El llibre està dividit en dos parts. La primera part dóna consells generals sobre la recerca de faena: com fer el CV, com fer el portafolis, consells per a l'entrevista, etc. Hi trobareu els consells típics, però també consells específics per a l'àmbit de la moda. Un dels més importants, ser creatiu en el disseny dels materials de recerca de feina si cerqueu una feina creativa.
La segona presenta 55 carreres del món de la moda. Hi ha una fitxa per a cada una que descriu en què consisteix, com accedir a la professió i amb quins estudis, i quines aptituds cal tenir. Vegem què diu de la professió de sastre. Per fer de sastre cal un ampli coneixement sobre teixits i tècniques de confecció. De fet, segons el llibre cal estudiar teixits i tèxtils; confecció (a mà i a màquina); tècniques aplicades a colls, mànigues i butxaques; tall; disseny assistit per ordinador; i tècniques de sastreria. Dos de les qualitats més importants que cal tenir són atenció al més mínim detall i una gran habilitat manual, per tal de crear peces de roba impecables. Si es tenen aquestes qualitats, la principal via d'accés a la professió és com aprenent des de la base. Després d'adquirir suficient experiència en la confecció dels vestits, el sastre podrà començar a ocupar-se de l'atenció al client, prenent-li les mesures i aconsellant-lo en la tria dels teixits i acabats. La clientela dels sastres és ben diversa, però comprèn tres tipus principals de clients:
Clients amb una posició econòmica que els permet de fer-se roba a mida amb regularitat.
Persones amb una morfologia peculiar que no s'adapta als estàndards de la indústria i que es veuen obligats a fer.se la roba a mida per vestir-se bé.
Gent que necessiten fer-se un vestit amb motiu d'una ocasió especial, com seria el cas dels nuvis i padrins per un casament.
Entre els clients del sastre n'hi ha que pot ser difícil de tractar, raó per la qual cal tenir bones habilitats interpersonals (assertivitat i capacitat de gestió de conflictes, diria jo).
M'agraden especialment els consells sobre com destacar sobre altres candidats. Per a algú que es vulgui dedicar a la sastreria, el llibre aconsella anar a trucar a la porta de sastres ja establerts amb el portafolis sota el braç. Noto amb interès que en moltes professions del món de la moda els contactes són essencials; és un aspecte a desenvolupar. Les autors també llisten alguns punts positius i negatius de cada professió, però crec que és una cosa molt subjectiva. Per exemple, diuen que la professió de sastre pot ser frustrant per a persones amb molta creativitat. Però jo crec que si no tens tota aquesta creativitat, pot resultar reconfortant.
Com a punt negatiu, els enllaços que dóna el llibre, i crec que la descripció de les carreres i del sector, estan centrades en el Regne Unit. Hauria estat bé afegir alguns recursos en castellà i/o espanyols en l'edició traduïda.
El llibre m'ha fet descobrir altres professions que m'agradarien dins del sector, a part de sastre i dissenyador de vestuari: dissenyador (de llenceria, amb marca pròpia, de barrets, de vestuari), conservador de tèxtils, dependent, escriptor de moda, professor/educador... I trobo els consells que dona molt útils i encertats.
Un test m'acaba de dir que la feina que em convé és de tipus artístic. No m'ho esperava, però crec que té raó. És una cosa d'aquelles que en el fons saps, però no vols acabar de veure a causa d'altres pensaments (què diria la família, no és una professió "real", etc.). I és per això que un test pot ajudar a veure-hi més clar.
El test que he fet és el Test d'interessos professionals d'educaweb. Té en compte múltiples aspectes: quines coses t'agraden, quines coses saps fer, quines coses t'agrada fer, quins són els teus valors laborals i com ets. Aquest test us ajudarà a fer-vos veure quina família professional se us adiu millor.
El test també us diu perquè un tipus de professió us convé. A mi m'aconsella les arts perquè entre les meues aptituds i habilitats hi ha la musical, la lingüística i la manual i perquè allò que valoro professionalment és la creativitat, la independència i fer treballs variats.
A més, una vegada rebuts els resultats del test, també us dóna enllaços a llocs on podeu formar-vos pel tipus de professió recomanada.
És molta la gent que col·labora en la producció d'una pel·lícula, des dels actors i director, fins a productors, maquilladors, tècnics diversos, càmeres, etc. Però si no sou un d'aquells cinèfils veritables, que romanen a la sala fins haver llegit tots les títols finals, segurament no prestareu atenció a la majoria d'aquestes persones. Als actors i director, sí. Potser també al compositor de la banda sonora... Però als dissenyadors de vestuari, qui hi fa atenció? Injust, perquè, de fet, el vestuari és la tercera cosa més important en una pel·lícula, després de la història i dels personatges. El vestuari serveix per realçar i posar de manifest la personalitat del personatge i ajuda els actors a apropiar-se'n.
