dissabte, 25 de maig del 2019

Rebel·lió a la moda

Fa uns mesos vaig comprar el Manual anticapitalista de la moda de Tansy E. Hoskins, un d'aquells llibres que t'atrauen tan irresistiblement que has d'acabar comprant-los. El vaig trobar a la llibreria Laie al gener. El vaig agafar: a la portada, Marx contra Lagerfeld. El vaig fullejar... "Sembla interessant, però no puc gastar molt ara mateix" - vaig pensar. I el vaig deixar per continuar voltant per la llibreria. Volta que em va conduir de nou a fullejar el llibre i mirar-me'l bé.

El títol en versió original és Stitched Up: The Anti-Capitalist Book of Fashion, publicat en 2014. L'edició castellana que tinc a les mans és del 2017 i està publicada per l'editorial basca Txalaparta. Segons la solapa interna, Tansy E. Hoskins és una periodista i analista política que escriu per a The Guardian i també surt a la televisió anglesa. El llibre va guanyar el premi ICA Bookshop al millor llibre de 2014 i el premi Book & Roses a la publicació més radical. Bones credencials... "L'agafo? No l'agafo?" Una mirada ràpida a l'índex m'acaba de convèncer. Deu dies després ja he acabat de llegir-lo.

El llibre analitza en detall els problemes de la indústria de la moda -perquè és una indústria, i ben contaminant-, així com les possibilitats de canvi. Quins són els problemes de la moda? El consumisme, la promoció d'un consumisme desmesurat (una vegada passada la moda la roba ja no val, i de totes maneres la seva baixa qualitat fa que no duri molt més), la col·lusió dels mitjans de comunicació de la moda i dels productors de moda (control a través dels anuncis), l'explotació laboral, la insostenibilitat, la imposició d'una certa imatge ideal de bellesa, el racisme...

La descripció que fa del món de la moda és una pintura gòtica, plena d'ombres i sang, amb nombrosos episodis cruents. Són tots greus problemes, sovint amagats pel glamur del món de la moda. Veiem la bellesa, l'elegància, però no el cost ambiental i humà de la roba. I els set primers capítols apunten els focus sobre tots els costos i abusos d'aquesta indústria.

Tanmateix, els tres darrers capítols dedicats a l'anàlisi de les solucions són decebedors, descoratjadors fins i tot. De les solucions presentades, cap sembla ser prou bona per a l'autora. I el darrer capítol aporta la visió d'un món utòpic, impossible d'aconseguir en la meua opinió, un somni irreal. Em sento com l'ase escèptic de la Rebel·lió dels animals d'Orwell.

El llibre és una fantàstica denúncia dels problemes del món de la moda. Però és decebedor en la seva proposta de solucions. Sense propostes factibles de canvi, difícilment les coses canviaran prou ràpid.

Llàstima, tenia tantes esperances en aquest llibre.

dilluns, 6 de maig del 2019

Vestits de matrimoni per a tots els gustos a la BBFW2019

No cal dir que el dia del casament és un dia especial, el dia més feliç per a alguns. És un dia que et canvia la vida, això està clar, i que requereix mil i un preparatius. Entre aquests, un dels més importants és la tria del vestit, d'un vestit que representi la personalitat dels nuvis i que reflecteixi la importància que es dóna a la unió. I a la fira professional de la Barcelona Bridal Fashion Week (BBFW) hi havia vestits per a tots els gustos, vestits que invitaven a conquerir l'inesperat.



És per a les núvies per qui hi havia més oferta i diversitat de vestits, des dels vestits propis d'una reina a d'altres més senzills, des dels més modestos als més atrevits, de tota classe n'hi havia. L'estand de Justin Alexander, un dels més grans de la fira, és un dels que més opcions donava. Fileres i fileres de vestits blancs penjats un al costat de l'altre amb tuls, transparències, brodats, puntes... Però amb tantes opcions juntes és difícil fer-se una idea de la tota varietat.

