Com fer una mascareta a casa?

La Generalitat ha començat a recomanar portar mascareta als ciutadans que surten al carrer. I sembla que el Govern espanyol també ho demanarà. De fet, un article recent a la revista Science plantejava que podria ser útil que tothom portés mascareta en sortir al carrer.

Davant la dificultat de trobar mascaretes a les farmàcies (i que les mascaretes clíniques les necessiten els professionals!), m'he plantejat fer una recerca sobre com fer una mascareta higiènica de la millor qualitat possible amb els materials que podem trobar a casa. Quin model i quins materials? Us ho explico.


Premissa
El contingut d'aquest post és el resultat de la meua recerca d'informació i de la interpretació que en faig en base a la meua formació científica. Si trobeu algun error, us agrairé que m'ho comuniqueu per corregir-lo.

Si voleu trobar informació actualitzada sobre la COVID-19 i sobre les recomanacions per combatre'l, podeu consultar les pàgines web del Departament de Salut, del Ministeri de Sanitat i de l'Organització Mundial de la Salut.

Quin material fer servir?
Anem primer amb les recomanacions oficials. La Generalitat recomana utilitzar teixits hidròfugs per a la part externa, com la tela de les fundes de coixí o tovalloletes de bebè dessecades. Això serveix per repel·lir els esquitxos de saliva que puguin venir de la boca d'altres persones pròximes. Tot i que es recomana mantenir-se a una distància mínima de 1-2 metres, les gotetes expulsades en tossir poden arribar fins a una distància de 6 m, i en un esternut poden arribar a 10 m.

El Ministeri d'Indústria, Comerç i Turisme, en canvi, recomana utilitzar un material filtrant apropiat ("material filtrante adecuado", literalment), com els tèxtils no teixits (TNT). És un tipus de teixit on les fibres estan distribuïdes de forma desordenada. Ve a ser com una buata molt fina. Es fa servir per a bolquers, tovalloletes, etc. També es fa servir en algunes bosses que donen les botigues (solen ser negres) que tenen un tacte semblant al paper.

En donen un parell d'exemples:

• TNT 50% viscosa i 50% polièster de 50-60 g/m² amb un gruix de 0,3-0,5 mm (una capa).
• TNT 80% polièster/20%viscosa spunlace de 44 g/m² (dos capes), recovert a l'interior i exterior per polipropilè hidròfob spunbound de 20 g/m² (dos capes a l'exterior i una capa a l'interior).

Si no podeu aconseguir aquestes teles o no podeu esperar, què podeu fer servir que tingueu a casa?

Per Internet, alguns aconsellen fer la mascareta amb dos capes de cotó exterior i dos capes interiors d'entretela no teixida. La Generalitat aconsella utilitzar samarretes o la funda interior dels coixins. Diuen que tenen una capacitat de filtració del 69% i del 61% respectivament. Però atenció, aquestes dades corresponen a la capacitat de filtració de bacteris. Segons l'estudi d'on provenen aquestes dades, la capacitat de filtració de virus era del 51% per a les samarretes i del 57% per a la funda de coixí.

D'altra banda, un drap per eixugar els plats (tea towel) tenia una capacitat de filtració de virus molt major, del 72% (una capa). En comparació, van trobar que la capacitat d'una mascareta quirúrgica de filtrar els virus era del 90%.

De fet, en un altre estudi que analitzava la capacitat de protecció de diferents tipus de teixit front a partícules de tamany semblant al dels virus, van veure que les samarretes no eren la millor opció. Allò que funcionava millor eren les dessuadores i, especialment, les tovalloles.

Capacitat de penetració d'un aerosol en diferents tipus de tela. Com més gran és la penetració, menys protegeix la tela. Font: Rengasamy et al. (2010).

Per acabar, alguns detalls sobre les característiques a tenir en compte. La qualitat d'una mascareta de tela depèn principalment de tres factors:

• De la proximitat dels fils de la tela. Com més pròxims estiguin els fils entre si millor. O el que és el mateix, com més fils hi hagi per cm² millor.
• Del nombre de capes de tela i del gruix de la mascareta. Com més capes hi hagi més protegeixen. Com a mínim n'hi hauria d'haver dues i millor si són tres o quatre. Durant l'epidèmia de la Manxúria de 1920-1921 es van fer servir màsqueres compostes de dues capes de gasa embotida amb un paquet de mitja polzada (1.25 cm) de cotó.
• Del tipus de tela. Una muselina fina va millor que una gasa; una gasa embotida amb cotó protegeix més que una gasa simple; i les tovalloles funcionen millor que altres tipus de tela.

