Novel·lant la vida dels primers grans magatzems

Sabíeu que la fast fashion (o moda presta) no és una cosa nova? Sabíeu que ja existia a la segona meitat del s. XIX? Jo ho vaig descobrir fa pocs dies, en llegir el llibre Au bonheur des dames d'Émile Zola, que fa una descripció incomparable dels primers grans magatzems.

El llibre el vaig trobar a la biblioteca Jaume Fuster de Barcelona, a la secció de novel·la en francès (hi ha traduccions al castellà, però no al català). Volia veure si trobava algun llibre de Verne, i hi vaig trobar Zola. Havia sentit alguna cosa del llibre. I, tot i haver viscut sis anys a Ais de Provença, on Zola va passar la seva infantesa, encara no havia llegit res d'ell. Era hora.

Sabia que el llibre parlava dels grans magatzems del segle XIX, però no m'esperava trobar-me una descripció tan precisa i detallada de llur funcionament. De fet, Zola va ser el fundador del naturalisme, un corrent literari que intentava captar la realitat amb objectivitat, amb un enfocament científic i periodístic. És per això que Zola es va documentar tan bé per fer aquesta obra, inspirant-se en els altres grans magatzems del seu temps com el Printemps, el Bon Marché, el Louvre, etc. Deu ser per això que alguns capítols, aquells més descriptius, em recorden els capítols didàctics de les novel·les de Jules Verne.

Algun altre lector del llibre va escriure a la primera pàgina: "Massa descriptiu. A la nostra època, això tan llarg i repetitiu en les idees no es pot llegir." He de discrepar; aquesta descripció tan detallada dels productes i seccions dels grans magatzems és l'aplicació de la regla d'escriptura del "mostra-ho, no ho expliquis" (show, don't tell). És la manera de donar idea de l'exuberància i riquesa d'aquests temples del capital.

 

Grans magatzems Printemps, París, c. 1905. 

Foto de Harry Ellis. Font: gallica.bnf.fr / BnF.

 

En aquest escenari fastuós, el llibre explica una historia d'amor, una mica de l'estil de les pel·lícules Hallmark, o com una reinterpretació del conte de la cendrosa, però amb unes puntades de gran duresa. L'estil, per la descripció detallada i l'anàlisi psicològica dels personatges, em recorda fins i tot Nora Roberts en alguns punts.

Amb l'excusa d'aquest romanç, el llibre també descriu el funcionament i evolució (més accelerada que en la realitat) dels primers grans magatzems al París del s. XIX, que prometien a l'esponerosa burgesia del moment el luxe a baix preu. Un funcionament no tan diferent del dels grans magatzems i centres comercials d'avui en dia. En el dossier preparatori de la novel·la, Émile Zola ho explicava així: 

"El comerç d'aquests grans magatzems es basa en la renovació ràpida del capital. Així, si hom té un capital d'un milió, es tracta de fer-lo retornar tres o quatre vegades a l'any en forma de mercaderia, o sigui, d'establir una renovació de la mercaderia suficientment gran per tal que el capital que ella representa passi tres o quatre vegades per l'establiment. De forma que cal vendre molt, i per a això vendre barat; a més, cal atraure el client per la presència del més gran nombre de mercaderies imaginables (útils per a la dona) en un sol lloc."

Aquesta estratègia del "vendre barat per vendre molt, i vendre molt per vendre barat" dona lloc a un dels principals conflictes explorats en la novel·la: l'oposició entre grans magatzems d'una banda i petits comerciants i productors de l'altra. Gràcies al gran volum de compra, i en eliminar els intermediaris, els grans magatzems podien forçar els productors a vendre'ls la mercaderia a preus més baixos. Cosa que posava en dificultats els comerciants de barri tradicionals, que no hi podien competir, i els productors amb mètodes de producció menys eficients, que no es podien sostenir amb aquests preus.

Tanmateix, hi ha un parell de coses que m'han fet pensar. La primera és la realització de les condicions que fan possibles els grans magatzems i la moda presta en general. Cal dir que els grans magatzems van sorgir, primer a Londres, per donar sortida a la gran producció tèxtil fruit de la mecanització de la revolució industrial, ja que les botigues tradicionals no aconseguien vendre prou. A més, era necessari un nombre de clients amb ganes de gastar suficientment elevat. Segons això, dedueixo que l'èxit de la moda presta vindria donat pels factors següents:

• l'augment de l'eficiència de la producció, 
• l'augment de la població en general, 
• l'augment de la riquesa de la població, i 
• un canvi ideològic d'una cultura de l'estalvi a una cultura del consumisme.
  

L'altra cosa que m'ha fet pensar és quelcom que diu un dels personatges principals, que aquesta estratègia comercial no només beneficia els grans magatzems, sinó també el consumidor. La següent casella d'una auca publicitària, també ho diu:

"Per què, de fet, la dona senzilla i l'obrera no haurien de tenir, elles també, el plaer de poder triar teles noves, ben fetes i de bon gust a preus que es poden permetre? Els alts barons del comerç no s'havien ocupat mai d'elles: el PRINTEMPS, ell, hi ha pensat!"

 

Casella d'una auca publicitària 

dels grans magatzems Printemps, 1883.

Font: gallica.bnf.fr / BnF

Està clar que si la clientela no hi trobés un benefici, no hi aniria a comprar. Però a gran escala, la sobreexplotació dels recursos que comporta aquest sistema econòmic perjudica tothom. Com resoldre aquesta paradoxa? La resposta de Zola: cal fer-ho des de dins.

Star Trek Costumes, hauràs d'esperar

Sóc un fan de Star Trek. No un fanàtic, només un fan. Des de que feien els episodis de La Nova Generació (TNG, The New Generation) al Canal 33, ja fa anys. M'agrada pels valors que defensa d'exploració i recerca científica, d'igualtat, de respecte a la diversitat, de progrés, de respecte per l'ambient i de totes les formes de vida. I per la visió positiva del futur. I m'agrada perquè et fa qüestionar les teues creences, pels dilemes ètics i morals que s'hi plantegen.

Quan estudiava a la UPC, vaig poder aprofitar el magnífic fons de ciència ficció de la Biblioteca Gabriel Ferraté i veure totes les pel·lícules que s'havien fet i totes les temporades de TNG. Per millorar la meua comprensió de diferents llengües, m'ho mirava en la versió original en anglès i en visionats posteriors en versió doblada a l'italià i al francès. (Veu en off: "I dius que no ets fanàtic?")

Leonard Nimoy (Mr. Spock) i William Shatner (Capità James T. Kirk), protagonistes principals de Star Trek: The Original Series. Font: Pixabay.

Fa poc, quan ja m'havia agafat la dèria del disseny i confecció de vestuari, vaig començar a veure els capitols d'Enterprise, Voyager i de la sèrie original (TOS, The Original Series) gràcies a l'arribada de Netflix. I em vaig començar a fixar en el vestuari, en la immensa creativitat desplegada pels dissenyadors en idear el vestuari de nombroses espècies alienes. Poc després he vist també Discovery (amb aquells flamants uniformes blaus amb passamaneria metàl·lica de color or, argent i coure) i ara Picard.