Alguns vestits de Justin Alexander.

En passejar-se per la fira i perdre's entre tots aquells corredors i estands, comencen a aparèixer les particularitats. Just davant l'estand de Justin Alexander, hi ha el de Jesús Peiró, una casa de Barcelona amb 30 anys d'història que presenta vestits més elegants. En un altre cantó d'aquest encreuament estratègic hi ha Cymbeline de París. Hi trobo aquest vestit de cintura alta, estil imperi, com aquells que s'usaven a França després de la Revolució Francesa (vegeu un vestit blanc de l'emperadriu Josefina en aquest post). Com a particularitat, el vestit està decorat amb plomes al voltant de la cintura i a la faldilla.

Vestit de Cymbeline, per fer de Josefina per un dia.

No molt lluny d'allí hi ha l'estand de Pour un oui, marca també de Cymbeline. M'encanten els vestits d'aquesta marca, de línies impecables i amb un estil inconfusiblement francès.

Estand de Pour un oui.

De Pour un oui em fixo en dos models amb faldilla curta, més apropiats per a un casament civil que a l'església, per a núvies més enjogassades. Un d'ells em fa pensar en el vestit que portava Marilyn Monroe en la seva imatge icònica. Però la tela d'aquest teixit sembla suficientment pesant perquè el vent no jugui una mala passada.

Model Génie, de Pour un oui.

A les marques de casa tampoc no els manca l'originalitat. Mireu sinó aquest vestit amb un punt de transgressió de Tot-Hom, del carrer Balmes de Barcelona: tres nivells de volants, una espècie de mantellina amb grans pompons i, als peus, espardenyes d'esport negres.



La casa Oh que luna! de Madrid no es queda enrere. El seu estand evoca l'ambient nocturn sota la llum de la lluna. Un ambient nocturn, que com als poetes, els porta la inspiració per crear dissenys originals, com els dos següents. El primer, asimètric, deixa al descobert el braç esquerre. Amb un retorçament del teixit crea un doble efecte: crear la forma per a l'espatlla i un nus sobre el pit esquerre que recorda una flor. L'altre sembla de disseny més senzill, però els volants que ondulen pels costats li donen un fluïdesa amb reminiscències marines i sirèniques.

Inspiració sota el clar de lluna.

Un altre disseny interessant d'aquesta casa és el d'un vestit ple de serrells. La foto no em surt bé i accedeixen a enviar-me'n una per publicar-la al blog (amb el bonus afegit d'un segon vestit similar). Tenen alguna cosa que m'intriga, quelcom de familiar que no sé identificar d'entrada. Sí, em fan pensar en els mantons de Manila, amb els seus serrells i motius vegetals. Però acabo recordant aquelles postals dels anys 1970 de Madrid amb què jugava de menut on hi havia una parella amb els vestits típics. És això, aquests vestits em recorden el vestit de chulapa madrilenya. Són per lluir amb les mans a la cintura i traient pit. Però amb un aire més bohemi i modern, actualitzant les tradicions.

Vestits de núvia per l'autèntica chulapa de los Madriles. Foto cortesia de Oh que luna!

I qui vulgui quelcom d'original pot optar també per afegir una mica de color que trenqui la monotonia del blanc. Diverses marques es van decidir pels brodats florals, com en aquest vestit d'Andree Salon, de Romania.

Motius vegetals i colors.

La tria no seria completa sense els models més atrevits, com aquests d'Igne Iplik Moda de Turquia. Són vestits sensuals. Cobreixen les zones crítiques, però ressalten totes les corbes. Alguns són més barrocs, d'altres més elegants.

Vestits atrevits des de Turquia.

I altres et fan sentir una actriu de cinema, amb grans cues i pedreria, per brillar sota els focus.

Per refulgir en un dia tan especial.

Una actriu? I per què no una princesa o una reina? Els vestits de Sima Couture, amb grans cues, mirinyacs i luxosos acabats, dóna l'oportunitat de complir aquest somni (no em pregunteu per quin preu, que no el sé).