Material de subjecció
Podem subjectar les mascaretes de diferents formes: amb elàstics, gomes per als cabells, cordill, cintes...

Possibles materials per fixar la màsquera que he trobat per casa: cinta gros grain, cinta elàstica, cordons, cintes...

Personalment, trobo incòmode de portar quelcom lligat o tibant darrere les orelles i prefereixo que vagin lligades al darrera del coll. A més, així el nus queda més lluny de boca, nas i ulls i és més difícil tocar-hi accidentalment en lligar o deslligar la mascareta.

Tipus de mascaretes
He trobat tres tipus principals de mascaretes que podem fer a casa:

• la bandana,
• la mascareta rectangular amb plecs, i
• la mascareta Olson.

Les descric a continuació.

La bandana
No hi ha molt a fer, simplement plegar la tela per la diagonal i lligar-la al coll cobrint nas i boca. És poc efectiva i no és recomanable.
 

La mascareta rectangular
És senzill de fer. Consisteix bàsicament en un rectangle (per exemple de 21 cm X 19 cm), on es fan dos o tres plecs horitzontals i s'afegeix algun sistema per subjectar-les als costats.

El procés de confecció és fàcil:

1. Després de tallar les peces de teixit, les encareu dret amb dret i passeu una costura al costat superior i inferior.
2. Feu els plecs i fixeu-los amb la planxa.
3. Feu un repunt als costats per fixar els plecs.
4. Cosiu les cintes o elàstics per subjectar la mascareta als costats.

Si necessiteu un patró, aquí en podeu descarregar un. I aquí podeu veure un vídeo fet per una cosidora d'Alcanar, explicant com es fa.

Opcionalment, es pot deixar una petita obertura per on inserir un filtre (de teixit TNT per exemple, o cotó en pèl premsat, o cotonets desmaquillants) que es pugui canviar en cada utilització.

La mascareta Olson
Aquest tipus de mascareta va ser inventada per l'infermera Lyla Mae Olson en els anys 1930. Té un disseny més anatòmic (el patró té forma de fulla de destral) que s'ajusta millor a la cara. Però també és de confecció una mica més complexa.

Aquí podeu trobar les instruccions i el patró desenvolupat per l'hospital UnityPoint Health de Cedar Rapids. I tot seguit un vídeo, explicant la seua fabricació.



Aquest model porta una butxaca interior per inserir-hi un filtre recanviable (de teixit TNT per exemple, o cotó en pèl premsat, o cotonets desmaquillants) per millorar les prestacions de la màscara. A més, proposen de fer servir cinta adhesiva a les dos cares per fixar la màscara a la cara i evitar que hi hagi obertures per on pugui passar l'aire sense filtrar.

Opcionalment, en la zona del nas es pot afegir una petita peça metàl·lica de filferro o semblant (un clip desplegat, un rectangle d'alumini retallat d'una safata per al forn d'usar i tirar). Aquesta peça serveix com una pinça per adaptar la forma de la màscara sobre el pont del nas. Per anar bé, la peça metàl·lica hauria d'anar en una funda de tela, semblant a la funda de les varetes dels sostenidors.

Quin model fer servir?
En teoria la mascareta Olsen, especialment si va ben ajustada, hauria d'oferir millor protecció que la mascareta rectangular prisada. En la pràctica, s'ha vist que la forma de la mascareta no és tant important. O sigue que trieu aquella que us sigue més còmode portar i fer, sempre que us cobreixi nas, boca i mentó.

Com fer-les servir?
La utilització de dispositius de protecció, com mascaretes o guants, és inútil (i contraproduent) si no es fan servir bé. Per això cal que seguiu unes regles bàsiques en posar-vos-la i treure-us-la:

• Netegeu-vos les mans abans de posar-vos la mascareta.
• En posar-vos-la, agafeu-la pels extrems i subjecteu-la a la cara evitant de tocar la zona central.
• Eviteu de tocar o treure-us la màscara durant una sortida. Mantingueu-la posada en tot moment.
• Si sortiu més d'una vegada en un dia, utilitzeu una màscara diferent cada vegada.
• Netegeu-vos les mans abans de treure-us la mascareta.
• Treieu-vos la mascareta evitant de tocar la zona central i de tocar-vos la cara.
• Si és d'un sol ús, llenceu la mascareta immediatament després de la seva utilització. Si és reutilitzable, deseu-la immediatament en un contenidor tancat a l'espera d'esterilitzar-la.
• Renteu-vos les mans de nou després de treure-us la mascareta.