He de confessar que jo tampoc hi havia fet mai atenció. Fins que fa unes setmanes, a la biblioteca, se'm va posar davant el llibre Diseño de vestuario de l'editorial Blume i a càrrec de Deborah Nadoolman Landis. El llibre conté entrevistes a dissenyadores i dissenyadors de vestuari per al cine actuals i biografies artístiques curtes de dissenyadors ja desapareguts a la secció Llegat. El llibre presenta una visió sobretot anglosaxona, ja que la majoria de dissenyadors són dels Estats Units o del Regne Unit, si bé també hi ha lloc per a algun europeu (els italians Danilo Donati, Maurizio Millenotti i el francès Jean Louis). Els dissenyadors entrevistats són: Jenny Beavan, Yvonne Blake, Mark Bridges, Shay Cunliffe, Sharen Davis, Lindy Hemming, Joanna Johnston, Michael Kaplan, Judianna Makovsky, Maurizio Millenotti, Ellen Mirojnick, Aggie, Guerard Rodgers, Penny Rose, Julie Weiss, Janty Yates i Mary Zophres. Mentre que els dissenyadors de la secció llegat són: Danilo Donati, Elizabeth Haffenden, Jean Louis, Ruth Morley i Shirley Russell.
La professió
La major part dels dissenyadors han arribat a fer aquesta professió després d'haver fet estudis de belles arts o d'arts dramàtiques. De fet hi ha un itinerari bastant repetit que porta d'uns inicis en el disseny de vestuari per al teatre, musicals o òperes fins al cinema, passant potser per la televisió i els anuncis. Però hi ha també altres itineraris més eclèctics, que parteixen de la confecció o del món de la moda. La majoria passen per un procés d'aprenentatge com a ajudants d'un dissenyador de vestuari.
Llegint les entrevistes dóna la sensació que deu ser un treball molt estressant, on els actors es poden seleccionar un diumenge al vespre i han d'estar vestits l'endemà al matí. És també una professió on cal molta paciència: per fer front a canvis d'última hora i a imprevistos, als pressupostos i temps de producció ajustats, a les idiosincràcies d'actors i directors... Sort que hi ha premis específics, com els Òscars al disseny de vestuari, per recompensar aquests esforços. Justament les nominacions als Òscars 2017 van sortir fa uns dies.
El procés del disseny de vestuari
El procés de disseny del vestuari per a una pel·lícula comença amb una lectura en profunditat del guió, per arribar a captar bé l'essència dels personatges, que després cal reflectir amb la indumentària. A continuació ve l'etapa de recerca, utilitzant qualsevol tipus de font disponible, des de llibres, internet, fotografies, i fins i tot els quadres d'un museu. Alguns dels dissenyadors destaquen la importància de parlar amb professionals reals a l'hora de dissenyar el vestuari per a un personatge d'aquesta professió. És important experimentar, saber què se sent dins d'un vestit particular, si convé provant-se'l. Finalment s'arriba a l'etapa de disseny pròpiament dita. Per a la preparació del vestuari es pot confeccionar, es pot comprar en botigues vintage i de segona mà, en centres comercials o en botigues d'alta costura, tot depèn del personatge i de l'època. Durant tot el procés cal estar en contacte amb el director per veure quina idea té i si el disseny es correspon amb la seua idea. També cal parlar amb els directors de fotografia i de producció, per assegurar-se que tots van en la mateixa direcció, i amb els responsables de maquillatge i perruqueria. Els actors ajuden a acabar de definir el vestuari.
Un dels coneixements essencials del dissenyador és com tintar i envellir la roba. Una vegada fet el disseny cal obtenir les peces concretes. De vegades, cal obtenir múltiples còpies d'una mateixa peça, per substituir les que es fan malbé en escenes d'acció, per vestir els dobles, etc.
De vegades el vestuari d'una pel·lícula pot inspirar la moda (per exemple Flashdance, Blade Runner o Fight Club...). Però és difícil de fer a propòsit, ja que depèn de l'èxit de la pel·lícula. D'altra banda, en dissenyar la indumentària cal evitar seguir la moda, ja que aquesta és massa efímera. D'allò que es tracta és d'explicar una història i la roba hauria de passar desapercebuda.
L'equip de disseny
L'equip de disseny de vestuari en una pel·lícula pot constar des de dos persones (dissenyador i ajudant) fins a desenes de persones. Els components que se solen trobar en un d'aquests equips són:
dissenyador de vestuari: la direcció artística;
supervisor de vestuari: la direcció tècnica;
ajudant del dissenyador de vestuari: les mans, ulls i orelles del dissenyador de vestuari;
il·lustrador: curiós veure que no cal saber dibuixar per fer el dissenyador de vestuari, sempre se li poden encarregar els dibuixos a un il·lustrador;
sastres i modistes;
patronista;
investigador: alguns dissenyadors li deleguen la feina de recerca i de furgar enmig de múltiples fonts d'informació
especialistes diversos: en barrets, vestits militars, etc.