O sigui que no es estrany que quan fa uns dies vaig descobrir que hi havia un llibre sobre el vestuari de Star Trek, Star Trek Costumes, vaig saber quin llibre volia per Sant Jordi. Sembla fantàstic. El llibre està dedicat principalment al vestuari de les sèries TOS i TNG, amb petites seccions dedicades a Voyager, Enterprise, Deep Space 9 i les dues primeres pel·lícules de la línia temporal Kelvin dirigides per J. J. Abrams. I no hi ha només els uniformes de la flota estel·lar, sinó també dels altres personatges.  Sí, és cert, és del 2015 i el vestuari de les últimes sèries Discovery i Picard no hi són. Però tot i així... El podeu fullejar en el vídeo següent.



Li vaig dir a la meua companya que havia trobat el llibre per Sant Jordi...

"Quaranta euros per un llibre de Star Trek?! No way! Si encara fos pel llibre de moda que t'agradava, que té un valor cultural, potser m'ho pensaria. Però per Star Trek..."

I això que també a ella li agrada Star Trek... I que la versió de més recent de 2016 costa més, uns 50 €. Però bé, també a mi em costa gastar més de 30 € en un llibre, sobretot quan els diners van escassos.

El llibre de moda de què parla és el nou llibre Moda. Historia y estilos, de l'editorial DK i que costa quasi 30 €. Li tinc la vista posada des d'abans de Nadal, quan el vaig descobrir a La Casa del Llibre. L'he fullejat i sí, m'agrada. Fa un repàs aprofundit de la història del vestit durant 3000 anys, mostrant la seua evolució i diversitat, així com alguns detalls. Però ara estic en mode Star Trek, què hi farem?

Vaig intentar defensar el valor cultural de Star Trek, per la seua influència en la societat actual i fins i tot sobre la ciència i la tecnologia. Li vaig mencionar la sèrie de cursos de la Smithsonian Institution que tracta justament d'això.

Però no va colar.

Si les vostres possibilitats econòmiques són millors que les meues i us interessa algun dels llibres mencionats, aquí sota hi ha un parell d'enllaços (afiliats) on els podeu comprar. Jo, de moment, m'hauré d'acontentar amb la llista de reproducció que m'he preparat a Youtube i amb anar estalviant.

Projecte 10: Pantaló s. XIX

Després de molts mesos (dos anys i mig, de fet!?) sense afegir un projecte, torno amb un de molt especial: un pantaló estil s. XIX que he fet com a projecte final del tema de pantalons d'home a l'escola EADI Moda, amb el suport de les professores de l'escola i l'encoratjament de les companyes de classe.

Pantaló estil s. XIX. Teixit de llana i vistes de cotó.

El pantaló forma part del vestit tradicional provençal que m'estic fent (podeu veure el procés de construcció de la camisa aquí). Cal dir que ja havia fet un primer intent (el podeu veure aquí) intentant reproduir un pantaló que m'havien prestat. Com era la primera vegada, vaig utilitzar tela d'imitació de llana que era veritable material inflamable. En aquest cas, he fet servir un bellíssim teixit de llana verge 100% de color gris. És tracta d'una resta de negoci que vaig comprar als Encants per 10 €. M'ha sortit més barat i amb material de molt millor qualitat!

Sarga de llana verge 100% de la Sociedad Anónima de Lanería.

Abans de fer el pantaló, he fet una recerca aprofundida sobre els pantalons del s. XIX, i en particular, al voltant de 1830. Per a la recerca d'informació, he regirat diferents llibres d'història de la moda i sastreria, i he utilitzat fotos de reconstitucions de vestits d'època i quadres d'aquell període.

Esbossos i recerca sobre pantalons del s. XIX.

El pantaló vers 1830
Per confirmar que la meua interpretació dels llibres de sastreria era correcta he estudiat alguns quadres de pintors realistes danesos fets al voltant de 1830. El quadre Artistes danesos en una hostatgeria romana (1837) de Ditlev Blunck permet observar bastant clarament les característiques dels pantalons d'aquest període. El quadre és tan detallat que quasi es pot veure el tipus de costura utilitzat.

Artistes danesos en una hostatgeria romana (1837) de Ditlev Blunck.

La principal particularitat dels pantalons en la primera meitat del s. XIX és que (en general) no tenien bragueta, sinó que l'obertura frontal quedava coberta per una peça trapezoidal, anomenada davantal. El davantal podia ser estret, si cobria només una part del davant, o ample, si cobria tot el davant.

L'home de l'hostatgeria assegut a l'esquerra porta un pantaló amb davantal estret. Podem veure que s'agafa mitjançant botons a la part de baix de la cintura.

Detall d'Artistes danesos en una hostatgeria romana (1837) de Ditlev Blunck.

El cambrer romà, girat d'esquenes a nosaltres, ens permet veure com era el pantaló per darrera. Veiem que la cintura era ampla i bastant alta, amb un triangle a la part del mig que servia per poder estretir els pantalons si feia falta. Podem veure també una butxaca oberta en el costat esquerre.

Artistes danesos en una hostatgeria romana (1837) de Ditlev Blunck.

El cambrer romà es subjecta els pantalons amb uns tirants, però de vegades podien anar subjectats amb una martingala, com es veu en el quadre Un jove artista (Ditlev Blunck) observa un esbós en un mirall (1826), de Wilhelm Bendz.

Un jove artista (Ditlev Blunck) observa un esbós en un mirall (1826) de Willhelm Bendz.

Si observem el detall, veiem que el pintor del quadre porta un davantal ample amb una martingala que subjecta el pantaló a la zona lumbar. I s'hi endevina una sivella.

Detall d'Un jove artista (Ditlev Blunck) observa un esbós en un mirall (1826) de Willhelm Bendz.

A Un grup d'artistes danesos a Roma (1837), de Constantin Hansen, allò que podem apreciar millor són els baixos dels pantalons i els diferents estils. Dos dels pintors (un que està recolzat per terra i l'altre que està assegut sobre la taula) porten unes travetes per sota les sabates per mantenir els pantalons ben tibants. A més, en alguns casos els baixos tenen unes petites obertures, per ajudar a fer passar els peus.

Un grup d'artistes danesos a Roma (1837) de Constantin Hansen.

La majoria d'aquests artistes danesos porten pantalons d'un sol color: blanc, beis, gris... Només un d'ells (assegut sobre la taula) porta uns pantalons més fantasiosos amb ratlles verticals.

Patronatge i confecció
Per fer el patró m'he basat en el llibre de 1833 Manuel théorique et pratique du tailleur de M. Vandael, traduït al castellà per José Tamaron. El llibre descriu molt bé les peces del pantaló i dóna detalls sobre la seua confecció. Però en comptes de dibuixar el patró seguint les instruccions del llibre, he fet una modificació del patró base dels pantalons xinos.

Planxa 2 del Manuel théorique et pratique du tailleur, amb les peces del pantaló.

M. Vandael dona dos opcions per al davantal (o tapa). En el primer cas, va botonat a la cintura mitjançant tres botons a seua part superior i es corda al darrera mitjançant unes corretges que surten de cada costat. En el segon cas, el davantal es corda amb tres botons a cada costat, com en els pantalons mariners. Jo m'he decidit pel primer tipus. Simplement, m'agradava més. Als costats i part superior del davantal hi he posat unes vistes per ajudar a mantenir la forma i perquè fa bonic. Els botons els he forrat amb la mateixa tela del pantaló.

Davantal del pantaló.

Sota del davantal i per baix de la cintura hi ha dues peces que duen les butxaques. José Tamaron, en la seua traducció, en diu faltriqueres. Les butxaques són de trau. Per posar-hi la mà, cal passar-la per sota del davantal, a través de l'obertura lateral.

Cintura i faltriqueres del pantaló.

La cintura és ampla, de forma que sobresurt per damunt del davantal, i porta entretela. Seguint Vandael, li he donat 10 cm d'ample. Hi he posat també una butxaca rellotgera, també de trau, a un parell de centímetres de la part superior de la cintura.

A l'interior hi he posat un folre de cotó a la cintura i a les faltriqueres.

Finalment, la imatge següent us mostra la part del darrera del pantaló. S'hi pot veure el triangle i les corretges per cenyir el pantaló per darrera, amb una sivella metàl·lica de color coure. El triangle no porta entretela, per facilitar que es pugui estrényer la cintura. Les corretges, sí que en porten, per reforçar-les bé.

Una mirada al passat: llibres de tall i confecció antics

Amb el post sobre el Curs de tall del sastre de París de 1874, he iniciat un nou projecte en aquest bloc: una llista de llibres de sastreria i tall i confecció antics, comentats i amb enllaços a les pàgines d'on es poden descarregar (gratis i legalment). És un projecte que em ballava pel cap des de fa temps a causa del meu interès per la història de la moda i la reconstitució de vestuari. De fet, ja havia fet un primer intent aquí. Però des de llavors he anat recollint altres manuals de sastreria i llibres relacionats (com algun de modisteria i de costura) des del segle XVI fins al segle XX en castellà, anglès i francès.

Tinc una selecció bastant àmplia de llibre del segle XIX, i en particular dels anys 1830, pel meu interès en els vestits d'aquesta època. Però poquet a poquet aniré completant la llista i afegint posts dedicats a cada llibre. Aquí teniu una llista dels llibres, en el seu estat actual.

(Si teniu notícies d'altres llibres que no estan a la llista, us agrairé que em deixeu un comentari, per poder incorporar-los-hi.)

Segle XVI

• 1580: Libro de geometria, practica y traça: el qual trata de lo tocante al officio de sastre para saber pedir el paño, seda o otra tela que sera menester para mucho genero de vestidos, assi de hombres, como de mugeres: y para saber como se han de cortar los tales vestidos, con otros muchos secretos y curiosidades, tocantes á este arte. Per Juan de Alcega. Guillermo Drouy. Madrid.

És el llibre de patronatge més antic que es conserva.

Descàrrega: BNE (1580, falten algunes pàgines a l'inici), BNE (1589). 

Patró de capa del llibre de Juan de Alcega de 1580.

Segle XVII

• 1618: Geometria y traça perteneciente al oficio de sastres. Per Francisco de la Rocha Burguen. Pedro Patricio Mey. València.

Descàrrega: BNE, BnF.

• 1640: Geometria y trazas pertenecientes al oficio de sastres. Per Martin de Anduxar. Imprenta del Reyno. Madrid.

Descàrrega: MDC.

Segle XVIII

• 1720: Geometria y trazas pertenecientes al oficio de sastres donde se contiene el modo y orden de cortar todo genero de vestidos españoles, y algunos Estrangeros, sacandolos de cualquier ancharia de tela, por la Vara de Aragon y explicada esta con todas las de estos Reynos, y las medidas que usan en otras Provincias estrangeras. Per Juan Albayzeta. Francisco Revilla. Zaragoza.

Descàrrega: UCM.

• 1761: Art du tailleur, contenant le tailleur d'hommes; les culottes de peau; le tailleur de corps de femmes & enfants: la couturiere; et la marchande de modes. Per François-Alexandre-Pierre de Garsault. Saillant & Nyon, Desaint. París.

Descàrrega: BnF.

• 1799: The tailor's complete guide or, A comprehensive analysis of beauty and elegance in dress. Allen and West. Londres.

Descàrrega: BRBL.

Patrons de The tailor's complete guide.

Segle XIX

• 1828: L'art du tailleur, ou application de la géométrie à la coupe de l'habillement. Per M. Compaing. Dondey-Dupré. París.

Descàrrega: BnF.

• 1831: The improved tailor's aera, containing a correct and practical plan for measuring and cutting to fit, by obtaining a knowledge of teh shape and position of the human figure, including regimentals, ladies' riding habits and pelisses. 2a edició. Per John Jackson. Londres.

Descàrrega: GB.

Portada de The improved tailor's aera.

• 1833: Manuel théorique et pratique du tailleur, ou traité complet et simplifié de cet art; contenant la manière de tracer, couper et confectionner les vêtements. Per M. Vandael. Librairie encyclopédique de Roret. París.

Descàrrega: BnF.

• 1834: Traité encyclopédique de l'art du tailleur. Per F.-A. Barde. Imprimérie d'Hippolyte Tilliard. París.

Descàrrega: BnF.

• 1836: Arte de sastrería ó método práctico para aprender a cortar con facilidad. Per Magin Pers y Ramona. Impremta de J. Verdaguer. Barcelona.

Descàrrega: HT, GB.

• 1836: Manual teórico y práctico del sastre, ó tratado completo y simplificado de este arte, que contiene el modo de trazar, cortar y hacer toda clase de vestidos. Per M. Vandael, traducció de D. José Tamaron. Imprenta de los Hijos de Dª Catalina Piñuela. Madrid.

Traducció del Manuel théorique et pratique du tailleur de 1833.

Descàrrega: HT, GB (les làmines no s'han digitalitzat correctament).

• 1837: Manuel du tailleur. Per G.-H. Dartmann. Hautecoeur, libraire. París.

Descàrrega: BnF (sense làmines).

• 1839: The tailor's philosophy, or science complete in the art of cutting. Per William Edward Walker. Longman & Co. Londres.

Descàrrega: BL.

• 1848: A practical guide for the tailor's cutting-room; being a treatise on measuring and cutting clothing in all styles, and for every period of life from childhood to old age. Per Joseph Couts. Blackie & son. Glasgow.

Descàrrega: HT, GB.

• 1849: The tailor's scientific guide; being a mathematical principle for balancing, drafting, and cutting pantaloons. Per A. S. De Lany. Nova York.

Descàrrega: HT.

• 1866: Manual; or true guide to practical cutting. Per William Glencross. Nova York.

Descàrrega: HT.

• 1871: H. Matheson's scientific and practical guide for the tailor's cutting department. Per H. Matheson. Nova York.

Descàrrega: HT.

• 1873: A scientific guide to practical cutting. Per William Glencross. Nova York.

Descàrrega: HT.

• 1873: Leçons de couture, crochet, tricot, frivolité, guipure sur filet, passementerie et tapisserie. Per Emmeline Raymond. Librairie de Firmin Didot Frères, Fils et Cie. París.

Descàrrega: GB.

Extracte de Leçons de couture, crochet, tricot, frivolité, guipure sur filet, passementerie et tapisserie.

• 1874: Cours de coupe du tailleur de Paris ou art d'apprendre à couper et confectionner les habits d'après le système actuel de mesurage. Per François Lavedèze. París.

Un manual detallat sobre com traçar els patrons d'un gran nombre de peces de roba d'home, i especialment uniformes civils, militars i eclesiàstics en ús a França al 1874. També hi ha el vestit d'amazona i vestits per xiquets.

Descàrrega: BnF.

• 1874: Crawford's system on science and art of garment cutting. Per William T. Crawford. Providence (?).

Descàrrega: IA.

• 1895: The "Keystone" jacket and dress cutter. Per Charles Hecklinger. The Herald of Fashion Co., Nova York.

Descàrrega: IA.

• 1896: El corte parisien sistema especial Martí. Arte de cortar, confeccionar y adornar toda clase de prendas de ropa de vestir. Per Carmen Martí de Missé. Tipografía de Ignacio Xalapeira. Barcelona.

L'escola creada per Carmen Martí encara existeix.

Descàrrega: BDH.

• 1898: El corte parisien sistema especial Martí. Arte de cortar, confeccionar y adornar toda clase de prendas de ropa de vestir. 2a ed. Per Carmen Martí de Missé. Tipografía de Ignacio Xalapeira. Barcelona.

Descàrrega: BDH.

Segle XX

• 1904: Método especial de corte: para los colegios de las Hermanas Carmelitas de la Caridad. Per les Germanes Carmelites de la Caritat. Imprenta y Librería de Montserrat, de Herederos de J. Roca y Bros. Barcelona.

Descàrrega: CDMDB.

• 1907: Ars sarcinato. Tratado enciclopédico de sastrería. Per José Guitart Besangé. Sociedad Anónima Indústrias Gráficas-Seix & Barral Herms. Barcelona.

Descàrrega: BDH.

• 1907-1910?: Método profesional de corte y confección parisién, Sistema Virgili. Per Enriqueta Virgili del Mas. Imprenta de la Casa Provincial de la Caridad, Barcelona.

Descàrrega: BDH.

Abreviacions
BDH: Biblioteca digital Hispánica
BL: British Library
BNE: Biblioteca Nacional de España
BnF: Bibliothèque nationale de France
BRBL: Beinecke Rare Book & Manuscript Library (Yale University)
GB: Google Books
HT: HathiTrust Digital Library
IA: Internet Archive
MDC: Memòria Digital de Catalunya
UCM: Universidad Complutense de Madrid

Darrera actualització: 30/03/2020

"Cours de coupe du tailleur de Paris" per F. Lavedèze

Aquest llibre va ser escrit als anys 1870 per François Lavedèze, sastre i propietari de les revistes Musée des tailleurs illustré i Tailleur de Paris. El títol complet d'aquest llibre és Cours de coupe du tailleur de Paris ou Art d'apprendre à couper et confectionner les habits d'après le système actuel de mesurage, que en català vindria a ser Curs de tall del sastre de París o Art d'aprendre a tallar i confeccionar els hàbits segons el sistema de mesura actual. La versió que es pot descarregar d'Internet, digitalitzada per la Biblioteca Nacional Francesa (BNF), correspon a la 4a edició, de 1874.

Portada del llibre. Digitalitzat per la BNF.

Sembla com si el llibre fos el resultat de la fusió de diversos fascicles, ja que en alguns punts es perd la continuïtat entre text i figures. Però grosso modo es pot dir que el llibre està dividit en dos parts. La primera està dedicada a ensenyar el patronatge i confecció dels tres tipus principals de peces de vestir d'home: jaquetes i abrics, armilles i pantalons. (Prengueu nota que en aquells temps les camises es consideraven roba interior.) A la primera part, les tres seccions dedicades al patronatge comencen de manera semblant, explicant quines mesures cal prendre per fer aquell tipus de patró i com prendre-les. F. Ladevèze també presenta taules de talles per als homes de la seva època. Després explica en detall com traçar el patró de diverses peces bàsiques. I acaba amb instruccions resumides per a traçar patrons de diverses variants de peces (diferents talles, models i conformacions).

No obstant el caràcter repetitiu de les explicacions -o potser justament per això-, si es segueixen amb atenció les instruccions s'acaba per comprendre com traçar els patrons. Encara que no sempre queda clar d'on surten els números que fa servir. És una mania que tenen els manuals de sastreria antics: et diuen que per fer una peça que s'ajusti bé cal prendre una gran quantitat de mesures de contorns i longituds, però quan expliquen com dibuixar el patró en fan servir només una petita part.

Encara que el títol del llibre indiqui que es tracta d'un manual de tall i confecció, es tracta principalment d'un manual de tall (patronatge) adreçat a sastres ja experimentats. Els detalls que dona sobre la confecció es limiten bàsicament en gran part a la descripció minuciosa del procés de muntatge de l'hàbit a la francesa. Pel que fa als pantalons, només explica com se'ls ha de donar forma amb la planxa. Tanmateix, les explicacions són difícils de seguir amb una descripció purament verbal i a causa de les diferències lingüístiques respecte al francès modern. A més, només menciona una vegada que cal deixar marges de costura, però no diu ni on ni quant.

Figura 60 del llibre: patró dels davants d'un pantaló.
Noteu que hi ha dos davants diferents, un amb l'entrecuix més espaiós.

Com a punt curiós, notareu que quan F. Lavedèze traça el patró dels pantalons fa dos patrons diferents del davant, un per al côté faible (costat feble) i un per al côté fort (costat fort). Probablement us preguntareu quin és el costat feble i quin el fort, ja que l'autor ho dona per suposat. Jo també m'ho hauria preguntat, si no fos perquè ja havia trobat la resposta en un manual de sastreria encara més antic. És una qüestió d'anatomia: encara que el cos dels homes és (raonablement) simètric, en posar-nos els pantalons els testicles i el penis tendeixen a quedar cap a un costat (el côté fort de què parla el senyor Lavedèze) -i de fet, un dels testicles sol ser més gran que l'altre-. Així, per evitar opressions incòmodes, es donava una mica més d'espai a l'entrecuix del costat on anaven a parar els òrgans sexuals del client, operació especialment important quan els pantalons eren ben ajustats o collants. (Us pensàveu que això dels collants era una cosa d'ara? Jo també :-P )

La segona part està dedicada a la descripció i presentació dels patrons de diferents tipus d'uniformes civils, militars i eclesiàstics en ús en l'any 1874. Les descripcions dels uniformes són ben detallades i reprodueixen els textos legals que els reglaven, un afegit de gran valor, ja que si a l'època no devia ser fàcil tenir-hi accès, tampoc ho és avui en dia.

Figurins de diferents uniformes: d'esquerra a dreta, uniformes de prefecte (1), alcalde (2), comissari de policia (3) i inspectors generals de ponts i calçades (4) i de mines (5).

Vista la gran diversitat de patrons que proposa i la diversitat d'uniformes descrits, aquest llibre és una bona font d'informació per fer reconstitucions històriques de vestits d'homes, vestits de xiquets i, fins i tot, d'algun vestit per a dona (vestit per muntar a cavall o d'amazona). O per si en voleu treure inspiració per dissenyar roba amb un aire vintage -o més bé gran reserva-.

Desfilada de vestits provençals

Avui us deixo un vídeo d'una desfilada de vestits provençals feta pels amics del grup folklòric L'Estrambord de Velaux l'any 2009. La desfilada "la moda de París a Marsella" fa un recorregut per la indumentària dels segles XVIII, XIX i començaments del XX i mostra com es va adaptar la moda de París al territori provençal. Les explicacions estan en francès, però si necessiteu alguna traducció m'ho podeu demanar.


Défilé de costumes provençaux per provencetv

El cos vestit. Exposició permanent del Museu del Disseny de Barcelona

Aquests Nadals vaig visitar l'exposició "El cos vestit. Siluetes i moda (1550-2015)" al Museu del Disseny de Barcelona. L'exposició s'anuncia amb una cotilla del segle XVIII (a la foto a baix), reflectint-ne el seu tema principal: la modificació de la silueta humana mitjançant els vestits i la seua evolució al llarg dels segles.

Cotilla. Catalunya. 1750-1770.
Acanalat i llavorat de seda i fil daurat, barnilles.
Donació Manuel Rocamora, 1935. MTIB 21.959
Foto cortesia del Museu del Disseny.

"El cos vestit" comissariada per Teresa Bastardes i Sílvia Ventosa presenta 173 peces, 111 vestits i 62 estructures interiors (cotilles, mirinyacs, polissons i sostenidors) exposades en 657 metres quadrats. Una gran part de les peces prové de la donació de vestits de Manuel Rocamora, pintor i col·leccionista. Aquest gran coneixedor de la història de la indumentària va començar col·leccionant ceràmica, fins que un dia se li van trencar un precioses peces de l'Alcora. Tan gran devia ser el disgust, que va preferir col·leccionar antigues peces d'habillament, bastant menys trencadisses. Gràcies a una minuciosa restauració, les peces seleccionades sembla que acaben de sortir del taller. Mireu com lluu el vellut d'un vestit de l'edat mitjana, admireu la riquesa dels brodats sobre una capa o una casaca, i quins estampats plens de colors!

Vitrina "El cavaller i el cortesà. El vestit comprimeix el cos. 1550-1789",
en perfecte estat de revista. Foto cortesia del Museu del Disseny.

En un recorregut al llarg del temps, l'exposició mostra com han canviat els ideals estètics del moment. De vegades, la silueta s'eixampla; d'altres, es comprimeix. O es realcen algunes parts del cos i se n'amaguen d'altres en un joc de formes i volums. Allargar/escurçar, ampliar/reduir, perfilar/dissimular, cobrir/descobrir... Tots són verbs que es poden utilitzar per descriure les múltiples variacions de la indumentària. És a través de la roba i les seues estructures annexes, com mirinyacs i polissons, que el cos és model·lat, esculpit, construït... i en certs moments de la història, fins i tot deformat i maltractat amb cotilles de cintura de vespa que comprimien els òrgans interns.

Cotilla. Espanya, c. 1890.
Cotí, brodat, punta, cinta de ras de seda,
barnilles i tanques metàl·liques.
Etiqueta: "Fabrica de corsés/l'Abeille".
Donació Janina Santacana, 2015. MTIB 4.226/14.
Foto cortesia del Museu del Disseny.

Tant homes com dones s'han sotmès als vaivens de la moda. En el cas dels homes un canvi important es va produir amb la Revolució francesa: van passar de portar calçó curt a portar pantaló i el vestit va esdevenir més sobri. És tracta d'un canvi amb motivació política, una resposta contra el luxe dels dirigents de l'Antic Règim. Després, la forma de vestir masculina s'ha mantingut bastant constant amb el clàssic tern de pantaló, armilla i jaqueta, amb canvis sobretot d'estil: els pantalons s'han allargat, els faldons s'han escurçat, el mocador de coll ha estat substituït per la corbata o el llacet, i el barret ha anat canviant de forma, des del tricorn al barret de copa i al barret fort fins a acabar desapareixent.

Detall d'una fotografia de la vitrina
"Roba i Revolució. El cos s'allibera",
cedida pel Museu del Disseny.

Però és el sexe femení, qui ha tingut una silueta més mutable al llarg dels segles: siluetes en forma de campana, de rellotge d'arena, de nina de porcellana, siluetes rectes i tirades, en forma d'S... I en contraposició a aquestes formes tan reglades, hi ha hagut també períodes d'alliberament i/o de rebel·lia. Va succeir en la Revolució francesa, als anys 1920 i als anys 1960. Tant a la Revolució francesa com al començament del segle XX, la silueta esdevé més fluida, en part influenciada per l'antiguitat clàssica. Un exemple és el vestit túnica Delphos amb el qual el 1909 Mariano Fortuny (el pintor no, son fill) s'avançava als temps.

Vestit túnica Delphos.  Mariano Fortuny Madrazo (1871-1949)
Venècia, 1909.
Tafetà prisat de seda, canonets de vidre de Murano.
Foto cortesia del Museu del Disseny.

Va ser uns anys més tard, després de la Primera Guerra Mundial, que la gran alliberació de la dona va començar: incorporació en massa al món laboral, obtenció del dret al vot, pràctica d'activitats d'oci i esportives... La dona conquereix una nova posició social, més dinàmica i oberta. Hi ha també una música més lliure, el jazz, i una nova forma de ballar, que trenca amb els antics cànons. En la indumentària, el canvi es reflecteix a través de vestits més còmodes i lleugers, i una silueta plana i allargada.

Detall d'una fotografia de la vitrina
"El vestit ensenya el cos. Fora cotilles!",
cedida pel Museu del Disseny.

La meua lectura de l'exposició, al final, és que els vestits no serveixen només per cobrir el cos, abrigar-nos i protegir-nos de la intempèrie. La indumentària és també una forma de comunicació no verbal, basada en una sèrie de codis, morals, socials i estètics, que li donen significat. O en alguns casos, els transgredeix, per mostrar una actitud de canvi envers els valors representats per les antigues formes de vestir, inventant nous codis en el procés. La indumentària comunica qui som, a quin grup pertanyem, atrau l'atenció o evita atencions no desitjades. I és en el cas dels dissenyadors de les últimes dècades que el vestit es carrega més fortament de significat. Sovint és una forma d'art, a través de l'expressió de les idees i conceptes que passen pel cap del dissenyador. El vestit és també una demostració de l'habilitat tècnica del seu creador.

Entre les peces dels últims anys presentades a l'exposició, em quedo amb aquest bodi amb faldilla pantaló de La Marthe (Marta Esteban). Té alguna cosa de fascinant que m'atrau i no sé ben bé què. Llegeixo l'etiqueta del vestit de La Marthe i m'adono que s'ha tancat el cercle. Sota la malla exterior hi ha un bodi interior amb barnilles -altrament dit una cotilla? I l'estructura de la faldilla pantaló, sostinguda amb barnilles, no us recorda una crinolina amb enagos? No obstant les noves tècniques i els materials innovadors, els dissenyadors continuen trobant inspiració en les idees del passat.

Vestit. La Marthe (Marta Esteban, 1971). Barcelona. 2006.
Bodi: gènere de punt de polièster i elastà amb cinta de sarja de cotó;
bodi interior: sarja de cotó amb barnilles de plàstic i cintes de ras de polièster i sarja de cotó;
faldilla pantaló: organza de cotó, gènere de punt de polièster i elastà amb barnilles de plàstic i cinta de sarja de cotó.
Primer premi Internacional Apparel Federation, Taipei, 2006. Donació La Marthe, 2014.
Foto cortesia del Museu del Disseny.

"El cos vestit. Siluetes i moda (1550-2015)" us porta en un viatge pel temps a través de vestits i formes. Aquesta exposició permanent està prevista per uns 5 anys. Així que encara teniu temps per visitar-la. Doneu-hi una ullada.


El cos vestit. Siluetes i moda (1550-2015) del Museu del Disseny a Vimeo.

Projecte 6: camisa del segle XIX

Projecte núm. 6
Data de finalització: 11/12/2016

Finalment, després de poc més de dos mesos, he acabat la meua primera camisa, feta a l'estil de les de segle XIX. Per fer la camisa principalment  he seguit les instruccions de la tercera edició del llibre Leçons de couture per Madame Emmeline Raymond, publicat en 1873. També he donat un cop d'ull als llibres El corte parisien. Sistema especial Martí (1896) de Carmen Martí de Missé i Les chemises (2006) de Ryuichiro Shimazaki. I per acabar de resoldre els dubtes, he observat amb deteniment la camisa prestada pel grup folklòric Lei Farandoulaire Sestian, com a part del vestit tradicional provençal. De fet, la confecció d'aquesta camisa és el primer pas per fer-me el meu propi vestit provençal.

Còpia (esquerra, feta per mi) i original (dreta, feta per les costureres de Lei Farandoulaire Sestian)

Material utilitzat
He comprat 3 m de tela blanca de fil de cotó d'1,4 m d'amplada, comprada a Ikea per 0,99 €/m (no volia utilitzar tela cara per a la meua primera camisa). També m'han fet falta 11 onze botons.

Altres materials:
Fil, fil d'embastar, agulles, agulles de cap, tisores, regle, cinta mètrica, planxa, llapis del 4B, didal de sastre.

Tècniques

• Punt endarrere
• Punt endavant
• Punt de trau
• Frunzir
• Fer plecs
• A més del punt anomenat hem stitch en anglès o point d'ourlet en francès. No he trobat encara com es deu dir en català... Punt de vora?

Instruccions
Madame Raymond i Doña Carmen Martí donen instruccions molt semblants per fer una camisa. La primera fa més atenció a la construcció de la peça (punts utilitzats, costures, etc.) mentre que la segona presenta patrons més detallats, incloent per al plastró i per al coll. La camisa que jo faig és sense plastró i amb dos plecs a banda i banda de la pitrera.

El cos de la camisa es fa a partir d'un rectangle de tela de 200 cm x 84 cm (aquests 84 cm corresponen a l'amplada de la tela utilitzada per Madame Raymond). Per tallar els grans pedaços de roba, he utilitzat per primera vegada la tècnica d'estripat que he vist tantes vegades a The Great British Sewing Bee. El tall queda bastant recte, però s'esvora molt fàcilment.

El rectangle es plega per la meitat transversalment, de forma que el plec correspon a la part superior de la camisa que va d'espatlla a espatlla (línia ab de l'esquema següent). Tot seguit, Madame Raymond indica que cal iniciar l'obertura de la màniga a 4 cm de la vora (punts c i d del dibuix), tallar en paral·lel al costat al llarg de 19 cm i continuar tallant fent un quart de cercle cap al marge de la tela (punts e i f). Però com vaig descobrir més tard, es convenient deixar aquest pas fins després de marcar i cosir el caient de les espatlles (línies pq i rs), ja que sinó l'obertura queda massa estreta i cal retallar un altre trosset de tela per desplaçar l'obertura cap avall. Per tant, cal mesurar els 19 cm a partir dels punts p i r.

Cos de la camisa, segons Madame Raymond a Leçons de couture (1873).

El caient de l'espatlla (línies dp i cr) depèn de la persona, de si té les espatlles més caigudes o menys. Jo vaig utilitzar una distància de 3 cm. Per mesurar aquesta distància, podeu utilitzar dos mètodes. El primer és col·locar un regle horitzontal a l'alçada del començament del coll i mesurar la distància entre aquest i l'articulació entre el muscle i el braç. El segon mètode es fa en una etapa més avançada de la confecció de la camisa, quan ja s'ha fet el forat del coll, dels braços i s'ha escurçat l'amplada del cos de la camisa amb plecs i frunzits. Llavors, us emproveu el cos de la camisa i marqueu amb una agulla de cap el caient de l'espatlla.

A continuació es cusen els costats de la camisa (del punt e fins al punt i, del punt f al punt g), deixant una obertura de 25 cm a la part baixa (línies ik i gh). La vora de la costura es planxa a un costat, doblegant-la cap endins i es cus amb punt de vora. Posteriorment, es fa també la vora de la part inferior de la camisa (línies ikhg) de forma similar. En els punts i i g es posa un pedacet de roba, anomenat pointe, soufflet o hirondelle en francès (tampoc n'he trobat l'equivalent en català). Es tracta d'un quadrat de 8 cm de costat doblegat per la meitat, que serveix per protegir la costura del costat del cos de la camisa.

Pointe, souflet o hirondelle en francès. I en català, ho sabeu?

El quadrat lmno del dibuix, marca l'espai que ocupa la pitrera, o part anterior de la camisa. Segons el llibre, la longitud (línies on i lm) és de 40 cm i l'amplada final, una vegada s'hagin fets els plecs i les botoneres, ha de ser 25 cm (jo vaig fer 26 cm). Per a això cal tenir en compte les mides de la persona i, en particular, el contorn de pit. Jo faig 106 cm de contorn de pit i vaig fer un ample de camisa de 52 cm (26 cm de pitrera i 13 cm de tela a cada costat) - una mica curta, ja que 52 x 2 = 104 cm, i els plecs de la camisa s'obren quan me la poso (però com que els plecs queden sota l'armilla, per sort no es veu).

Madame Raymond no explica com fer la pitrera, diu que canvia tant en funció de la moda que no val la pena. I Doña Carmen Martí tampoc ho explica, ja que explica com fer un plastró. O siga que ho he hagut d'endevinar. Per fer la pitrera, he fet un tall seguint la línia mn, i un altre tall pel centre de la pitrera i que ha donat lloc a l'obertura de la camisa. Com a resultat he obtingut dos solapes, una a cada costat de la pitrera. Plegant les vores centrals, he creat les tires de les botoneres. La resta de la tela l'he distribuïda amb dos plecs a cada costat de la pitrera. Una altra opció possible era fer un prisat.

Coll i part superior de la pitrera.

A continuació es frunzeix la part inferior de la camisa, just sota la línia mn del dibuix de més amunt. Els plecs i els frunzits són la raó per la qual no cal patró per fer aquesta camisa: s'agafa un parell de metres de tela amb la seua amplada original i després s'ajusta a la mida de la persona amb plecs i frunzits. Res de més senzill. Una vegada fet el frunzit, la pitrera i la part inferior de la camisa s'uneixen amb una banda de tela estreta (Madame Raymond diu d'1 cm d'ample, jo l'he feta de 2 cm) per l'anvers i una altra pel revers. El costat llarg superior de la banda de l'anvers es cus amb punt endarrere, i el costat inferior es cus amb punt de vora. La banda del revers s'aplica amb punt de vora.

Part inferior de la pitrera.

Si encara no heu fet la costura de l'espatlla seguint les instruccions de més amunt, és el moment de fer-la. A continuació, s'ha de frunzir el darrere del cos de la camisa, deixant dos zones planes (sense frunzit) d'igual amplada a banda i banda. Madame Raymond no especifica a quina alçada cal fer el frunzit. Jo l'he fet a uns 15-16 cm de l'extrem superior del cos de la camisa, d'acord amb les mesures preses a la camisa que ja tenia. Faig notar que cal retallar la tela que sobra per damunt del frunzit.

Frunzit del darrere del cos de la camisa.

El frunzit del darrera de la camisa em va donar molts de problemes, ja que no sabia de quina amplada l'havia de fer. Quan li vaig comentar a Denise, una de les costureres del grup dels farandolaires, em va dir: "Ah, però si és la cosa més fàcil que hi ha! Passes el fil per fer el frunzit d'un costat a l'altre. Després comences a frunzir la tela i quan la camisa tinga l'amplada que necessites, ja has acabat." Ah, si ja ho diu que preguntant s'aprèn...

A l'hora de fer el canesú, m'he desviat de les explicacions de Madame Raymond i de Doña Carmen Martí. Elles proposen un canesú partit, i jo l'he fet d'una peça (veieu la foto de baix), basant-me una vegada més en la camisa que ja tenia. I tampoc veia clara la necessitat d'una costura adicional... Per fer la peça exterior del canesú, he començat per un rectangle de tela d'igual amplada que la camisa (més els màrgens de costura). L'he aplicada sobre la part superior de la camisa, fent coincidir la vora inferior amb la zona on hi ha el frunzit. Per a la part superior, he doblegat la tela per fer-la coincidir amb la costura de l'espatlla, i he retallat la tela que sobrava. Després he utilitzat aquesta peça com a guia per a fer la peça que va a l'interior. La peça exterior es cus a la camisa amb punt endarrere, excepte a la zona on hi ha el frunzit, on cal fer servir el punt de vora. La peça interior s'aplica totalment amb punt de vora.

Canesú i part superior de la camisa vista per darrera.

Carmen Martí recomana aproximar l'amplada de l'obertura del coll com la tercera part del contorn del coll. Faig una obertura circular utilitzant aquesta mesura. Per marcar la posició exacta del coll, m'emprovo el cos de la camisa i marco el punt on sembla ser més còmode de situar l'extrem posterior de l'obertura. Després traço el cercle i retallo l'obertura. Per traçar les dos peces del coll, una per a l'anvers i l'altra del revers, em baso en el coll de la camisa de cerimònia del llibre Les chemises. Col·loco les dos peces dors contra dors i les cuso amb punt endarrere al llarg dels costats laterals i superior, deixant obert el costat inferior, a 0,5 cm de la vora. Li dono la volta al coll i repasso tota la vora exterior amb punt simple a uns 2 mm de la vora. A continuació embasto la part exterior del coll a l'obertura del coll i cuso amb punt endarrere. A continuació cuso amb punt de vora la part interior de la peça.

Per fer les mànigues, Madame Raymond diu d'utilitzar un rectangle de tela de 61 cm de llarg (i l'ample de la tela, 84 cm en el seu cas). Una longitud de màniga de 61 cm per a mi ja anava va bé, però depèn de la longitud del braç de cada persona. Llavors es doblega la tela longitudinalment (obtenint un rectangle de 61 x 42 cm) i es cus la vora amb punt endarrere fins a la meitat. Després es dóna la volta a la tela i es cus l'altra meitat de la costura. D'aquesta forma s'obté una costura que està cosida a meitat pel dret i meitat pel revers, que correspondran una a la màniga dreta i l'altra a la màniga esquerra.

A continuació cal plegar la tela de la màniga de forma que la costura acabada de fer quedi al mig (veieu l'esquema següent). Es posa una agulla de cap en cada extrem de la costura per què no es moga. A cada costat es mesuren 25,5 cm per a l'amplada superior de la màniga. Això vol dir que les línies ce i df faran 16,5 cm. Després es doblega la tela per la línia cd, marcant bé el plec, que ha de passar just pel mig de la costura. Es talla la tela resseguint el plec cd, obtenint com a resultat les dues mànigues.

Esquema per a la preparació de les mànigues.

En la seua part superior, les mànigues s'escapcen una mica, a 1,5 cm de l'extrem superior (línies gh i ik de l'esquema següent). Madame Raymond diu de fer una vora de 34 cm en la fenedura inferior de la màniga (a partir dels punts e i m cap amunt). Però a mi em va semblar exagerat i la vaig fer de 22 cm.

Esquema d'una màniga ja tallada.

La forma bàsica dels punys és un rectangle, podent ser els cantons rectes o arrodonits. Jo vaig fer un punys de 22,5 cm x 8 cm amb angles rectes. Cal tallar dues peces iguals per a cada puny. Aquestes peces es col·loquen una sobre l'altra i es cusen a 0,5 cm de la vora de la tela, excepte el costat que  servirà per unir el puny a la màniga. Es gira el puny (Madame Raymond diu "com qui giraria una butxaca") i s'entorna amb punt simple a un parell de mil·límetres de la vora.

Seguidament, es frunzeix el centre de la part inferior de la màniga, per ajustar-ne l'amplada a l'amplada del puny. La part exterior del puny es cus a la màniga amb punt endarrere, excepte la part frunzida que es cus amb punt de vora. La part interior, es cus amb punt de vora.

Valoració
Com ja suposava abans de començar, fer una camisa és una feinada. M'ha costat uns dos mesos mig acabar-la, traient temps dels vespres i caps de setmana. Però per ser la meua primera camisa i el projecte de costura de més complexitat que he fet fins ara, estic bastant satisfet. Quan em poso la camisa fa bastanta patxoca. També vaig encertar en la tria del teixit. Vaig comprar un teixit de fil de cotó bastant gruixut perquè volia una camisa que em protegís bastant del fred. A més, aquest projecte m'ha permès aprendre puntades i tècniques noves.

Però no tot són flors i violes. Quan vaig triar l'amplada de la camisa em vaig basar en l'amplada de la camisa que ja tenia, sense fixar-me en un detall. Aquella camisa té un quadrat de roba a la zona de l'aixella, que contribueix a donar més amplada a la camisa en la zona del pit. Per la qual cosa em queda una mica justa, com ja he explicat més amunt. A més, la camisa em tiba una mica en la zona de l'espatlla i crec que hauria hagut de fer el coll una mica més endarrere.

En resum, és cert que la camisa es podria millorar, però me n'he sortit prou bé.

Llibre: Le costume populaire provençal

La primera vegada que vaig veure Le costume populaire provençal, va ser aquest estiu, a la botiga d'objectes de segona mà d'Emmaüs a Ais. El vaig fullejar, vaig mirar una a una les divuit làmines amb patrons al final del llibre. És justament allò que em feia falta per fer un vestit tradicional provençal! El vaig deixar amb recança, pensant que anava just de quartos. Vaig anar a donar una volta a la botiga... i vaig tornar a fullejar el llibre -durant deu minuts-. Però el vaig acabar deixant.

Dos setmanes més tard, havent cobrat la nòmina, ja no hi era.

El llibre tracta del vestit provençal, tant per a home com per a dona, i això per a diferents classes socials: pagesos, menestrals i classes acomodades. El vestit tradicional provençal va prendre forma durant el segle XIX, just abans que la forma de vestir es veiés fortament influenciada per la moda que venia de París. El llibre descriu diferents peces del vestit tradicional provençal, donant-ne els detalls tècnics i patrons a escala reduïda per poder reproduir-les. És una llàstima que la paginació no és òptima i de vegades és difícil saber a quina foto es refereix el text.

El llibre va ser publicat en 1990 per Edisud i és el resultat del treball del Museu d'Arts i Tradicions Populars de la Provença mitjana de Draguinhan i de la Rode de Basso Prouvenço, federació de grups folklòrics del departament del Var. Sembla que ha estat reeditat en diverses ocasions, l'última en 2014. El preu de venda de l'editorial és de 39 €.

No el vaig tornar a trobar fins al primer diumenge de novembre, amb ocasió de la fira del llibre de segona mà que es fa a Ais cada mes. De nou vaig dubtar si comprar-lo: vint euros, un parell d'euros més que a Emmaüs. I semblava ser el mateix llibre. Al menys les làmines del darrera semblaven estar gastades i envellides de la mateixa manera...

Vaig tornar a casa, ple de dubtes i vaig necessitar l'"aprovació" de Raffaella per acabar de decidir-me. El destí m'havia fet creuar-me de nou amb el llibre i no podia deixar passar aquesta segona oportunitat. Després de dinar vaig baixar a la plaça, esperant de trobar-lo encara. Per sort, hi era. Sí!!!

Visita al Palais Galliera

Aprofitant que havia d'anar a París per a seguir una formació, aquesta tarda he visitat el Palais Galliera, seu del Museu de la Moda de París. Com que els vestits de la col·lecció són fràgils, aquest museu només acull exposicions temporals. L'exposició actual, Anatomie d'une collection, fa un petit repàs dels fons disponibles al museu a través d'un centenar de peces, que mostren l'evolució de la indumentària en els últims tres segles.

Visitar un museu de moda no sol ser cosa d'homes. Només arribar, a la cua d'entrada, tot eren dones. Però em sento sol per poc temps; poc després arriben alguns homes acompanyant les seves dones o amb la família. De fet, l'exposició vol trencar els estereotips i està adreçada a tots els públics. Tot això, gràcies al poder suggestiu dels vestits, que serven l'impronta de qui els ha portat. "Mira, aquella armilla era de Napoleó!", diu un xiquet. I gairebé el pots veure, seriós, que es passeja amb les mans a l'esquena en el seu retir obligat de l'illa d'Elba. Al costat, un sensual vestit de nit de muselina blanca brodat amb motius vegetals, vaporós i transparent... De Josefina. L'imagineu esperant el seu amant?

Foto cortesia de Collection Palais Galliera - © Eric Poitevin/ADAGP, París 2016.

És enmig d'aquestes il·lusions que volto pel Saló d'Honor, que conté els vestits històrics, aquells que m'interessen més. Faig una volta de reconeixement, per fer-me una idea de les peces que hi ha. Llegeixo les targetes, em fixo en els detalls, miro tot pel davant i pel darrere... I quan he acabat, em poso a dibuixar ràpidament les peces que m'interessen més. Tinc poc temps, he arribat cap a les 15 h i el museu tanca a les 18 h.

La primera cosa que dibuixo és un pantaló i armilla de cap a 1792 que va pertànyer al petit Lluís XVII, fill de Lluís XVI i Maria Antonieta. La tela de cotó és bastant senzilla, ratllada de beix i marró. Qui ho diria d'un príncep, però sembla que al palau de les Tulleries les condicions eren més bé austeres. Mentre dibuixo, veig que no sóc l'únic. Algunes noies també dibuixen detalls dels vestits, o vestits sencers. La majoria, com jo, dibuixen en peu amb el quadern a la mà. Amb una, coincidim en dibuixar la mateixa peça tres vegades seguides. Una altra dibuixa asseguda per terra.

Seguidament, m'entretinc dibuixant una armilla amb mànigues de cap a 1740. La podeu veure en la foto, de teixit de seda blau violeta i tela de cotó de color blau amb galons daurats. Dibuixar em serveix per fer més atenció a tots els detalls, a com está confeccionada. I faig diferents vistes i detalls. He vist els patrons d'alguns dels tipus de peces exposades (redingots, armilles, etc.) en llibres antics digitalitzats. Però veure com queden una vegada muntades, és tota una altra cosa.

Foto cortesia de Collection Palais Galliera - © Pierre Antoine.

Quedo fascinat amb un frac tot negre de vellut amb brodats en fil de seda negra amb motius d'espigues de blat, de branques de roure i de fulles d'heura. En faig una vista per davant i una per darrera. És l'uniforme de membre de l'Institut d'Egipte, i com a científic m'interessa especialment. L'Institut d'Egipte és una acadèmia fundada per Napoleó durant la seva conquesta fallida del país. De fet, sembla que aquesta jaqueta li va pertànyer com a vicepresident de l'Institut. Va ser el secretari perpetu de la institució, el matemàtic Jean Baptiste Joseph Fourier, qui la va repatriar i la va conservar al seu retorn a França un parell d'anys més tard.

I continuo amb una altra peça de Napoleó, una armilla de 1814-1815 que m'encanta. Me'n faria una d'igual. La part de davant és de piqué de cotó i el darrera és de tela de cotó. Encara que originalment era una armilla blanca, ha esdevingut beix amb el pas dels anys.

Però la peça que més m'ha captivat és una armilla amb mànigues de cap a 1750 de Claude Lamoral II, príncep de Ligne i del Sant Imperi. Té uns brodats vegetals d'una vistositat i colors tan vius, que diries que és de Desigual. Però té més classe, sense dubte. Llàstima que per error només he agafat quatre llapis de colors...

Foto cortesia de Collection Palais Galliera - © Pierre Antoine.

És ja la segona vegada que parlo d'una armilla amb mànigues. I faldons. Res a veure amb allò que actualment entenem per armilla. L'armilla va ser introduïda a Europa pel rei Carles II d'Anglaterra en el segle XVII. Inicialment tenia mànigues i es va convertir en una peça fonamental del vestit masculí, format per casaca, armilla i calçó. En anar sota la casaca, les parts visibles eren les que estaven més guarnides: el davant, els polsos i, com en el cas de l'armilla del príncep Claude Lamoral II, la part baixa central del darrera, que s'entreveia a través de l'obertura dels faldons de la casaca. Posteriorment, les mànigues es van eliminar per donar més facilitat de moviments.

Les altres peces les dibuixo bastant més ràpid, ja que m'adono que em queda menys d'una hora abans que no tanquen: un caraco (una espècie de top amb mànigues) marró de 1795, una jaqueta ratllada d'home dels 1790s, una jaqueta d'home de cap a 1820-1830 (sembla que devia abrigar bastant, és bastant espessa), dos davantals, i una armilla que va pertànyer al filòsof i matemàtic Condorcet, feta amb teixit de punt per davant (amb ratlles horizontals blaves, grana i blanques).

Foto cortesia de Collection Palais Galliera - © Pierre Antoine.

Acabats els dibuixos de les peces històriques, me'n vaig a veure la resta de l'exposició. A la Galeria Est, es mostra el naixement de l'alta costura en el període de la Belle Époque. S'hi poden veure algunes peces que van pertànyer a artistes del moment com Sarah Bernhardt o Cléo de Mérode. Al costat, a la Gran Galeria (a la foto), hi ha nombroses peces dels grans dissenyadors del segle XX: Paul Poiret, Chanel, Dior, Schiaparelli, Givenchy, Balenciaga, Yves Saint Laurent... Però també algunes peces de perfectes desconegudes, com un uniforme d'infermera de la segona guerra mundial, davantals i altra roba de treball. Curiosament, en arribar al segle XX, ja no hi ha peces d'home en exposició...

Foto cortesia de Collection Palais Galliera - © Pierre Antoine.

Les altres dues sales contenen les peces més modernes, i provocatives, que gairebé no tinc temps de mirar. A les 17:45 surto, després de quasi tres hores intenses de visita.

Una vegada fora, mentre em dirigeixo cap al parc-jardí del palau, dues noies se m'atansen i em demanen pel nom del palau. Els dic que es tracta del museu de la moda. Val la pena? - em demanen. "C'est pas mal.", els responc. Però pensant-ho bé, em vaig quedar curt. Val realment la pena. Els 9 euros que val l'entrada van ser una bona inversió, que em va permetre de veure de prop peces úniques de la història de la moda. Si la voleu veure encara teniu temps, fins al 23 d'octubre. I si no hi podeu anar, aquí teniu el dossier de premsa de l'exposició, en francès i en anglès.

ACTUALITZACIÓ 22-01-2017
Per casualitat, estava visitant la pàgina web del Palais Galliera i he descobert que l'exposició ha estat prorrogada. Si no l'heu vist encara teniu temps fins al 12 de febrer de 2017.