Si seguiu les recomanacions del ministeri, les mascaretes són d'un sol ús. I cal llençar-les després d'utilitzar-les una vegada. El teixit TNT no aguantaria el procés de rentat i esterilització.

Si feu mascaretes de tela i les voleu reutilitzar, cal que les esterilitzeu bé. La tècnica que us recomano és la que es feia servir fa molts anys, una d'aquelles coses de La casa de la pradera: bollir-les (antigament la roba de llit es netejava en uns grans perols d'aigua bullent). Amb bullir-les per 10-20 minuts n'hi ha prou (millor 20 que 10, per seguretat). També podeu rentar-les amb aigua calenta (60-90 ºC) i lleixiu. Això sí, al cap d'un cert nombre de rentats, quan veieu que la tela es deteriora, també les haureu de llençar.


Per als més exigents
Per  als més exigents i nerds, us deixo una llista de recursos útils.

Algunes normes i recomanacions tècniques per a la fabricació de mascaretes (casolanes o no):

• Ministerio de Industria, Comercio y Turismo. (2020) Mascarillas higiénicas. Versión 4. Secretaría General de Industria y de la Pequeña y Mediana Empresa.
• UNE (2019) Norma Española UNE-EN 14683:2019+AC. Mascarillas quirúrgicas. Requisitos y métodos de ensayo. Asociación Española de Normalización.

Alguns articles científics sobre la capacitat de filtració de les màscares de tela:

• Chughtai, A. A.; Seale, H.; MacIntyre, C. R. (2013) Use of cloth masks in the practice of infection control - evidence and policy gaps. International Journal of Infection Control. doi: 10.3396/ijic.v9i3.11366 
• Davies, A.; Thompson, K.A.; Giri, K.; Kafatos, G.; Walker, J.; Bennett, A. (2013) Testing the Efficacy of Homemade Masks: Would They Protect in an Influenza Pandemic? Disaster Medicine and Public Health Preparedness. doi: 10.1017/dmp.2013.43
• Rengasamy, S.; Eimer, B.; Shaffer, R. E. (2010) Simple Respiratory Protection—Evaluation of the Filtration Performance of Cloth Masks and Common Fabric Materials Against 20–1000 nm Size Particles. The Annals of Occupational Hygiene. doi: 10.1093/annhyg/meq044

Altres articles interessants:

• Lewis, D. (2020, 2 abril) Is the coronavirus airborne? Experts can't agree. Nature. doi: 10.1038/d41586-020-00974-w
• Manjoo, F. (2020, 31 març) It's time to make your own face mask. The New York Times.
• Service, R.F. (2020, 2 abril) You may be able to spread coronavirus just by breathing, new report finds. Science. doi:10.1126/science.abc0490
• Servick, K. (2020, 28 març) Would everyone wearing face masks help us slow the pandemic? Science. doi:10.1126/science.abb9371

Idees per al confinament: exploreu la vostra creativitat

Aquest temps de confinament pel COVID-19 pot ser un moment per a ser creatius, per a crear nous productes i nous dissenys, per a expressar mitjançant els vostres dissenys allò que porteu a dins, per deixar-ho sortir finalment. Haver de fer front a la mort ensenya una cosa: que el temps de vida és limitat. I si tens quelcom a expressar, és hora de fer-ho ara.

Potser per això els moments de crisi són moments de tan gran creativitat. Per exemple, Isaac Newton va descobrir la idea de la gravitació universal durant la pesta bubònica de 1665. A causa de la pesta, la Universitat de Cambridge va tancar i Newton va haver de tornar amb la seua família al camp, on va succeir el famós incident de la poma que el va inspirar.

De fet, la creativitat durant una crisi, no és només una opció, pot ser una necessitat, la necessitat de tenir una activitat que us doni suport i us nodreixi enmig de les angoixes i les preocupacions.

Una selecció de llibres sobre creativitat.

