divendres, 10 de novembre del 2017

BEFF 2017, dia 2 per la tarda: tantes iniciatives, tanta feina per fer

La segona jornada del BEFF m'ha deixat un gust agredolç (el resum de la primera jornada aquí). El documental The True Cost, i la taula rodona posterior, m'ha deixat preocupat. Una gran de la indústria de la moda no és sostenible i es basa en explotació d'éssers humans (sobretot dones) i dels recursos naturals. Per sort hi ha passos cap a la sostenibilitat, des de la introducció de perspectives ètiques i sostenibles en les escoles de moda fins a la creació de petites empreses que intenten ser al més sostenibles possible. Fins i tot les grans empreses se veuen obligades a rentar-se la cara amb canvis cap a una major sostenibilitat, senyal que les coses estan canviant.

En arribar pel matí em creuo amb la Jéssica de Pqno, que té una parada al BEFF. Ahir va estar parlant-me de les seues creacions. Va començar amb pitets i bosses per a nadons i ha continuat amb bosses per les mares. La Jéssica cus els seus accessoris amb boniques teles estampades amb motius simpàtics i divertits. El seu treball fet amb cura i materials escollits és una aposta per la qualitat, front a l'aposta d'una gran part de la indústria tèxtil per preus baixos i baixa qualitat.

Accessoris creats per Pqno.

Justament, el tema de The True Cost (que podeu veure a Netflix) és el caràcter insostenible d'una gran part de la indústria de la moda. Aquesta ha impulsat una transformació cultural per convertir la roba en un bé d'un sol ús a través de la reducció dels preus. Però els costos no es redueixen, ans al contrari augmenten, i la manera de mantenir el benefici és la deslocalització, aquesta nova forma de colonialisme, exportant la producció a països on els drets dels treballadors són mínims i hi ha una baixa protecció del medi ambient. El resultat? Explotació obrera i contaminació; però lluny, on els ulls no ho veuen i els consumidors no se senten —no ens sentim— culpables. El problema és immens. Per exemple, la moda és la segona indústria més contaminant després del petroli.



L'altra cara de la moneda són les empreses que comencen a canviar això, com People Tree i Patagonia, marques que es preocupen pel benestar dels treballadors i per la sostenibilitat ambiental. Però el poder d'aquestes poques firmes per canviar el model és limitat. Són els consumidors, exigint uns mínims estàndards de justícia social i sostenibilitat ambiental, qui poden forçar les grans empreses a canviar el seu modus operandi. És la conclusió del documental, i també de la taula rodona posterior.


Però no és fàcil trobar botigues sostenibles. És per això que Ignasi Eiriz, un estudiant de Publicitat i Relacions Públiques de 19 anys, ha pensat en desenvolupar la primera aplicació mòbil de moda sostenible. El seu projecte és crear una app gratuïta, Ethical Time, que indique la localització dels negocis de moda sostenible. És reconfortant veure el seu entusiasme i li desitjo sort en el seu projecte. Estaré al cas per quan llance la campanya de finançament ben prompte.


Al vespre marxo del Museu del Disseny amb el cor pesant, capficat en els problemes del món. Recordo perquè vaig estudiar biologia, el meu interès per l'ecologia: la voluntat de protegir la natura, d'actuar per ajudar a resoldre alguns dels problemes del món. Quina diferència amb allò que faig! La recerca és útil, no hi ha dubte, però allò que faig està tan lluny de l'aplicació pràctica que no me'n sento satisfet. Sé del cert que he de canviar de faena. I preocupar-me per la sostenibilitat. Enmig d'aquests pensaments, uns llums a terra em distrauen. I pensar que ahir no els vaig veure... Com amb els problemes de la indústria de la moda, n'hi ha prou de mirar per veure que hi són.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada