el seu retir obligat de l'illa d'Elba. Al costat, un sensual vestit de nit de muselina blanca brodat amb motius vegetals, vaporós i transparent... De Josefina. L'imagineu esperant el seu amant?

Foto cortesia de Collection Palais Galliera - © Eric Poitevin/ADAGP, París 2016.

És enmig d'aquestes il·lusions que volto pel Saló d'Honor, que conté els vestits històrics, aquells que m'interessen més. Faig una volta de reconeixement, per fer-me una idea de les peces que hi ha. Llegeixo les targetes, em fixo en els detalls, miro tot pel davant i pel darrere... I quan he acabat, em poso a dibuixar ràpidament les peces que m'interessen més. Tinc poc temps, he arribat cap a les 15 h i el museu tanca a les 18 h.

La primera cosa que dibuixo és un pantaló i armilla de cap a 1792 que va pertànyer al petit Lluís XVII, fill de Lluís XVI i Maria Antonieta. La tela de cotó és bastant senzilla, ratllada de beix i marró. Qui ho diria d'un príncep, però sembla que al palau de les Tulleries les condicions eren més bé austeres. Mentre dibuixo, veig que no sóc l'únic. Algunes noies també dibuixen detalls dels vestits, o vestits sencers. La majoria, com jo, dibuixen en peu amb el quadern a la mà. Amb una, coincidim en dibuixar la mateixa peça tres vegades seguides. Una altra dibuixa asseguda per terra.

Seguidament, m'entretinc dibuixant una armilla amb mànigues de cap a 1740. La podeu veure en la foto, de teixit de seda blau violeta i tela de cotó de color blau amb galons daurats. Dibuixar em serveix per fer més atenció a tots els detalls, a com está confeccionada. I faig diferents vistes i detalls. He vist els patrons d'alguns dels tipus de peces exposades (redingots, armilles, etc.) en llibres antics digitalitzats. Però veure com queden una vegada muntades, és tota una altra cosa.

Foto cortesia de Collection Palais Galliera - © Pierre Antoine.

Quedo fascinat amb un frac tot negre de vellut amb brodats en fil de seda negra amb motius d'espigues de blat, de branques de roure i de fulles d'heura. En faig una vista per davant i una per darrera. És l'uniforme de membre de l'Institut d'Egipte, i com a científic m'interessa especialment. L'Institut d'Egipte és una acadèmia fundada per Napoleó durant la seva conquesta fallida del país. De fet, sembla que aquesta jaqueta li va pertànyer com a vicepresident de l'Institut. Va ser el secretari perpetu de la institució, el matemàtic Jean Baptiste Joseph Fourier, qui la va repatriar i la va conservar al seu retorn a França un parell d'anys més tard.

I continuo amb una altra peça de Napoleó, una armilla de 1814-1815 que m'encanta. Me'n faria una d'igual. La part de davant és de piqué de cotó i el darrera és de tela de cotó. Encara que originalment era una armilla blanca, ha esdevingut beix amb el pas dels anys.

Però la peça que més m'ha captivat és una armilla amb mànigues de cap a 1750 de Claude Lamoral II, príncep de Ligne i del Sant Imperi. Té uns brodats vegetals d'una vistositat i colors tan vius, que diries que és de Desigual. Però té més classe, sense dubte. Llàstima que per error només he agafat quatre llapis de colors...

Foto cortesia de Collection Palais Galliera - © Pierre Antoine.

És ja la segona vegada que parlo d'una armilla amb mànigues. I faldons. Res a veure amb allò que actualment entenem per armilla. L'armilla va ser introduïda a Europa pel rei Carles II d'Anglaterra en el segle XVII. Inicialment tenia mànigues i es va convertir en una peça fonamental del vestit masculí, format per casaca, armilla i calçó. En anar sota la casaca, les parts visibles eren les que estaven més guarnides: el davant, els polsos i, com en el cas de l'armilla del príncep Claude Lamoral II, la part baixa central del darrera, que s'entreveia a través de l'obertura dels faldons de la casaca. Posteriorment, les mànigues es van eliminar per donar més facilitat de moviments.

Les altres peces les dibuixo bastant més ràpid, ja que m'adono que em queda menys d'una hora abans que no tanquen: un caraco (una espècie de top amb mànigues) marró de 1795, una jaqueta ratllada d'home dels 1790s, una jaqueta d'home de cap a 1820-1830 (sembla que devia abrigar bastant, és bastant espessa), dos davantals, i una armilla que va pertànyer al filòsof i matemàtic Condorcet, feta amb teixit de punt per davant (amb ratlles horizontals blaves, grana i blanques).