Potser dubteu si la creativitat fa per a vosaltres. En aquest cas, el llibre Big Magic d'Elizabeth Gilbert (traduït en castellà com Libera tu magia) us pot inspirar. Segons Elizabeth, tots tenim un tresor amagat que costa descobrir:

"L'univers enterra estranys joiells ben al fons de cada un de nosaltres, i llavors s'asseu a esperar per veure si les podem trobar. La batuda per revelar aquests joiells---això és la vida creativa."

Si en canvi ja esteu decidides a embrancar-vos en tasques creatives i no sabeu per on tirar, o us trobeu en un punt mort, el clàssic El camí de l'artista de Julia Cameron (The Artist's Way en l'anglès original) és ideal. Aquest llibre va ser escrit originalment per a escriptors que passaven per un període de bloqueig, desencantats amb el seu treball, per ajudar-los a retrobar i redescobrir el seu jo creatiu. Però de la mateixa manera ajuda a desencallar els bloquejos d'aquells i aquelles que mai no han tingut el coratge de llançar-se a la piscina creativa en qualsevol art.

L'eina principal del llibre de Julia Cameron és el diari personal, una tècnica que podeu adoptar en aquest dies. Es tracta d'escriure tres pàgines al dia tal com raja, sense judicis ni correccions. Proposa escriure aquestes paginetes, de matí, tot just aixecats, quan estem encara mig adormits i la connexió amb el nostre jo més profund és més directa. A mi m'agrada fer-ho en la penombra, a la llum d'una candela, i de vegades amb una vareta d'encens cremant.

Hi ha també d'altres variants del diari personal, com el diari personal creatiu, en que podeu utilitzar la tècnica (o les tècniques) que preferiu: escriptura, dibuix, collage... L'art-terapeuta Anne-Marie Jobin dona un gran nombre d'opcions i propostes en el seu llibre Le nouveau Journal Créatif (desafortunadament, crec que no ha estat traduït ni en català ni en castellà). I també explica com utilitzar aquestes tècniques per explorar diferents aspectes de la vostra vida o per afrontar moments difícils. Per exemple, vet ací un exercici per fer front a la por:

"El refugi. Dibuixeu un cercle a la vostra pàgina i, a l'exterior, anomeneu totes les vostres pors. Contempleu a continuació el centre del cercle, que heu deixat vuit. Imagineu que representa un espai interior lliure de pors, totalment segur. És el vostre refugi. Quin efecte us fa? Què creieu que hi ha dins del refugi? Si voleu, dibuixeu el vostre refugi a l'interior del cercle."

A l'hora de trobar inspiració per a nous dissenys, la meua tècnica preferida és el collage o el vision board. Tinc grans quaderns, de mida DIN A3, on faig els meus collages, collages que m'ajuden a endinsar-me dins el meu subconscient i a fer ressorgir noves idees i revelacions.

El meu procés per fer els collages és el següent. Primerament, vaig arroplegant revistes a casa. Pot ser qualsevol cosa: catàlegs diversos, revistes gratuïtes del barri, suplements del diari, revistes velles de la biblioteca d'aquelles de dos a 2 €... Després les fullejo i retallo les imatges, paraules o textos que em criden l'atenció o que em desperten algun tipus d'emoció. I a continuació, les vaig agrupant intuïtivament, segons les coses que sento en cada moment. De vegades les imatges s'agrupen per color, per paletes de color, per estil, per motiu, etc.

Un collage sobre motius platejats i metàl·lics.

En altres casos, s'agrupen entorn d'algun tema. El següent collage sembla estar centrat en el s. XVIII i una visió il·lustrada i refinada d'aquell període.

Collage de tema s. XVIII

De vegades, els collages que faig són motivats per fortes emocions personals, més que pel desig de dissenyar cap peça de roba. L'any passat va morir un de mos cosins, cosa que em va deixar ben remogut i que em va portar a fer diversos collages per deixar sortir allò que portava a dins. Una de les coses que va sortir és la imatge següent, El vestit de la mort es podria titular.

El vestit de la mort. Collage i dibuix amb retoladors.

I és que la creativitat no fa més que exposar allò que portem ja a dins, i li dona forma. De vegades ho concretitza, ajudant-nos ser-ne més conscients i a pair-ho. D'altres, transforma la idea original i la fa créixer, a la vegada que ens transforma a nosaltres.

En una situació de crisi, la creativitat pot fer sortir les nostres ombres: pors, angoixes i limitacions. Però fins i tot això pot ser útil. Un collage com el de més amunt pot ajudar, arribat el cas, a dissenyar un vestuari de mort o de "dolent de la pel·lícula" que sigui realment terrorífic.

Però si continuem treballant-hi, arriba un moment en que surten altres coses, quan t'adones que tens temor perquè valores la vida, que la preocupació s'origina en l'amor pels nostres estimats. I això ens dona l'impuls per crear coses belles i implicar-nos de ple en viure la nostra vida fent allò que ens fa feliços.

EADI Moda

Avui us deixo un post dedicat a l'escola EADI Moda, que no coneixia quan vaig fer la meua recerca sobre on es pot estudiar sastreria. Vaig descobrir l'escola fa unes setmanes, quan vaig visitar el Barcelona Ethical Fashion Fest (BEFF), i on l'Anna i l'Elisenda van fer-me'n una primera presentació. El seu model educatiu es basa en gran part en el treball pràctic de l'alumne al taller, seguint uns horaris escollits segons les pròpies possibilitats. Com que ho vaig trobar interessant, vaig acceptar la invitació que em van fer i vaig anar a visitar-los just abans de les vacances de Nadal.

L'Elisenda i l'Anna d'EADI Moda, a l'estand del BEFF.

EADI Moda es troba prop de l'IKEA de l'Hospitalet, a la Plaça d'Europa 122, en una zona de jardins i nous edificis. Amb metro i sortint des de l'estació de Diagonal vaig trigar només una mitja horeta a arribar-hi. Mentre esperava ser atès per la Gemma Rullo, directora de l'escola, diversos cartells de concursos de disseny i de l'empresa Work Experience Fashion van cridar la meva atenció. Als pocs minuts la Gemma va arribar i va portar-me a conèixer tots els racons de l'escola. Les seves instal·lacions són noves i espaioses, amb diversos tallers per a patronatge i confecció i cabines de prova. Disposen de maquines de cosir i sobrefiladores domèstiques i industrials, per permetre als alumnes la possibilitat d'aprendre a utilitzar ambdós tipus de màquines. Fins i tot  hi havia una zona on poder escalfar el dinar amb microones i poder menjar quan es fan jornades intensives.

Les modernes instal·lacions d'EADI Moda,
en una zona enjardinada i accessible a l'entrada de Barcelona.
Foto gentilesa d'EADI Moda.

Després, la Gemma va explicar-me amb detall —amb molt de detall— la metodologia educativa i els programes de disseny i de patronatge i confecció. La característica principal de l'ensenyament és la flexibilitat: flexibilitat en la disposició dels horaris i flexibilitat en el programa educatiu per adaptar-se a les necessitats de l'alumnat. A part de poder triar els horaris i el nombre d'hores (sempre que hi hagi places disponibles), cada programa educatiu contempla tres nivells d'aprofundiment, en funció de les pròpies possibilitats i objectius. La diferència entre els diferents nivells és el nombre d'hores de pràctiques i el nombre de peces realitzades. Per exemple, 5 peces completes de cada tipus per al programa de tècnic reduït, 10 peces per al programa de tècnic i 20 peces per al programa de tècnic superior.

El punt fort d'EADI Moda és l'ensenyament pràctic. La Gemma em comenta que tenen molts alumnes que venen d'estudis oficials de disseny, on es dóna més importància al disseny que a la confecció, per completar la seva formació. I em confirma una cosa que ja vaig sentir a les portes obertes de l'Institut Anna Gironella de Mundet: per poder dissenyar, convé saber primer fer patrons, i per fer patrons, ajuda saber com confeccionar la roba. El treball pràctic és individual, seguint unes fitxes ja preparades per preparar diferents models de cada tipus de peça de roba. Es comença treballant les faldilles, les peces que presenten menys complicació, i es va avançant amb peces de roba més complicades (pantalons, bruses i vestits, etc.). Els models de pràctica es fan amb glasseta. En acabar cada tema, l'alumne ha de fer una peça al seu gust amb teixit seleccionat per ell mateix. Tot el treball està supervisat per una professora, que s'ocupa com a màxim de 8-10 alumnes.

El treball al taller, ampli i lluminós. Foto gentilesa d'EADI Moda.

La Gemma m'ensenya les fitxes amb les instruccions per traçar els patrons i per al muntatge de la peça. També em fa veure uns dossiers que contenen mostres de confecció de diferents tipus de costures, acabats, cremalleres, botonadures... Es tracta de mostres en les que poder-se basar a l'hora de fer els treballs i que vaig trobar de gran utilitat.

Per acabar, em parla del programa de disseny. Aquest programa té més classes teòriques: d'història dels teixits, teoria del color, màrqueting... Hi ha també classes de dibuix tècnic, dibuix de figurins, tècniques per pintar, estampació... I en els temps que estem, no podien faltar les tecnologies de la informació: es pot aprendre a utilitzar programes d'il·lustració per ordinador i de disseny assistit per ordinador. Coneixements tots que després seran útils per dissenyar diferents tipus de col·leccions i acabar amb un bon dossier, una bona porta d'entrada a les empreses de moda.

Quan surto, a les 13 h, me'n vaig cap a Ikea a dinar. Estic content, l'escola m'ha donat una bona impressió i la flexibilitat d'horaris que ofereix podria donar-me la possibilitat real de combinar la meva feina amb els estudis de patronatge i confecció. Mentre menjo amb gust una flauta de pernil amb pa amb tomàquet i un pinxo de truita, llegeixo els programes dels estudis i començo a fer plans, ben ple d'il·lusions.

BEFF 2017, dia 2 pel matí

M'adreço al Museu del Disseny amb la intenció d'assistir a la taula rodona sobre "Com portar la sostenibilitat a les escoles de moda". La Sílvia Ventosa, conservadora de la col·lecció de tèxtil i moda del Museu del Disseny i moderadora de la taula rodona, comença amb un comentari que em sembla interessant: "La sostenibilitat hauria d'estar inclosa en la moda, no ha d'estar-ne a part". I continua definint els elements que ha de tenir la moda segons ella per ser sostenible: RSC (responsabilitat social corporativa), viabilitat econòmica (preu just) i sostenibilitat ambiental. I planteja una qüestió hauríem de parlar de moda sostenible o de vestit sostenible? Segons ella el terme de "moda sostenible" es contradictori, ja que la moda està en canvi permanent, i és contrari a la idea de sostenibilitat.

A la taula rodona hi ha representants de quatre escoles de moda: Fran Casado de BAU, Elena Salcedo de l'IED, Tonuca Belloch de l'EASD i Antoni Manyà d'ESDI. Em fa content saber que les quatre escoles incorporen la sostenibilitat en els seus programes, cada una a la seua manera. A ESDI es potencia la reflexió ètica de l'alumnat, que en general arriba a l'escola sense tenir idea de què és la sostenibilitat. Fa pensar que hi ha quelcom que falla en l'educació secundària... A l'IED la sostenibilitat s'introdueix a tots els nivells i, de fet, Elena Salcedo veu al dissenyador com un pont entre el sistema productiu i el sistema de consum, de manera que pot actuar com a agent de canvi. Una idea semblant és la de l'escola BAU, en què els alumnes estan immersos des del primer dia en el concepte de "disseny que transforma". Per a Fran Casado, el concepte de moda està obsolet, ja no té sentit, i, encara que la moda sostenible estigue sovint associada als cumbaià i als hippies, no és així. A l'EASD de València, en canvi, es potencia la recerca d'una identitat pròpia dins de la sostenibilitat.

Tanmateix, la sostenibilitat no és obligatòria al 100% a les escoles. Allò que importa, com diu Fran Casado, és sembrar la llavor. Després, alguns estudiants esdevindran dissenyadors de moda sostenible i alguns d'aquells que vagin a treballar per grans empreses proposaran canvis per fer la seua roba més sostenible. Part d'aquest canvi es realitza a través de col·laboracions de les escoles amb empreses i la realització de projectes sostenibles. Per exemple, a l'EASD tenen projectes amb empreses sostenibles com Koopera i promocionen els projectes d'activisme dins de l'assignatura de Narrativa audiovisual. I BAU col·labora amb els manters i la seua nova marca "Top Manta". Passet a passet es va avançant.