Princesa, reina o emperadriu?

Aquesta és una petita tria dels centenars de vestits que hi havia a la fira professional. Hi ha tantes opcions com núvies. I algunes cases donen la possibilitat de personalitzar el vestit triat. Les combinacions possibles inacabables. Què portarà l'any que ve?



dijous, 2 de maig del 2019

Barcelona Bridal Fashion Week 2019: fira professional de moda

Què és una fira professional? I què s'hi fa? Aquest dissabte per la tarda vaig visitar una fira professional de moda per primera vegada, la Barcelona Bridal Fashion Week (BBFW). La visita no estava preparada -vaig aconseguir una invitació tot just divendres-, però hi vaig aprendre algunes coses.

Quan un va a una fira o un congrés, és millor anar-hi amb els deures al dia: saber a qui anar a veure, amb qui parlar, quins esdeveniments seguir... Una fira de moda és un lloc on es va a fer negocis i una gran part del glamur és substituït per la lògica econòmica. Sí, importa la qualitat dels teixits i la bellesa del disseny, però també el preu, les condicions de venda i el temps d'entrega. Per exemple, "compra cinc vestits i te'n regalem un". O "paga la meitat ara i l'altra meitat a la recepció de la comanda". O encara, "temps d'entrega de 10-12 setmanes, despeses d'enviament a càrrec del comprador".

Models al costat del passatge a l'entrada del Palau 2 de la Fira de Barcelona,
aparentment avorrides en aquestes hores de poc tràfec.

En una fira professional tot està al servei del negoci. En lloc d'hostesses, hi havia models que portaven algun dels vestits com a reclam. Sovint les models es provaven altres vestits a petició de la clientela o hi havia minidesfilades a hores convingudes per mostrar la col·lecció. I en gairebé tots els estands hi havia petites taules on asseure's a negociar, de vegades amb una copa de cava al costat.

Taules preparades per fer negocis.
Estand de l'Atelier Zolotas de Grècia, presentant The Hellenic Hippie Collection.

En la major part dels casos, els i les comercials als estands esperaven que hi entrés algú. Altres tenien una estratègia més activa. A l'estand de Catarina Kordas, una casa polonesa, invitaven a passar donant una bosseta amb el catàleg de models i les condicions comercials. "Welcome" - amb un moviment de braç acollidor. En un altre lloc, un comercial d'una casa ucraïnesa, se'm va acostar i em va dir: "We have the best quality at the lowest price".

L'estand que semblava tenir un major moviment era el de la casa nord-americana Justin Alexander, que representava les marques Justin Alexander, Justin Alexander Signature, Lillian West, Sincerity i Sweetheart, cadascuna amb una personalitat pròpia. No puc dir quina és la raó del l'èxit d'aquesta casa, si és perquè porten tantes marques, o pel preu, o per la petita barra on s'oferien begudes i coses per picar. Si hagués anat preparat, hauria pogut fer les preguntes adequades. La pròxima vegada serà. Però allò que puc dir és que tenien una gran diversitat de models. I que, si bé les etiquetes (i la pàgina web) indicaven el tipus de teixit de què està fet cada vestit (tul, mikado, crepè...), el material no hi apareixia. Calia endevinar-ho al tacte o demanar-ho al comercial.

Estand de Justin Alexander,
un dels més grans i atrafegats.

En resum, la BBFW és un esdeveniment internacional. Hi participen marques d'arreu del món: espanyoles, és clar, però també moltes d'italianes -se sentia parlar italià contínuament pels corredors- i d'altres de nord-americanes, franceses, angleses, romaneses... Vaig tenir sort de poder visitar la fira professional, de veure la rebotiga del món de la moda, allí on es fan els tractes, on es compren i es venen les novetats per a la pròxima temporada, un part molt desconeguda del món de la moda.

I si us interessen els dissenys que hi vaig veure, llegiu el meu pròxim post (disponible aquí).