Foto cortesia de Collection Palais Galliera - © Pierre Antoine.

Acabats els dibuixos de les peces històriques, me'n vaig a veure la resta de l'exposició. A la Galeria Est, es mostra el naixement de l'alta costura en el període de la Belle Époque. S'hi poden veure algunes peces que van pertànyer a artistes del moment com Sarah Bernhardt o Cléo de Mérode. Al costat, a la Gran Galeria (a la foto), hi ha nombroses peces dels grans dissenyadors del segle XX: Paul Poiret, Chanel, Dior, Schiaparelli, Givenchy, Balenciaga, Yves Saint Laurent... Però també algunes peces de perfectes desconegudes, com un uniforme d'infermera de la segona guerra mundial, davantals i altra roba de treball. Curiosament, en arribar al segle XX, ja no hi ha peces d'home en exposició...

Foto cortesia de Collection Palais Galliera - © Pierre Antoine.

Les altres dues sales contenen les peces més modernes, i provocatives, que gairebé no tinc temps de mirar. A les 17:45 surto, després de quasi tres hores intenses de visita.

Una vegada fora, mentre em dirigeixo cap al parc-jardí del palau, dues noies se m'atansen i em demanen pel nom del palau. Els dic que es tracta del museu de la moda. Val la pena? - em demanen. "C'est pas mal.", els responc. Però pensant-ho bé, em vaig quedar curt. Val realment la pena. Els 9 euros que val l'entrada van ser una bona inversió, que em va permetre de veure de prop peces úniques de la història de la moda. Si la voleu veure encara teniu temps, fins al 23 d'octubre. I si no hi podeu anar, aquí teniu el dossier de premsa de l'exposició, en francès i en anglès.

ACTUALITZACIÓ 22-01-2017
Per casualitat, estava visitant la pàgina web del Palais Galliera i he descobert que l'exposició ha estat prorrogada. Si no l'heu vist encara teniu temps fins al 12 de febrer de 2017.

Projecte 4: Coixí de lectura

Projecte núm. 4
Data de finalització: juny 2016

La còpia o imitació és un dels principals mètodes d'aprenentatge dels artistes. És així que s'arriben a dominar les tècniques i, un dia, crear obres noves a partir d'allò que s'ha après.

Aquest projecte és un projecte d'imitació, inspirat en el coixí de lectura de B de Barcelona, a petició de la meua companya. M'he permès però una modificació, canviant el tipus de farcit: una escuma bastant dura en comptes d'un farcit de boletes de poliestirè expandit. Això fa que el coixí es puga utilitzar com a faristol, però també per posar-hi la safata amb el sopar mentre es mira la una pel·lícula asseguts al sofà.

Material utilitzat

Compro 40 cm de tela de Vichy (quadrats menuts, 140 cm d'ample) 100% cotó a Tissus La Victoire, a Ais, per 4,40 € (el preu era d'11 €/m). La dependenta m'aconsella deixar la tela a remulla durant la nit sense cap producte. I així ho faig.

A la merceria darrere del Monoprix del Cours Mirabeau compro 3 m d'elàstic negre de 8 mm d'amplada per 5,40 € (1,80 €/m). Llàstima, perquè al Monoprix venien paquetets de 3,6 m d'elàstic negre de 7 mm d'ample per 5,55 € (1,54 €/m). I és caríssim comparat amb la merceria en línia Rascol. Per a un coixí necessito 1,2 m, 30 cm per a cada una de les quatre betes.

Compro també una cremallera marró de 30 cm que em costa 3,15 € a la merceria Au bonheur de dames. Trobo un tros d'escuma de 10 cm de gruix de 35 x 28 cm per 14,89 € en una tapisseria d'Ais, tot i que les mesures finals per al coixí són inferiors.

En total m'he gastat 22,40 €.

Altres materials:

Fil, agulla, agulles de cap, regle, retolador.

Tècniques

• Punt endarrere
• Sobrefilat
• Cosit de cremalleres

Instruccions

1. Tallo dos rectangles de tela de 35 x 28 cm.
2. Poso els dos rectangles de tela anvers contra anvers i els fixo amb agulles de cap (també hauria pogut utilitzar fil d'embastar). Entre les dos peces de roba interposo les cintes elàstiques (d'uns 30 cm de llarg) a les distàncies desitjades.
3. Cuso els dos rectangles de tela per tres dels costats (dos dels costats llargs i un de curt) amb punt endarrere.
4. Doblego els caps que sobren de les cintes elàstiques, agafant la vora de la tela, i ho cuso, reforçant bé la costura (que ha d'aguantar la tensió de la cinta).
5. Sobrefilo les vores.
6. Cuso la cremallera al costat que ha quedat obert.
7. Ara la funda del coixí està acabada. Només resta girar la funda i embotir-la amb l'escuma.

Valoració

Vaig comprar l'escuma de la mateixa mida del coixí, pensant que en posar la funda es comprimiria. Però no va ser així. Vaig comprar un tipus d'escuma bastant rígid que es deforma molt poc i vaig haver de retallar-la per fer-la entrar. Haver tingut aquest fet en compte m'hauria permès de gastar menys diners en el projecte. D'altra banda la tria d'una escuma bastant rígida en comptes d'un farcit de boletes de poliestirè expandit és encertada, ja que dóna la possibilitat d'utilitzar el coixí com a suport per a una safata, portàtil, etc.

D'altra banda, els elàstics em van quedar una mica fluixos. En part, perquè al volum del farcit li manca una mica per ser l'òptim. De l'altra, hauria hagut d'estirar una mica les betes elàstiques per donar-los tensió.

Com a comentari final, cal dir que el preu del coixí original de B de Barcelona és de 29 € i jo m'he gasta 22, 40 €. Si compto el preu de les hores, he de dir que no m'ha sortit a compte la realització del coixí (sobretot a causa del cost important de l'escuma, que a més vaig haver de retallar). Però l'oportunitat de practicar i aprendre que m'ha donat realitzar aquest coixí té un gran valor.

Adéu a Lorna Monje

Acabo de veure el primer episodi de la quarta temporada de The Great British Sewing Bee. Com sempre, uns concursants ben simpàtics, uns jutges exigents (Esme Young i Patrick Grant), una divertida presentadora (Claudia Winkleman) i interessants vestits.

La sorpresa, la trista sorpresa, ha arribat al final del programa:

No!?

Sí... Tristament, sí. Lorna Monje, una de les finalistes de la darrera temporada amb un sentit de l'humor i una originalitat increíbles va morir fa un parell de mesos d'anèmia aplàstica, una malaltia ben poc coneguda. Jo no la coneixia. I sóc biòleg!

Vet aquí el meu petit homenatge.

Lorna Monje
Lorna Monje va nàixer a Argentina el 27 de septembre de 1946. Quan no estava de viatge, vivia a Canterbury (Regne Unit) i va morir el 21 de febrer de 2016, als 69 anys.

Va començar a cosir als 11 anys, quan sa mare la va enviar a classes de costura a Buenos Aires.
En tornar a casa, practicava fent vestits per les seves nines. De fet, tenia dislèxia, i quan va estar en un internat a Escòcia, la costura era l'única assignatura en què excel·lia.

Lorna Monje estava casada i tenia dos fills. Abans de jubilar-se va tenir diferents professions: infermera dental, hostessa aèria i representant de serveis per als clients del tren Eurostar. Li encantava viatjar i en especial els creuers.

A Lorna li agradava la pressió i l'adrenalina de cosir contra rellotge. També li agradava reutilitzar la roba. Per exemple, utilitzant camises velles del seu marit per fer-ne de noves per a sos fills. Per la seva alçada de 1,83 m li costava trobar roba a mida. Quan treballava amb uniforme, es comprava la roba una talla més gran perquè anés bé per la seva alçada i l'arreglava per obtenir un ajust perfecte. També es feia vestits amb glamur per als creuers que feia amb el seu marit.

"I tend to make most things because I'm 6 ft, I like things that fit properly. When I worked in uniform I bought it a size bigger to fit my length and then altered it."

Per fer aquesta biografia m'he basat en les fonts següents: http://www.bbc.co.uk/programmes/profiles/Sb3MsS7M5kwjhhm8X4S1my/lorna
https://www.justgiving.com/fundraising/LornaSewingBee

Participació a The Great British Sewing Bee
Lorna Monje va participar en la tercera edició de The Great British Sewing Bee, arrivant a esser-ne finalista. En la seva participació al concurs, Lorna es va distingir per dos coses: el seu bon sentit de l'humor i la seva originalitat a l'hora de dissenyar els vestits. Sempre estava plena de vitalitat, bon gust i elegància.

