diumenge, 18 de desembre del 2016

El punt d'escapulari

Ahir vaig aprendre i vaig utilitzar per la primera vegada el punt d'escapulari. Tot va venir perquè havia d'escurçar els pantalons del meu vestit tradicional provençal, ja que una companya del grup m'havia fet notar que me'ls xafava i acabaria fent malbé el teixit.

Ja a casa, quan vaig donar la volta als pantalons, vaig veure que la vora estava sobrefilada i subjectada amb punt d'escapulari. Per tant, vaig desfer la costura, vaig remuntar la vora dels pantalons d'alguns centímetres i vaig refer la costura amb el mateix tipus de punt.

El punt d'escapulari és un dels punts típics per a les vores i es fa d'esquerra a dreta. El procés per fer-lo és el següent:
  1. Es passa l'agulla des de darrera de la vora.
  2. Es desplaça una mica cap a la dreta i s'agafen un parell de fils del teixit, de dreta cap a esquerra, un parell de mil·límetres per damunt de la vora.
  3. Es desplaça una mica cap a la dreta (la mateixa distància que abans), i s'agafen un parell de fils de la vora, de dreta cap a esquerra.
  4. Es repeteixen els passos 2 i 3 tantes vegades com calgue.
Heus ací el resultat final (encara es veu la marca del plec anterior):





dilluns, 12 de desembre del 2016

Projecte 6: camisa del segle XIX

Projecte núm. 6
Data de finalització: 11/12/2016

Finalment, després de poc més de dos mesos, he acabat la meua primera camisa, feta a l'estil de les de segle XIX. Per fer la camisa principalment  he seguit les instruccions de la tercera edició del llibre Leçons de couture per Madame Emmeline Raymond, publicat en 1873. També he donat un cop d'ull als llibres El corte parisien. Sistema especial Martí (1896) de Carmen Martí de Missé i Les chemises (2006) de Ryuichiro Shimazaki. I per acabar de resoldre els dubtes, he observat amb deteniment la camisa prestada pel grup folklòric Lei Farandoulaire Sestian, com a part del vestit tradicional provençal. De fet, la confecció d'aquesta camisa és el primer pas per fer-me el meu propi vestit provençal.


Còpia (esquerra, feta per mi) i original (dreta, feta per les costureres de Lei Farandoulaire Sestian)


Material utilitzat
He comprat 3 m de tela blanca de fil de cotó d'1,4 m d'amplada, comprada a Ikea per 0,99 €/m (no volia utilitzar tela cara per a la meua primera camisa). També m'han fet falta 11 onze botons.

Altres materials:
Fil, fil d'embastar, agulles, agulles de cap, tisores, regle, cinta mètrica, planxa, llapis del 4B, didal de sastre.

Tècniques
  • Punt endarrere
  • Punt endavant
  • Punt de trau
  • Frunzir
  • Fer plecs
  • A més del punt anomenat hem stitch en anglès o point d'ourlet en francès. No he trobat encara com es deu dir en català... Punt de vora?

Instruccions
Madame Raymond i Doña Carmen Martí donen instruccions molt semblants per fer una camisa. La primera fa més atenció a la construcció de la peça (punts utilitzats, costures, etc.) mentre que la segona presenta patrons més detallats, incloent per al plastró i per al coll. La camisa que jo faig és sense plastró i amb dos plecs a banda i banda de la pitrera.

El cos de la camisa es fa a partir d'un rectangle de tela de 200 cm x 84 cm (aquests 84 cm corresponen a l'amplada de la tela utilitzada per Madame Raymond). Per tallar els grans pedaços de roba, he utilitzat per primera vegada la tècnica d'estripat que he vist tantes vegades a The Great British Sewing Bee. El tall queda bastant recte, però s'esvora molt fàcilment.

El rectangle es plega per la meitat transversalment, de forma que el plec correspon a la part superior de la camisa que va d'espatlla a espatlla (línia ab de l'esquema següent). Tot seguit, Madame Raymond indica que cal iniciar l'obertura de la màniga a 4 cm de la vora (punts c i d del dibuix), tallar en paral·lel al costat al llarg de 19 cm i continuar tallant fent un quart de cercle cap al marge de la tela (punts e i f). Però com vaig descobrir més tard, es convenient deixar aquest pas fins després de marcar i cosir el caient de les espatlles (línies pq i rs), ja que sinó l'obertura queda massa estreta i cal retallar un altre trosset de tela per desplaçar l'obertura cap avall. Per tant, cal mesurar els 19 cm a partir dels punts p i r.


Cos de la camisa, segons Madame Raymond a Leçons de couture (1873).

El caient de l'espatlla (línies dp i cr) depèn de la persona, de si té les espatlles més caigudes o menys. Jo vaig utilitzar una distància de 3 cm. Per mesurar aquesta distància, podeu utilitzar dos mètodes. El primer és col·locar un regle horitzontal a l'alçada del començament del coll i mesurar la distància entre aquest i l'articulació entre el muscle i el braç. El segon mètode es fa en una etapa més avançada de la confecció de la camisa, quan ja s'ha fet el forat del coll, dels braços i s'ha escurçat l'amplada del cos de la camisa amb plecs i frunzits. Llavors, us emproveu el cos de la camisa i marqueu amb una agulla de cap el caient de l'espatlla.

A continuació es cusen els costats de la camisa (del punt e fins al punt i, del punt f al punt g), deixant una obertura de 25 cm a la part baixa (línies ik i gh). La vora de la costura es planxa a un costat, doblegant-la cap endins i es cus amb punt de vora. Posteriorment, es fa també la vora de la part inferior de la camisa (línies ikhg) de forma similar. En els punts i i g es posa un pedacet de roba, anomenat pointe, soufflet o hirondelle en francès (tampoc n'he trobat l'equivalent en català). Es tracta d'un quadrat de 8 cm de costat doblegat per la meitat, que serveix per protegir la costura del costat del cos de la camisa.


Pointe, souflet o hirondelle en francès. I en català, ho sabeu?

El quadrat lmno del dibuix, marca l'espai que ocupa la pitrera, o part anterior de la camisa. Segons el llibre, la longitud (línies on i lm) és de 40 cm i l'amplada final, una vegada s'hagin fets els plecs i les botoneres, ha de ser 25 cm (jo vaig fer 26 cm). Per a això cal tenir en compte les mides de la persona i, en particular, el contorn de pit. Jo faig 106 cm de contorn de pit i vaig fer un ample de camisa de 52 cm (26 cm de pitrera i 13 cm de tela a cada costat) - una mica curta, ja que 52 x 2 = 104 cm, i els plecs de la camisa s'obren quan me la poso (però com que els plecs queden sota l'armilla, per sort no es veu).

Madame Raymond no explica com fer la pitrera, diu que canvia tant en funció de la moda que no val la pena. I Doña Carmen Martí tampoc ho explica, ja que explica com fer un plastró. O siga que ho he hagut d'endevinar. Per fer la pitrera, he fet un tall seguint la línia mn, i un altre tall pel centre de la pitrera i que ha donat lloc a l'obertura de la camisa. Com a resultat he obtingut dos solapes, una a cada costat de la pitrera. Plegant les vores centrals, he creat les tires de les botoneres. La resta de la tela l'he distribuïda amb dos plecs a cada costat de la pitrera. Una altra opció possible era fer un prisat.

Coll i part superior de la pitrera.

A continuació es frunzeix la part inferior de la camisa, just sota la línia mn del dibuix de més amunt. Els plecs i els frunzits són la raó per la qual no cal patró per fer aquesta camisa: s'agafa un parell de metres de tela amb la seua amplada original i després s'ajusta a la mida de la persona amb plecs i frunzits. Res de més senzill. Una vegada fet el frunzit, la pitrera i la part inferior de la camisa s'uneixen amb una banda de tela estreta (Madame Raymond diu d'1 cm d'ample, jo l'he feta de 2 cm) per l'anvers i una altra pel revers. El costat llarg superior de la banda de l'anvers es cus amb punt endarrere, i el costat inferior es cus amb punt de vora. La banda del revers s'aplica amb punt de vora.

Part inferior de la pitrera.


Si encara no heu fet la costura de l'espatlla seguint les instruccions de més amunt, és el moment de fer-la. A continuació, s'ha de frunzir el darrere del cos de la camisa, deixant dos zones planes (sense frunzit) d'igual amplada a banda i banda. Madame Raymond no especifica a quina alçada cal fer el frunzit. Jo l'he fet a uns 15-16 cm de l'extrem superior del cos de la camisa, d'acord amb les mesures preses a la camisa que ja tenia. Faig notar que cal retallar la tela que sobra per damunt del frunzit.


Frunzit del darrere del cos de la camisa.

El frunzit del darrera de la camisa em va donar molts de problemes, ja que no sabia de quina amplada l'havia de fer. Quan li vaig comentar a Denise, una de les costureres del grup dels farandolaires, em va dir: "Ah, però si és la cosa més fàcil que hi ha! Passes el fil per fer el frunzit d'un costat a l'altre. Després comences a frunzir la tela i quan la camisa tinga l'amplada que necessites, ja has acabat." Ah, si ja ho diu que preguntant s'aprèn...

A l'hora de fer el canesú, m'he desviat de les explicacions de Madame Raymond i de Doña Carmen Martí. Elles proposen un canesú partit, i jo l'he fet d'una peça (veieu la foto de baix), basant-me una vegada més en la camisa que ja tenia. I tampoc veia clara la necessitat d'una costura adicional... Per fer la peça exterior del canesú, he començat per un rectangle de tela d'igual amplada que la camisa (més els màrgens de costura). L'he aplicada sobre la part superior de la camisa, fent coincidir la vora inferior amb la zona on hi ha el frunzit. Per a la part superior, he doblegat la tela per fer-la coincidir amb la costura de l'espatlla, i he retallat la tela que sobrava. Després he utilitzat aquesta peça com a guia per a fer la peça que va a l'interior. La peça exterior es cus a la camisa amb punt endarrere, excepte a la zona on hi ha el frunzit, on cal fer servir el punt de vora. La peça interior s'aplica totalment amb punt de vora.


Canesú i part superior de la camisa vista per darrera.

Carmen Martí recomana aproximar l'amplada de l'obertura del coll com la tercera part del contorn del coll. Faig una obertura circular utilitzant aquesta mesura. Per marcar la posició exacta del coll, m'emprovo el cos de la camisa i marco el punt on sembla ser més còmode de situar l'extrem posterior de l'obertura. Després traço el cercle i retallo l'obertura. Per traçar les dos peces del coll, una per a l'anvers i l'altra del revers, em baso en el coll de la camisa de cerimònia del llibre Les chemises. Col·loco les dos peces dors contra dors i les cuso amb punt endarrere al llarg dels costats laterals i superior, deixant obert el costat inferior, a 0,5 cm de la vora. Li dono la volta al coll i repasso tota la vora exterior amb punt simple a uns 2 mm de la vora. A continuació embasto la part exterior del coll a l'obertura del coll i cuso amb punt endarrere. A continuació cuso amb punt de vora la part interior de la peça.

Per fer les mànigues, Madame Raymond diu d'utilitzar un rectangle de tela de 61 cm de llarg (i l'ample de la tela, 84 cm en el seu cas). Una longitud de màniga de 61 cm per a mi ja anava va bé, però depèn de la longitud del braç de cada persona. Llavors es doblega la tela longitudinalment (obtenint un rectangle de 61 x 42 cm) i es cus la vora amb punt endarrere fins a la meitat. Després es dóna la volta a la tela i es cus l'altra meitat de la costura. D'aquesta forma s'obté una costura que està cosida a meitat pel dret i meitat pel revers, que correspondran una a la màniga dreta i l'altra a la màniga esquerra.

A continuació cal plegar la tela de la màniga de forma que la costura acabada de fer quedi al mig (veieu l'esquema següent). Es posa una agulla de cap en cada extrem de la costura per què no es moga. A cada costat es mesuren 25,5 cm per a l'amplada superior de la màniga. Això vol dir que les línies ce i df faran 16,5 cm. Després es doblega la tela per la línia cd, marcant bé el plec, que ha de passar just pel mig de la costura. Es talla la tela resseguint el plec cd, obtenint com a resultat les dues mànigues.
Esquema per a la preparació de les mànigues.

En la seua part superior, les mànigues s'escapcen una mica, a 1,5 cm de l'extrem superior (línies gh i ik de l'esquema següent). Madame Raymond diu de fer una vora de 34 cm en la fenedura inferior de la màniga (a partir dels punts e i m cap amunt). Però a mi em va semblar exagerat i la vaig fer de 22 cm.


Esquema d'una màniga ja tallada.

La forma bàsica dels punys és un rectangle, podent ser els cantons rectes o arrodonits. Jo vaig fer un punys de 22,5 cm x 8 cm amb angles rectes. Cal tallar dues peces iguals per a cada puny. Aquestes peces es col·loquen una sobre l'altra i es cusen a 0,5 cm de la vora de la tela, excepte el costat que  servirà per unir el puny a la màniga. Es gira el puny (Madame Raymond diu "com qui giraria una butxaca") i s'entorna amb punt simple a un parell de mil·límetres de la vora.

Seguidament, es frunzeix el centre de la part inferior de la màniga, per ajustar-ne l'amplada a l'amplada del puny. La part exterior del puny es cus a la màniga amb punt endarrere, excepte la part frunzida que es cus amb punt de vora. La part interior, es cus amb punt de vora.

Valoració
Com ja suposava abans de començar, fer una camisa és una feinada. M'ha costat uns dos mesos mig acabar-la, traient temps dels vespres i caps de setmana. Però per ser la meua primera camisa i el projecte de costura de més complexitat que he fet fins ara, estic bastant satisfet. Quan em poso la camisa fa bastanta patxoca. També vaig encertar en la tria del teixit. Vaig comprar un teixit de fil de cotó bastant gruixut perquè volia una camisa que em protegís bastant del fred. A més, aquest projecte m'ha permès aprendre puntades i tècniques noves.

Però no tot són flors i violes. Quan vaig triar l'amplada de la camisa em vaig basar en l'amplada de la camisa que ja tenia, sense fixar-me en un detall. Aquella camisa té un quadrat de roba a la zona de l'aixella, que contribueix a donar més amplada a la camisa en la zona del pit. Per la qual cosa em queda una mica justa, com ja he explicat més amunt. A més, la camisa em tiba una mica en la zona de l'espatlla i crec que hauria hagut de fer el coll una mica més endarrere.

En resum, és cert que la camisa es podria millorar, però me n'he sortit prou bé.

diumenge, 20 de novembre del 2016

Llibre: Le costume populaire provençal

La primera vegada que vaig veure Le costume populaire provençal, va ser aquest estiu, a la botiga d'objectes de segona mà d'Emmaüs a Ais. El vaig fullejar, vaig mirar una a una les divuit làmines amb patrons al final del llibre. És justament allò que em feia falta per fer un vestit tradicional provençal! El vaig deixar amb recança, pensant que anava just de quartos. Vaig anar a donar una volta a la botiga... i vaig tornar a fullejar el llibre -durant deu minuts-. Però el vaig acabar deixant.

Dos setmanes més tard, havent cobrat la nòmina, ja no hi era.


El llibre tracta del vestit provençal, tant per a home com per a dona, i això per a diferents classes socials: pagesos, menestrals i classes acomodades. El vestit tradicional provençal va prendre forma durant el segle XIX, just abans que la forma de vestir es veiés fortament influenciada per la moda que venia de París. El llibre descriu diferents peces del vestit tradicional provençal, donant-ne els detalls tècnics i patrons a escala reduïda per poder reproduir-les. És una llàstima que la paginació no és òptima i de vegades és difícil saber a quina foto es refereix el text.

El llibre va ser publicat en 1990 per Edisud i és el resultat del treball del Museu d'Arts i Tradicions Populars de la Provença mitjana de Draguinhan i de la Rode de Basso Prouvenço, federació de grups folklòrics del departament del Var. Sembla que ha estat reeditat en diverses ocasions, l'última en 2014. El preu de venda de l'editorial és de 39 €.

No el vaig tornar a trobar fins al primer diumenge de novembre, amb ocasió de la fira del llibre de segona mà que es fa a Ais cada mes. De nou vaig dubtar si comprar-lo: vint euros, un parell d'euros més que a Emmaüs. I semblava ser el mateix llibre. Al menys les làmines del darrera semblaven estar gastades i envellides de la mateixa manera...

Vaig tornar a casa, ple de dubtes i vaig necessitar l'"aprovació" de Raffaella per acabar de decidir-me. El destí m'havia fet creuar-me de nou amb el llibre i no podia deixar passar aquesta segona oportunitat. Després de dinar vaig baixar a la plaça, esperant de trobar-lo encara. Per sort, hi era. Sí!!!

dimarts, 1 de novembre del 2016

Llibre: Les chemises, de Ryuichiro Shimazaki

Fa uns dies la publicitat de Google va aconsellar-me el llibre Les chemises de Ryuichiro Shimazaki, publicat per éditions de saxe. Justament en aquest moment em trobava enmig del procés de confecció d'una camisa -la meua primera camisa- d'estil segle XIX. Després de dubtar una mica, vaig acabar comprant-lo, pensant que em podria ser útil a l'hora de tenir alguna informació més a l'hora de fer la camisa. I que m'agrada molt dur camises.



El llibre conté patrons a mida real per a 26 models de camisa de diferents estils. Les fotos són de bona qualitat i els models són elegants i de tendència. M'agrada especialment l'esquema, detallat i precís que explica l'ordre per muntar una camisa, així com les instruccions per planxar-les.

A la pàgina d'Amazon he vist que molts lectors es queixen que la mida dels patrons és justa -com dir petita- per a la talla marcada. Però és cert que l'autor indica que pot ser que calgui modificar-los per adaptar-los a la morfologia de la persona en qüestió. Ja us ho diré quan face una camisa del llibre...

dilluns, 26 de setembre del 2016

Com no perdre el fil

Suposo que a vosaltres també us ha passat. Esteu cosint, travesseu el teixit amb l'agulla, la repreneu de l'altre costat, estireu... i vet aquí el fil que surt de l'agulla. Em passa constantment. De vegades, dos i fins i tot tres vegades seguides. És la cosa que em fa perdre més temps quan cuso. I tenia la impressió que hi devia haver una manera perquè això no passés. Finalment l'he trobada en un llibre de 1873, la tercera edició de Leçons de couture per Emmelyne Raymond. El fil es sosté amb els dits quarts i cinquè. Ha estat una revelació, la mà té cinc dits! Perquè us il·lustreu també vosaltres, us deixo la traducció de com s'agafen fil i agulla, segons Madame Raymond.


Dibuix núm. 1 de Leçons de couture, extret del llibre digitalitzat per Google.

"L'agulla utilizada per cosir la llenceria ha de ser només una mica més gruixuda que el fil, ni llarga, ni curta, o sigui de longitud mitjana. S'agafa per la meitat de la seva llargària, entre el polze i l'índex, mentre que el tercer dit, protegit pel didal, es posa contra l'agulla com indica el dibuix núm. 1. La roba (tela o percala) es sosté amb l'índex de la mà esquerra; l'agulla es punxa dins la roba, s'empeny amb el didal, és alliberada per l'índex i el polze de la mà dreta, que la reprenen davant del punt, per fer-la sortir de la roba amb el bri que s'hi troba enfilat; aquest bri es pren entre el quart i cinquè dit. Tan bon punt l'agulla és estirada fora de la roba, el cinquè dit reté el fil, a fi de fer-lo lliscar gradualment i segura."

Humana

Avui us parlaré d'un lloc on trobar material per treballar, les botigues d'Humana. Com molts i moltes ja sabreu, es tracta d'una fundació que ven roba de segona mà per captar fons per a la cooperació internacional. Entre els seus penja-robes hi ha, sí, roba vella, però també roba en bon estat feta amb materials nobles (seda, cuir...) per un bon preu. Els vestits exposats segueixen un cicle i a un cert punt hi ha un renovament complet de la botiga. És llavors que s'arriba a ofertes del tipus "tot a 5 €", el dia després "tot a 4 €", el dia següent "tot a 3 €" i encara "tot a 2 €". Arriben a tot a 1 €? Ara no m'en recordo... Estigueu al cas!


Va ser al mes de maig, aprofitant un d'aquests dies de "tot a 2 €", que vaig trobar aquesta armilla de pell. Justament necessitava un moneder nou... I d'aquí en puc extraure tot el material que necessito. Fins i tot n'hi ha prou per fer-me una cartera i una bossa. Ja no caldrà que miri amb enveja els preus de les bosses de pell de la botiga de prop de casa. No us sembla fantàstic?


dissabte, 24 de setembre del 2016

Revista: Coudre c'est facile

En fullejar la premsa al centre comercial Monoprix, ja fa dies que m'atrau la revista de costura Coudre c'est facile. Dubtava perquè la major part dels models no m'acabaven d'interessar. Avui, finalment, m'he deixat temptar i l'he comprada. M'han acabat de decidir un article sobre com ajustar els motius de les teles estampades i la idea d'analitzar la revista per al bloc. I que ja falta poc per rebre la nòmina.


Coudre c'est facile és una revista bimensual publicada per les éditions de saxe, una empresa editorial de caire familiar especialitzada en treballs creatius. A França la revista costa 6,90 € (un euro més a Espanya) i el número que he comprat (el número 40, de septembre/octubre de 2016) conté 36 models.

La revista es pot fullejar parcialment per internet. Si bé els models d'aquest número no m'acaben de convèncer, en números anteriors hi veig coses interessants. La revista té un aire jove, viu i alegre. De fet, està adreçada a jeunes mamans (joves mamàs) que estan aprenent a cosir. Per això, els models són en gran part per a xiquets i dona. N'hi ha també un bon nombre dedicats a treballs manuals diversos (accessoris, decoració, etc.). I en aquest número fins i tot hi ha un model de jersei per a home.

Com a punt negatiu, no m'agraden les fotos de xiquets amb aquests posats artificials de model. Ja no m'agraden els posats artificials de models adultes, però amb la quitxalla ho trobo encara menys suportable. A més, la revista em sembla una mica cursi.

Com a punt positiu, les instruccions són detallades i estan ben explicades, amb dibuixos i fotos de qualitat. De fet, les explicacions són bastant sintètiques i visuals, sense més text de l'estrictament necessari. Fins i tot si no t'acaben d'agradar els models, el fet de poder veure la construcció de les peces amb tant de detall, ja val la pena.

dilluns, 19 de setembre del 2016

Objectius econòmics

Acaba de començar l'any escolàstic i tinc tres objectius econòmics per aquest curs. Tres objectius molt relacionats amb la meua feina vocacional, amb aquesta aspiració de treballar la tela amb les mans.

En primer lloc, necessito una màquina de cosir. Només, així puc fer peces de roba suficientment ràpid perquè cosir sigue una activitat rendible. El pressupost que em proposo és de 150 € (per una primera màquina de cosir amb la qual aprendre, crec que ja està bé). Sembla que hi ha una màquina de la marca Silvercrest, que ven la Lidl per 69 €, que no està mal per començar.



En segon lloc, necessitaria un escànner. Estic començant a fer dibuixos i esboços de roba i necessito l'escànner per desar-los a l'ordinador. I, també, és clar per compartir-los amb vosaltres. Suposo que amb 100 € n'hauria de tenir prou.

Finalment, vull viatjar a Londres amb la meva companya. És un desig que tinc des de fa temps i que no he pogut encara acomplir, una mescla de viatge de treball i de plaer. Puc anar a Londres i no visitar el Fashion and Textile Museum, el Victoria & Albert Museum i Saville Row? És l'objectiu més ambiciós, per a una setmana de viatge crec que necessitaria uns 800-1000 €.

En total, uns 1000-1250 €. Els podré obtenir? Estalviant, treballant, venent el producte de les meves mans... hauria de ser possible.

diumenge, 11 de setembre del 2016

Visita al Palais Galliera

Aprofitant que havia d'anar a París per a seguir una formació, aquesta tarda he visitat el Palais Galliera, seu del Museu de la Moda de París. Com que els vestits de la col·lecció són fràgils, aquest museu només acull exposicions temporals. L'exposició actual, Anatomie d'une collection, fa un petit repàs dels fons disponibles al museu a través d'un centenar de peces, que mostren l'evolució de la indumentària en els últims tres segles.

Visitar un museu de moda no sol ser cosa d'homes. Només arribar, a la cua d'entrada, tot eren dones. Però em sento sol per poc temps; poc després arriben alguns homes acompanyant les seves dones o amb la família. De fet, l'exposició vol trencar els estereotips i està adreçada a tots els públics. Tot això, gràcies al poder suggestiu dels vestits, que serven l'impronta de qui els ha portat. "Mira, aquella armilla era de Napoleó!", diu un xiquet. I gairebé el pots veure, seriós, que es passeja amb les mans a l'esquena en el seu retir obligat de l'illa d'Elba. Al costat, un sensual vestit de nit de muselina blanca brodat amb motius vegetals, vaporós i transparent... De Josefina. L'imagineu esperant el seu amant?

Foto cortesia de Collection Palais Galliera - © Eric Poitevin/ADAGP, París 2016.

És enmig d'aquestes il·lusions que volto pel Saló d'Honor, que conté els vestits històrics, aquells que m'interessen més. Faig una volta de reconeixement, per fer-me una idea de les peces que hi ha. Llegeixo les targetes, em fixo en els detalls, miro tot pel davant i pel darrere... I quan he acabat, em poso a dibuixar ràpidament les peces que m'interessen més. Tinc poc temps, he arribat cap a les 15 h i el museu tanca a les 18 h.

La primera cosa que dibuixo és un pantaló i armilla de cap a 1792 que va pertànyer al petit Lluís XVII, fill de Lluís XVI i Maria Antonieta. La tela de cotó és bastant senzilla, ratllada de beix i marró. Qui ho diria d'un príncep, però sembla que al palau de les Tulleries les condicions eren més bé austeres. Mentre dibuixo, veig que no sóc l'únic. Algunes noies també dibuixen detalls dels vestits, o vestits sencers. La majoria, com jo, dibuixen en peu amb el quadern a la mà. Amb una, coincidim en dibuixar la mateixa peça tres vegades seguides. Una altra dibuixa asseguda per terra.



Seguidament, m'entretinc dibuixant una armilla amb mànigues de cap a 1740. La podeu veure en la foto, de teixit de seda blau violeta i tela de cotó de color blau amb galons daurats. Dibuixar em serveix per fer més atenció a tots els detalls, a com está confeccionada. I faig diferents vistes i detalls. He vist els patrons d'alguns dels tipus de peces exposades (redingots, armilles, etc.) en llibres antics digitalitzats. Però veure com queden una vegada muntades, és tota una altra cosa.

Foto cortesia de Collection Palais Galliera - © Pierre Antoine.

Quedo fascinat amb un frac tot negre de vellut amb brodats en fil de seda negra amb motius d'espigues de blat, de branques de roure i de fulles d'heura. En faig una vista per davant i una per darrera. És l'uniforme de membre de l'Institut d'Egipte, i com a científic m'interessa especialment. L'Institut d'Egipte és una acadèmia fundada per Napoleó durant la seva conquesta fallida del país. De fet, sembla que aquesta jaqueta li va pertànyer com a vicepresident de l'Institut. Va ser el secretari perpetu de la institució, el matemàtic Jean Baptiste Joseph Fourier, qui la va repatriar i la va conservar al seu retorn a França un parell d'anys més tard.


I continuo amb una altra peça de Napoleó, una armilla de 1814-1815 que m'encanta. Me'n faria una d'igual. La part de davant és de piqué de cotó i el darrera és de tela de cotó. Encara que originalment era una armilla blanca, ha esdevingut beix amb el pas dels anys.



Però la peça que més m'ha captivat és una armilla amb mànigues de cap a 1750 de Claude Lamoral II, príncep de Ligne i del Sant Imperi. Té uns brodats vegetals d'una vistositat i colors tan vius, que diries que és de Desigual. Però té més classe, sense dubte. Llàstima que per error només he agafat quatre llapis de colors...

Foto cortesia de Collection Palais Galliera - © Pierre Antoine.


És ja la segona vegada que parlo d'una armilla amb mànigues. I faldons. Res a veure amb allò que actualment entenem per armilla. L'armilla va ser introduïda a Europa pel rei Carles II d'Anglaterra en el segle XVII. Inicialment tenia mànigues i es va convertir en una peça fonamental del vestit masculí, format per casaca, armilla i calçó. En anar sota la casaca, les parts visibles eren les que estaven més guarnides: el davant, els polsos i, com en el cas de l'armilla del príncep Claude Lamoral II, la part baixa central del darrera, que s'entreveia a través de l'obertura dels faldons de la casaca. Posteriorment, les mànigues es van eliminar per donar més facilitat de moviments.

Les altres peces les dibuixo bastant més ràpid, ja que m'adono que em queda menys d'una hora abans que no tanquen: un caraco (una espècie de top amb mànigues) marró de 1795, una jaqueta ratllada d'home dels 1790s, una jaqueta d'home de cap a 1820-1830 (sembla que devia abrigar bastant, és bastant espessa), dos davantals, i una armilla que va pertànyer al filòsof i matemàtic Condorcet, feta amb teixit de punt per davant (amb ratlles horizontals blaves, grana i blanques).

Foto cortesia de Collection Palais Galliera - © Pierre Antoine.

Acabats els dibuixos de les peces històriques, me'n vaig a veure la resta de l'exposició. A la Galeria Est, es mostra el naixement de l'alta costura en el període de la Belle Époque. S'hi poden veure algunes peces que van pertànyer a artistes del moment com Sarah Bernhardt o Cléo de Mérode. Al costat, a la Gran Galeria (a la foto), hi ha nombroses peces dels grans dissenyadors del segle XX: Paul Poiret, Chanel, Dior, Schiaparelli, Givenchy, Balenciaga, Yves Saint Laurent... Però també algunes peces de perfectes desconegudes, com un uniforme d'infermera de la segona guerra mundial, davantals i altra roba de treball. Curiosament, en arribar al segle XX, ja no hi ha peces d'home en exposició...

Foto cortesia de Collection Palais Galliera - © Pierre Antoine.

Les altres dues sales contenen les peces més modernes, i provocatives, que gairebé no tinc temps de mirar. A les 17:45 surto, després de quasi tres hores intenses de visita.

Una vegada fora, mentre em dirigeixo cap al parc-jardí del palau, dues noies se m'atansen i em demanen pel nom del palau. Els dic que es tracta del museu de la moda. Val la pena? - em demanen. "C'est pas mal.", els responc. Però pensant-ho bé, em vaig quedar curt. Val realment la pena. Els 9 euros que val l'entrada van ser una bona inversió, que em va permetre de veure de prop peces úniques de la història de la moda. Si la voleu veure encara teniu temps, fins al 23 d'octubre. I si no hi podeu anar, aquí teniu el dossier de premsa de l'exposició, en francès i en anglès.

ACTUALITZACIÓ 22-01-2017
Per casualitat, estava visitant la pàgina web del Palais Galliera i he descobert que l'exposició ha estat prorrogada. Si no l'heu vist encara teniu temps fins al 12 de febrer de 2017.

diumenge, 26 de juny del 2016

Projecte 4: Coixí de lectura

Projecte núm. 4
Data de finalització: juny 2016

La còpia o imitació és un dels principals mètodes d'aprenentatge dels artistes. És així que s'arriben a dominar les tècniques i, un dia, crear obres noves a partir d'allò que s'ha après.

Aquest projecte és un projecte d'imitació, inspirat en el coixí de lectura de B de Barcelona, a petició de la meua companya. M'he permès però una modificació, canviant el tipus de farcit: una escuma bastant dura en comptes d'un farcit de boletes de poliestirè expandit. Això fa que el coixí es puga utilitzar com a faristol, però també per posar-hi la safata amb el sopar mentre es mira la una pel·lícula asseguts al sofà.



Material utilitzat
Compro 40 cm de tela de Vichy (quadrats menuts, 140 cm d'ample) 100% cotó a Tissus La Victoire, a Ais, per 4,40 € (el preu era d'11 €/m). La dependenta m'aconsella deixar la tela a remulla durant la nit sense cap producte. I així ho faig.



A la merceria darrere del Monoprix del Cours Mirabeau compro 3 m d'elàstic negre de 8 mm d'amplada per 5,40 € (1,80 €/m). Llàstima, perquè al Monoprix venien paquetets de 3,6 m d'elàstic negre de 7 mm d'ample per 5,55 € (1,54 €/m). I és caríssim comparat amb la merceria en línia Rascol. Per a un coixí necessito 1,2 m, 30 cm per a cada una de les quatre betes.

Compro també una cremallera marró de 30 cm que em costa 3,15 € a la merceria Au bonheur de dames. Trobo un tros d'escuma de 10 cm de gruix de 35 x 28 cm per 14,89 € en una tapisseria d'Ais, tot i que les mesures finals per al coixí són inferiors.

En total m'he gastat 22,40 €.

Altres materials:
Fil, agulla, agulles de cap, regle, retolador.

Tècniques
  • Punt endarrere
  • Sobrefilat
  • Cosit de cremalleres

Instruccions
  1. Tallo dos rectangles de tela de 35 x 28 cm.
  2. Poso els dos rectangles de tela anvers contra anvers i els fixo amb agulles de cap (també hauria pogut utilitzar fil d'embastar). Entre les dos peces de roba interposo les cintes elàstiques (d'uns 30 cm de llarg) a les distàncies desitjades.
  3. Cuso els dos rectangles de tela per tres dels costats (dos dels costats llargs i un de curt) amb punt endarrere.
  4. Doblego els caps que sobren de les cintes elàstiques, agafant la vora de la tela, i ho cuso, reforçant bé la costura (que ha d'aguantar la tensió de la cinta).
  5. Sobrefilo les vores.
  6. Cuso la cremallera al costat que ha quedat obert.
  7. Ara la funda del coixí està acabada. Només resta girar la funda i embotir-la amb l'escuma.


Valoració
Vaig comprar l'escuma de la mateixa mida del coixí, pensant que en posar la funda es comprimiria. Però no va ser així. Vaig comprar un tipus d'escuma bastant rígid que es deforma molt poc i vaig haver de retallar-la per fer-la entrar. Haver tingut aquest fet en compte m'hauria permès de gastar menys diners en el projecte. D'altra banda la tria d'una escuma bastant rígida en comptes d'un farcit de boletes de poliestirè expandit és encertada, ja que dóna la possibilitat d'utilitzar el coixí com a suport per a una safata, portàtil, etc.

D'altra banda, els elàstics em van quedar una mica fluixos. En part, perquè al volum del farcit li manca una mica per ser l'òptim. De l'altra, hauria hagut d'estirar una mica les betes elàstiques per donar-los tensió.

Com a comentari final, cal dir que el preu del coixí original de B de Barcelona és de 29 € i jo m'he gasta 22, 40 €. Si compto el preu de les hores, he de dir que no m'ha sortit a compte la realització del coixí (sobretot a causa del cost important de l'escuma, que a més vaig haver de retallar). Però l'oportunitat de practicar i aprendre que m'ha donat realitzar aquest coixí té un gran valor.

dissabte, 25 de juny del 2016

Adéu a Lorna Monje

Acabo de veure el primer episodi de la quarta temporada de The Great British Sewing Bee. Com sempre, uns concursants ben simpàtics, uns jutges exigents (Esme Young i Patrick Grant), una divertida presentadora (Claudia Winkleman) i interessants vestits.

La sorpresa, la trista sorpresa, ha arribat al final del programa:



No!?

Sí... Tristament, sí. Lorna Monje, una de les finalistes de la darrera temporada amb un sentit de l'humor i una originalitat increíbles va morir fa un parell de mesos d'anèmia aplàstica, una malaltia ben poc coneguda. Jo no la coneixia. I sóc biòleg!

Vet aquí el meu petit homenatge.

Lorna Monje
Lorna Monje va nàixer a Argentina el 27 de septembre de 1946. Quan no estava de viatge, vivia a Canterbury (Regne Unit) i va morir el 21 de febrer de 2016, als 69 anys.

Va començar a cosir als 11 anys, quan sa mare la va enviar a classes de costura a Buenos Aires.
En tornar a casa, practicava fent vestits per les seves nines. De fet, tenia dislèxia, i quan va estar en un internat a Escòcia, la costura era l'única assignatura en què excel·lia.

Lorna Monje estava casada i tenia dos fills. Abans de jubilar-se va tenir diferents professions: infermera dental, hostessa aèria i representant de serveis per als clients del tren Eurostar. Li encantava viatjar i en especial els creuers.

A Lorna li agradava la pressió i l'adrenalina de cosir contra rellotge. També li agradava reutilitzar la roba. Per exemple, utilitzant camises velles del seu marit per fer-ne de noves per a sos fills. Per la seva alçada de 1,83 m li costava trobar roba a mida. Quan treballava amb uniforme, es comprava la roba una talla més gran perquè anés bé per la seva alçada i l'arreglava per obtenir un ajust perfecte. També es feia vestits amb glamur per als creuers que feia amb el seu marit.
"I tend to make most things because I'm 6 ft, I like things that fit properly. When I worked in uniform I bought it a size bigger to fit my length and then altered it."
Per fer aquesta biografia m'he basat en les fonts següents: http://www.bbc.co.uk/programmes/profiles/Sb3MsS7M5kwjhhm8X4S1my/lorna
https://www.justgiving.com/fundraising/LornaSewingBee

Participació a The Great British Sewing Bee
Lorna Monje va participar en la tercera edició de The Great British Sewing Bee, arrivant a esser-ne finalista. En la seva participació al concurs, Lorna es va distingir per dos coses: el seu bon sentit de l'humor i la seva originalitat a l'hora de dissenyar els vestits. Sempre estava plena de vitalitat, bon gust i elegància.

L'anèmia aplàstica
L'anèmia aplàstica és una rara malaltia en què hi ha un desenvolupament incomplet o defectuós de les línies cel·lulars de la medul·la òssia, cosa que porta a que no hi hagi una suficient reposició de les cèl·lules de la sang. D'aquí l'anèmia (pel baix nombre de glòbuls vermells), però també les infeccions freqüents (pel baix nombre de glòbuls blancs) i el llarg sagnat de les ferides (pel baix nombre de plaquetes). Les causes d'aquesta malaltia són diverses (exposició a substàncies químiques, radiacions, trastorns autoimmunitaris, etc.) i no sempre se'n pot establir la causa.

Segons un comentari a Facebook de son fill, la malaltia li va ser diagnosticada poc després de l'emissió de l'última temporada. Va morir al febrer després de mesos de transfusions. Si bé el trasplantament de medul·la òssia té altes probabilitats d'èxit en persones joves (menys de 40 anys) i sobretot si hi ha un donant totalment compatible, en persones majors la probabilitat d'èxit és molt menor.

La familia de Lorna Monje ha creat una pàgina web per recollir fons per la recerca sobre la malaltia.
Fins al moment han recollit 4450 lliures.

divendres, 10 de juny del 2016

Muntar un negoci de costura: coses en què no havia pensat

Ahir vaig veure un vídeo a Youtube de The Tailor & The Dressmaker que va ser una mica una revelació. En el vídeo, Gentleman Jim i Victoria Baylor parlen de quins són els passos que cal fer per obrir un negoci de costura (a l'estat de Geòrgia als Estats Units, és clar) i quins són els avantatges de fer-ho.

 

Ja havia pensat a crear el meu propi negoci (de traducció, de costura encara no en tinc el nivell). Però m'havia desanimat. A Espanya és una cosa difícil d'iniciar un negoci, si et fas autònom cal pagar més de 200 € al mes en concepte de cotització a la Seguretat social. A França, cal pagar menys. Però allò en què no havia pensat, i independentment de les diferències entre països, és que les despeses del negoci es poden deduir de la declaració de la renda: lloguer, llibres, materials... I això facilita molt les coses, sobretot a França, on es paga en funció dels guanys.

Una altra cosa interessant que ha dit Gentleman Jim és que els guants mínims necessaris són "the rent money and two dollars the day", o sigui, els diners per pagar lloguer, llum, etc. i dos dòlars al dia. Per què dos dòlars al dia? Perquè amb dos dòlars (o dos euros) al dia es pot menjar tots els dies.

És un vídeo realment inspirador que fa venir ganes de llençar-se a la piscina.

dilluns, 6 de juny del 2016

Projecte 3: Barret de campana Rosabelle

Projecte núm. 3
Data de finalització: 05/06/2016

Els barrets, igual que les camises, són una de les peces clau del meu vestuari des de que vaig fer el Camí de Sant Jaume fa 14 anys. Acostumat a dur un barret al llarg del camí, ja no me'n vaig poder despendre. Però l'interès pels barrets ve de més lluny, de quan vaig anar a Londres amb cinc o sis anys i no vaig poder tenir un barret fort. Em vaig haver de contentar amb un casc de bobby de joguet.

Justament, fa poc em va venir una idea per fer un barret ben particular -ja us en parlaré algun dia-. Però mai no n'havia fet cap, és clar. Com que la idea de barret que tenia s'assemblava a un barret de campana, vaig cercar a Internet si en trobava algun patró. I vaig trobar el patró Rosabelle d'Elsewhen.


Per fer-lo, i com de costum fins ara, he utilitzat tela reciclada, en aquest cas d'uns pantalons i d'una bata vells.

Material utilitzat
He utilitzat dos tipus de tela. La tela principal, de pes mitjà, l'he extreta d'un camal d'un pantaló vell de tela de cotó gris fosc. Com la cara de fora està una mica gastada i descolorida, he usat la cara interior (en millor estat) com a cara bona.

Per al folre, he utilitzat el folre de polièster negre d'una vella bata (la mateixa bata que he utilitzat per fer aquest i aquest coixí).

El patró el descarrego d'Internet i l'imprimeixo en una botiga del carrer Verdi. M'equivoco en mirar el preu (miro el preu a partir d'11 impressions) i em costa més car de quant havia pensat.

Altres materials:
Fil, fil d'embastar, agulles, agulles de cap, paper, tisores, regle, cinta mètrica, pots de iogurt de ceràmica (com a pesos).

Tècniques
Punt endavant, punt endarrere:



Embastar:
"Ajuntar o assegurar provisionalment amb una costura de punts llargs o bastes (allò que s'ha de cosir després." (definició del Diccionari de l'IEC).

Instruccions
  1. El primer pas és prendre la mesura del cap, per poder triar la talla del patró adequada. Prenc la mesura del contorn del cap de Raffaella a l'alçada del front 56 cm (curiosament és la meua mateixa mesura). Com que el patró està en polzades, converteixo la mesura a aquesta unitat: 56/2,54 = 22”.
  2. Retallo les diferents peces del patró: A, B1 i B2. Enganxo les peces B1 i B2 amb cinta adhesiva per fer la peça B. Les peces A són per a la copa del barret i les peces B per a l'ala.


  3. Marco les peces sobre la tela del pantaló amb el sabó de sastre: 6 peces de tipus A, i 2 peces de tipus B (una per a l'anvers i una per al revers de l'ala). Les disposo intentant aprofitar la tela al màxim.


  4. Retallo les peces deixant un marge d'1 cm aproximadament.


  5. Marco també 6 peces A sobre el folre. Em costa una mica, perquè la tela és mou. Utilitzo pots de iogurt com a pesos per mantenir el patró sobre la tela, cosa que m'allibera la mà, que ara puc utilitzar per subjectar la tela i evitar que es mogue massa. Els pots de iogurt, massa alts i que impedeixen els moviments, no són la cosa òptima.


  6. Retallo les peces deixant un marge d'1 cm aproximadament.


  7. Cuso tres de les peces A dret contra dret amb punt endarrere, després d'embastar-les.


  8. Mentre cuso, comença a fer-me mal el dit, ja que cuso sense didal i la tela és prou gruixuda. Per suplir la mancança de didal, me'n faig un a base de paper i cel·lo. Sí, ja ho sé, és matusser. Però que voleu que hi faci, no he trobat encara el didal ideal. Però d'això ja us en parlaré un altre dia... Tornem al barret.


  9. Planxo les costures a banda i banda i les repunto.


  10. Cuso les altres tres peces A de la mateixa manera. Una vegada tinc els dos costats exteriors del barret els uneixo, intentant -sense aconseguir-ho exactament- de fer confluir les costures en un sol punt.


  11. A continuació, cuso les peces A del folre, seguint el mateix procediment: embasto, cuso amb punt endarrere, i planxo la costura i la repunto. Ara, però, en comptes de unir-les fins a tenir dos grups de tres peces, vaig afegint-les una a una. Sembla que funciona millor, perquè totes les costures convergeixen en un punt.


  12. Insereixo el folre dins la copa, embasto i tallo el teixit que sobresurt.



  13. En aquest punt, tinc un problema amb el telèfon: la pantalla tàctil no respon i no puc fer fotos -ni trucar, naturalment-. Per tant, interrompo el projecte per uns dies fins a trobar una solució, utilitzar la càmera web per fer fotos. Però em costa una mica adonar-me que puc canviar la resolució de les fotos...

  14. Una vegada resolt el problema, començo a treballar en la visera del barret. Cuso les dos peces B pel costat curt, planxant la costura. I m'adono que hi ha alguna cosa que no ha anat bé. Necessito dos peces B més per al revers de l'ala (o el patró de l'ala és massa curt). Per sort, encara tinc tela per fer-lo.


  15. Col·loco l'anvers i el revers de l'ala dret contra dret i l'embasto.


  16. Cuso la vora exterior de la visera amb punt endarrere, així com els extrems, per tancar el cercle.


  17. Faig mosses amb les tisores tot al llarg de les vores interior i exterior de la visera.


  18. Dono la volta a la visera i repunto la vora exterior. Com la tela és fosca i el fil negre, els repunts gairebé no es veuen.


  19. Subjecto l'ala a la copa amb agulles de cap.


  20. Embasto i cuso les dos peces amb punt endarrere.


  21. Em fa falta encara una altra peça, una tira de longitud una mica major que el contorn del cap i d'una amplada de 5 cm.


  22. Després de tallar-la, faig dos plecs a banda i banda que s'uneixen al centre de la tira i els planxo.


  23. Aplico la tira a la part interna del barret amb els plecs cap a l'interior, cobrint la costura entre l'ala i la copa. Cuso amb punt endarrere al llarg de la vora inferior i repunto al llarg de la vora superior.


El barret està acabat.

Valoració
Estic prou satisfet de la qualitat del treball que he fet, tot i les dificultats a fer coincidir les costures. També hauria d'haver fet els punts endavant més curts.
En canvi, no estic content amb el patró. A més del problema ja comentat amb les peces de l'ala, m'adono que les peces A de la copa són lleugerament asimètriques. I l'ala és una mica massa alta per al meu gust.