BEFF 2017, dia 3: Mirant al futur

No obstant el mal de cap per haver dormit poc, el dia em porta esperances: l'esperança de veure tants canvis positius en marxa a través de les diferents taules rodones del dia.

La primera ha estat "El futur de la producció tèxtil local". Amb la crisi econòmica i la deslocalització, les empreses tèxtils europees han sofert un cop important i el futur semblava negre. Moltes indústries han desaparegut i una gran part de la infrastructura s'ha desmuntat. Per donar suport als territoris amb tradició tèxtil va nàixer la xarxa ACTE (Associació de Col·lectivitats Tèxtils d'Europa) en què participen diversos països europeus. La rama espanyola de la xarxa (Tex4future) agrupa uns 30 municipis, a més de centres tecnològics, universitats, etc. Recentment, alguns ajuntaments de la xarxa ha promocionat la publicació d'un estudi sobre la sostenibilitat en el sector tèxtil, que identifica els models de negoci vinculats a la sostenibilitat i les seues modalitats d'aplicació. També, a través del projecte futur mod, la xarxa proporciona serveis de mentoria, formació i altres a emprenedors i micropimes de nova creació en el sector de la moda. Un altre dels projectes que compta amb el suport d'ACTE (a més de diversos ajuntaments, ASEGEMA, Tecnocampus, etc.) és la plataforma Cooperatèxtil, un directori de tallers i empreses del sector tèxtil. Després de la crisi del tèxtil i la consegüent desorganització del teixit productiu, molta de l'oferta disponible en el sector no és visible, sobretot per les empreses que comencen. Aquesta prospecció de les empreses existents i dels serveis que ofereixen és una eina que pot resultar molt pràctica a l'hora de crear sinergies i identificar possibles proveïdors.

Però el futur de la indústria tèxtil passa també per la innovació. Com per exemple, la recerca i el treball duts a terme a Hilaturas Arnau en el reciclatge i reutilització de materials de rebuig (restes de xarxes de pesca, plàstics, etc.) per fer fil. O la innovació en l'aplicació de les noves tecnologies de la informació a disseny de moda, especialitat de FabTextiles, que a més de potenciar el programari obert, disseminen llur coneixement especialitzat a través del programa formatiu de Fabricademy.

La segona taula rodona, sobre "Economia Circular en el sector tèxtil" i moderada per Clara Mallart, ha aportat diferents exemples de l'aplicació d'aquest paradigma. Núria Nubiola i Montse Bayen de By My Eco han presentat la seua iniciativa de reaprofitament de texans i d'ajut a persones en dificultats. Després de comprar centenars de kilos de texans vells, passen per una primera part de reconversió de les parts dels texans que estan en bon estat en diferents objectes, com bosses, davantals, etc. comercialitzats amb la marca Back to Eco. Una altra iniciativa en estudi comportarà la trituració del teixit inservible per mesclar-lo amb matèria primera i fer-ne nou fil. Després Manel Subirats de Grintint ha presentat el seu projecte de tints naturals. Els tints naturals són problemàtics i no necessàriament per ser naturals són sostenibles. Per exemple, cal una gran quantitat de matèria primera per obtenir el tint, necessita un temps llarg de trempat –cosa que implica un alt consum energètic i d'aigua–, s'utilitzen i generen productes tòxics i, a més, els colors són poc estables. En Manel ha dut a terme una tasca de recerca per millorar el procés de tint natural i ara  tenen un procés patentat que requereix menys temps, menys aigua i menys energia que els tints convencionals.

A base de sumar iniciatives, la transició vers una moda sostenible s'està convertint en un moviment global, exemplificat pel treball de Fashion Positive i les certificacions Cradle to Cradle, presentats per l'Aglaia Gómez. La filosofia d'aquest moviment és que individualment es possible de fer les coses menys malament, però que les coses es poden millorar només amb les sinergies que es creen quan es treballa coordinadament. Un treball en el qual estan involucrades grans firmes, com H&M i C&A, amb fundacions que fan recerca sobre el reciclatge de fibres tèxtils. Alguns dels resultats del treball conjunt de múltiples actors són un catàleg de materials amb la certificació Cradle to Cradle o la primera guia de bona moda (Good Fashion Guide).