L'anèmia aplàstica
L'anèmia aplàstica és una rara malaltia en què hi ha un desenvolupament incomplet o defectuós de les línies cel·lulars de la medul·la òssia, cosa que porta a que no hi hagi una suficient reposició de les cèl·lules de la sang. D'aquí l'anèmia (pel baix nombre de glòbuls vermells), però també les infeccions freqüents (pel baix nombre de glòbuls blancs) i el llarg sagnat de les ferides (pel baix nombre de plaquetes). Les causes d'aquesta malaltia són diverses (exposició a substàncies químiques, radiacions, trastorns autoimmunitaris, etc.) i no sempre se'n pot establir la causa.

Segons un comentari a Facebook de son fill, la malaltia li va ser diagnosticada poc després de l'emissió de l'última temporada. Va morir al febrer després de mesos de transfusions. Si bé el trasplantament de medul·la òssia té altes probabilitats d'èxit en persones joves (menys de 40 anys) i sobretot si hi ha un donant totalment compatible, en persones majors la probabilitat d'èxit és molt menor.

La familia de Lorna Monje ha creat una pàgina web per recollir fons per la recerca sobre la malaltia.
Fins al moment han recollit 4450 lliures.

Muntar un negoci de costura: coses en què no havia pensat

Ahir vaig veure un vídeo a Youtube de The Tailor & The Dressmaker que va ser una mica una revelació. En el vídeo, Gentleman Jim i Victoria Baylor parlen de quins són els passos que cal fer per obrir un negoci de costura (a l'estat de Geòrgia als Estats Units, és clar) i quins són els avantatges de fer-ho.

 

Ja havia pensat a crear el meu propi negoci (de traducció, de costura encara no en tinc el nivell). Però m'havia desanimat. A Espanya és una cosa difícil d'iniciar un negoci, si et fas autònom cal pagar més de 200 € al mes en concepte de cotització a la Seguretat social. A França, cal pagar menys. Però allò en què no havia pensat, i independentment de les diferències entre països, és que les despeses del negoci es poden deduir de la declaració de la renda: lloguer, llibres, materials... I això facilita molt les coses, sobretot a França, on es paga en funció dels guanys.

Una altra cosa interessant que ha dit Gentleman Jim és que els guants mínims necessaris són "the rent money and two dollars the day", o sigui, els diners per pagar lloguer, llum, etc. i dos dòlars al dia. Per què dos dòlars al dia? Perquè amb dos dòlars (o dos euros) al dia es pot menjar tots els dies.

És un vídeo realment inspirador que fa venir ganes de llençar-se a la piscina.

Projecte 3: Barret de campana Rosabelle

Projecte núm. 3
Data de finalització: 05/06/2016

Els barrets, igual que les camises, són una de les peces clau del meu vestuari des de que vaig fer el Camí de Sant Jaume fa 14 anys. Acostumat a dur un barret al llarg del camí, ja no me'n vaig poder despendre. Però l'interès pels barrets ve de més lluny, de quan vaig anar a Londres amb cinc o sis anys i no vaig poder tenir un barret fort. Em vaig haver de contentar amb un casc de bobby de joguet.

Justament, fa poc em va venir una idea per fer un barret ben particular -ja us en parlaré algun dia-. Però mai no n'havia fet cap, és clar. Com que la idea de barret que tenia s'assemblava a un barret de campana, vaig cercar a Internet si en trobava algun patró. I vaig trobar el patró Rosabelle d'Elsewhen.

Per fer-lo, i com de costum fins ara, he utilitzat tela reciclada, en aquest cas d'uns pantalons i d'una bata vells.

Material utilitzat

He utilitzat dos tipus de tela. La tela principal, de pes mitjà, l'he extreta d'un camal d'un pantaló vell de tela de cotó gris fosc. Com la cara de fora està una mica gastada i descolorida, he usat la cara interior (en millor estat) com a cara bona.

Per al folre, he utilitzat el folre de polièster negre d'una vella bata (la mateixa bata que he utilitzat per fer aquest i aquest coixí).

El patró el descarrego d'Internet i l'imprimeixo en una botiga del carrer Verdi. M'equivoco en mirar el preu (miro el preu a partir d'11 impressions) i em costa més car de quant havia pensat.

Altres materials:

Fil, fil d'embastar, agulles, agulles de cap, paper, tisores, regle, cinta mètrica, pots de iogurt de ceràmica (com a pesos).

Tècniques
Punt endavant, punt endarrere:

Embastar:

"Ajuntar o assegurar provisionalment amb una costura de punts llargs o bastes (allò que s'ha de cosir després." (definició del Diccionari de l'IEC).

Instruccions

1. El primer pas és prendre la mesura del cap, per poder triar la talla del patró adequada. Prenc la mesura del contorn del cap de Raffaella a l'alçada del front 56 cm (curiosament és la meua mateixa mesura). Com que el patró està en polzades, converteixo la mesura a aquesta unitat: 56/2,54 = 22”.
2. Retallo les diferents peces del patró: A, B1 i B2. Enganxo les peces B1 i B2 amb cinta adhesiva per fer la peça B. Les peces A són per a la copa del barret i les peces B per a l'ala.




3. Marco les peces sobre la tela del pantaló amb el sabó de sastre: 6 peces de tipus A, i 2 peces de tipus B (una per a l'anvers i una per al revers de l'ala). Les disposo intentant aprofitar la tela al màxim.





4. Retallo les peces deixant un marge d'1 cm aproximadament.





5. Marco també 6 peces A sobre el folre. Em costa una mica, perquè la tela és mou. Utilitzo pots de iogurt com a pesos per mantenir el patró sobre la tela, cosa que m'allibera la mà, que ara puc utilitzar per subjectar la tela i evitar que es mogue massa. Els pots de iogurt, massa alts i que impedeixen els moviments, no són la cosa òptima.
   
   
   
   
   
6. Retallo les peces deixant un marge d'1 cm aproximadament.





7. Cuso tres de les peces A dret contra dret amb punt endarrere, després d'embastar-les.




Mentre cuso, comença a fer-me mal el dit, ja que cuso sense didal i la tela és prou gruixuda. Per suplir la mancança de didal, me'n faig un a base de paper i cel·lo. Sí, ja ho sé, és matusser. Però que voleu que hi faci, no he trobat encara el didal ideal. Però d'això ja us en parlaré un altre dia... Tornem al barret.





8. Planxo les costures a banda i banda i les repunto.
   
   
   
   
   
9. Cuso les altres tres peces A de la mateixa manera. Una vegada tinc els dos costats exteriors del barret els uneixo, intentant -sense aconseguir-ho exactament- de fer confluir les costures en un sol punt.





10. A continuació, cuso les peces A del folre, seguint el mateix procediment: embasto, cuso amb punt endarrere, i planxo la costura i la repunto. Ara, però, en comptes de unir-les fins a tenir dos grups de tres peces, vaig afegint-les una a una. Sembla que funciona millor, perquè totes les costures convergeixen en un punt.





11. Insereixo el folre dins la copa, embasto i tallo el teixit que sobresurt.





En aquest punt, tinc un problema amb el telèfon: la pantalla tàctil no respon i no puc fer fotos -ni trucar, naturalment-. Per tant, interrompo el projecte per uns dies fins a trobar una solució, utilitzar la càmera web per fer fotos. Però em costa una mica adonar-me que puc canviar la resolució de les fotos...


12. Una vegada resolt el problema, començo a treballar en la visera del barret. Cuso les dos peces B pel costat curt, planxant la costura. I m'adono que hi ha alguna cosa que no ha anat bé. Necessito dos peces B més per al revers de l'ala (o el patró de l'ala és massa curt). Per sort, encara tinc tela per fer-lo.





13. Col·loco l'anvers i el revers de l'ala dret contra dret i l'embasto.





14. Cuso la vora exterior de la visera amb punt endarrere, així com els extrems, per tancar el cercle.





15. Faig mosses amb les tisores tot al llarg de les vores interior i exterior de la visera.





16. Dono la volta a la visera i repunto la vora exterior. Com la tela és fosca i el fil negre, els repunts gairebé no es veuen.





17. Subjecto l'ala a la copa amb agulles de cap.





18. Embasto i cuso les dos peces amb punt endarrere.





19. Em fa falta encara una altra peça, una tira de longitud una mica major que el contorn del cap i d'una amplada de 5 cm.





20. Després de tallar-la, faig dos plecs a banda i banda que s'uneixen al centre de la tira i els planxo.





21. Aplico la tira a la part interna del barret amb els plecs cap a l'interior, cobrint la costura entre l'ala i la copa. Cuso amb punt endarrere al llarg de la vora inferior i repunto al llarg de la vora superior.

El barret està acabat.

Valoració
Estic prou satisfet de la qualitat del treball que he fet, tot i les dificultats a fer coincidir les costures. També hauria d'haver fet els punts endavant més curts.
En canvi, no estic content amb el patró. A més del problema ja comentat amb les peces de l'ala, m'adono que les peces A de la copa són lleugerament asimètriques. I l'ala és una mica massa alta per al meu gust.