Being less bad is not being good. William McDonough.

L'última taula a la qual he assistit és "Fashion films". Què és un fashion film o film de moda? Segons l'Eva Font, coordinadora del primer Barcelona Fashion Film Festival, es tracta d'un relat, una història publicitària que incorpora l'aspecte emocional. De fet, diu, un film de moda és quan la roba o accessoris passen a ser un personatge més. Per la Laia Gil, directora de cinema i de films de moda, un film de moda és una barreja de publicitat, videoclip i curtmetratge.

Això queda ben demostrat en els films que s'han passat. El primer, va ser el guanyador del Barcelona Fashion Film Festival: GTO The Eyeball, dirigit per Dean Alexander per a Georgetown Optician.




Núria Espinach, de la marca de moda sostenible Art and Seams va presentar llur nou fashion film IPO (Impuls PostOrgànic). Per a ella la realització de la pel·lícula, produïda per l'Estudi Caramba!, va ser tota una aventura i va ser possible gràcies a una campanya de finançament a Verkami.




Està clar que els fashion films són tota una novetat. El film de moda apareix com una adaptació del món publicitari als nous costums, on la tele perd pes front al consum de material audiovisual a través d'Internet. Gabriela Pedranti, que moderava la taula, va fer notar que és una oportunitat de comunicació de moda sostenible a explotar, més innovadora que la indústria de la moda convencional. És uUn nou mitjà publicitari amb un alt potencial per comunicar les noves idees de la moda sostenible. Mireu sinó el vídeo Be the change, dirigit per Sergio Rivas per a FastGarms.

Disseny de vestuari per al cine

És molta la gent que col·labora en la producció d'una pel·lícula, des dels actors i director, fins a productors, maquilladors, tècnics diversos, càmeres, etc. Però si no sou un d'aquells cinèfils veritables, que romanen a la sala fins haver llegit tots les títols finals, segurament no prestareu atenció a la majoria d'aquestes persones. Als actors i director, sí. Potser també al compositor de la banda sonora... Però als dissenyadors de vestuari, qui hi fa atenció? Injust, perquè, de fet, el vestuari és la tercera cosa més important en una pel·lícula, després de la història i dels personatges. El vestuari serveix per realçar i posar de manifest la personalitat del personatge i ajuda els actors a apropiar-se'n.

He de confessar que jo tampoc hi havia fet mai atenció. Fins que fa unes setmanes, a la biblioteca, se'm va posar davant el llibre Diseño de vestuario de l'editorial Blume i a càrrec de Deborah Nadoolman Landis. El llibre conté entrevistes a dissenyadores i dissenyadors de vestuari per al cine actuals i biografies artístiques curtes de dissenyadors ja desapareguts a la secció Llegat. El llibre presenta una visió sobretot anglosaxona, ja que la majoria de dissenyadors són dels Estats Units o del Regne Unit, si bé també hi ha lloc per a algun europeu (els italians Danilo Donati, Maurizio Millenotti i el francès Jean Louis). Els dissenyadors entrevistats són: Jenny Beavan, Yvonne Blake, Mark Bridges, Shay Cunliffe, Sharen Davis, Lindy Hemming, Joanna Johnston, Michael Kaplan, Judianna Makovsky, Maurizio Millenotti, Ellen Mirojnick, Aggie, Guerard Rodgers, Penny Rose, Julie Weiss, Janty Yates i Mary Zophres. Mentre que els dissenyadors de la secció llegat són: Danilo Donati, Elizabeth Haffenden, Jean Louis, Ruth Morley i Shirley Russell.

La professió
La major part dels dissenyadors han arribat a fer aquesta professió després d'haver fet estudis de belles arts o d'arts dramàtiques. De fet hi ha un itinerari bastant repetit que porta d'uns inicis en el disseny de vestuari per al teatre, musicals o òperes fins al cinema, passant potser per la televisió i els anuncis. Però hi ha també altres itineraris més eclèctics, que parteixen de la confecció o del món de la moda. La majoria passen per un procés d'aprenentatge com a ajudants d'un dissenyador de vestuari.

Quins estudis es poden fer a Catalunya per arribar a dissenyador de vestuari? Una opció és el grau superior de Vestuari a mida i per a espectacles. Posteriorment es pot estudiar Escenografia a l'Escola Superior d'Art Dramàtic (ESAD) de l'Institut del Teatre o el grau en Cinema i mitjans audiovisuals de l'Escola de Cinema & Audiovisuals de Catalunya (ESCAC). Encara que després de mirar-me els programes, em sembla que a l'Institut del Teatre fan més atenció als aspectes relacionats amb el vestuari. També hauria de ser possible formar-se per a aquesta professió fent estudis de Disseny, com el grau en Arts i disseny de l'Escola Massana o el grau en Disseny de Bau, Centre Universitari de Disseny.

Llegint les entrevistes dóna la sensació que deu ser un treball molt estressant, on els actors es poden seleccionar un diumenge al vespre i han d'estar vestits l'endemà al matí. És també una professió on cal molta paciència: per fer front a canvis d'última hora i a imprevistos, als pressupostos i temps de producció ajustats, a les idiosincràcies d'actors i directors... Sort que hi ha premis específics, com els Òscars al disseny de vestuari, per recompensar aquests esforços. Justament les nominacions als Òscars 2017 van sortir fa uns dies.

El procés del disseny de vestuari
El procés de disseny del vestuari per a una pel·lícula comença amb una lectura en profunditat del guió, per arribar a captar bé l'essència dels personatges, que després cal reflectir amb la indumentària. A continuació ve l'etapa de recerca, utilitzant qualsevol tipus de font disponible, des de llibres, internet, fotografies, i fins i tot els quadres d'un museu. Alguns dels dissenyadors destaquen la importància de parlar amb professionals reals a l'hora de dissenyar el vestuari per a un personatge d'aquesta professió. És important experimentar, saber què se sent dins d'un vestit particular, si convé provant-se'l. Finalment s'arriba a l'etapa de disseny pròpiament dita. Per a la preparació del vestuari es pot confeccionar, es pot comprar en botigues vintage i de segona mà, en centres comercials o en botigues d'alta costura, tot depèn del personatge i de l'època. Durant tot el procés cal estar en contacte amb el director per veure quina idea té i si el disseny es correspon amb la seua idea. També cal parlar amb els directors de fotografia i de producció, per assegurar-se que tots van en la mateixa direcció, i amb els responsables de maquillatge i perruqueria. Els actors ajuden a acabar de definir el vestuari.

Un dels coneixements essencials del dissenyador és com tintar i envellir la roba. Una vegada fet el disseny cal obtenir les peces concretes. De vegades, cal obtenir múltiples còpies d'una mateixa peça, per substituir les que es fan malbé en escenes d'acció, per vestir els dobles, etc.

De vegades el vestuari d'una pel·lícula pot inspirar la moda (per exemple Flashdance, Blade Runner o Fight Club...). Però és difícil de fer a propòsit, ja que depèn de l'èxit de la pel·lícula. D'altra banda, en dissenyar la indumentària cal evitar seguir la moda, ja que aquesta és massa efímera. D'allò que es tracta és d'explicar una història i la roba hauria de passar desapercebuda.

L'equip de disseny
L'equip de disseny de vestuari en una pel·lícula pot constar des de dos persones (dissenyador i ajudant) fins a desenes de persones. Els components que se solen trobar en un d'aquests equips són:

• dissenyador de vestuari: la direcció artística;
• supervisor de vestuari: la direcció tècnica;
• ajudant del dissenyador de vestuari: les mans, ulls i orelles del dissenyador de vestuari;
• il·lustrador: curiós veure que no cal saber dibuixar per fer el dissenyador de vestuari, sempre se li poden encarregar els dibuixos a un il·lustrador;
• sastres i modistes;
• patronista;
• investigador: alguns dissenyadors li deleguen la feina de recerca i de furgar enmig de múltiples fonts d'informació
• especialistes diversos: en barrets, vestits militars, etc.