Abans de marxar a dinar dono una volta per les parades (o pop-up stores com se'n diuen ara). La parada de Zocco Handmade s'ha desplaçat uns metres per ser més visible. I avui l'Eva de bcn i punt s'ha portat un llum de casa. M'explica que la il·luminació és essencial: ajuda a crear un espai delimitat propi, atreu l'atenció del visitant i posa en relleu els productes exposats. Unes creacions, barrets de llana i moher fets per ella mateixa, que ja de per sí atrauen l'atenció. Tenen unes formes interessants, no són els típics barrets de llana, sinó que tenen un estil particular. I uns colors ben contrastants: roig, negre, gris. L'Eva va dir-me ahir que en aquesta situació política tan remoguda eren els colors que l'havien inspirat aquesta temporada.

Bcn Ethical Fashion Fest 2017: Dia 1

Avui ha començat l'edició d'aquest any del Barcelona Ethical Fashion Fest (BEFF) al Museu del Disseny. Hi he arribat cap a les 17h, quan la xerrada de Nati Yesares sobre "Economia circular i valor social" ja havia començat. La sala es trobava mig en penombra, hi havia algunes proves de so i de llum, i els visitants érem encara escassos. És una sort, perquè això m'ha permès de parlar tranquil·lament amb els diferents expositors.

Són diverses les maneres en què es pot buscar la sostenibilitat i cada un dels expositors ho fa a la seua manera. N'hi ha que formen les dones de països en desenvolupament per fer un treball tèxtil i els ajuden a vendre els seus productes, n'hi ha que utilitzen tints poc agressius amb el medi ambient i la salut humana, n'hi ha que potencien el treball artesà local, i altres que reciclen materials de rebuig.

He quedat impressionat pel treball de Mònica Noguero. M'ha explicat com utilitza les bobines de fil no utilitzades completament per la indústria tèxtil per teixir pedaços de roba de colors diferents que després empalma en una sola peça de roba. Això dóna un aire molt original i vistós a les seues peces. És un veritable repte creatiu trobar la manera de combinar els diferents colors amb gust i la Mònica Noguero hi reïx.

Peça de Mònica Noguero, teixit artesanal amb matèries primes naturals.

M'han agradat molt també les creacions de la Sylvia Calvo, fetes aprofitant sacs de cafè ja utilitzats. Hi havia una armilla i un abric que m'hauria comprat si m'ho pogués permetre. Però em pregunto com deu fer per treure l'olor del cafè dels sacs...

Abric de Sylvia Calvo, fet a partir de sacs de cafè.

Una mica arraconada, he trobat la parada de Zocco Handmade. En començar a parlar, "Perdona, es que no hablo catalán". No es important. La noia que s'ocupava de la parada -no he pensat a preguntar-li el nom- m'explica el seu interessant projecte de confecció d'accessoris per dones del Marroc i de l'Índia. Les bosses exposades, de pell i punt, mostren motius tradicionals del Marroc, però amb un toc innovador. De fet, em diu que el teixit utilitzat al Marroc es fa servir per fer coixins i cortines i que els lluentons són part d'una roba que s'utilitza en els casaments. De fet, amb el treball d'aquesta associació es conserven les tradicions locals, a la vegada que es dóna la possibilitat a les dones amb qui treballen d'obtenir ingressos i tenir una formació.

Bosses de Zocco Handmade.

Cap a les 18 hores té lloc la inauguració oficial amb Sylvia Calvo, la presidenta de l'associació Moda Sostenible Barcelona, que presenta els criteris de la Moda Sostenible. Aquests criteris estan definits en base a diferents eixos directors: professionalitat, transparència i traçabilitat, cooperació i participació, pràctiques progressives, criteris mediambientals, criteris socials i criteris culturals. Podeu trobar-ne el text complet aquí.

Inauguració de la BEFF.

A continuació té lloc la desfilada. Trobo un lloc a segona fila. Però m'adono ràpidament que fer fotos en una desfilada no és fàcil (i menys amb una càmera digital de butxaca).

Model amb bossa d'Amigala.

Seria més fàcil fer les fotos de front que de costat. Per alguna cosa els fotògrafs es posen al final de la passarel·la...

Els fotògrafs, al final de la passarel·la.

La desfilada demostra que és possible combinar sostenibilitat amb un bon disseny, fins i tot elegant en alguns casos. No són només friquis (encara que jo sigue un) aquells que s'interessen en la roba sostenible.

Peces de Roba Amiga.

Després d'una bona estona em poso a experimentar amb noves posicions al voltant de la passarel·la. Al final, les millors fotos són les que faig al final de la presentació de cada marca, amb totes les xiques a l'escenari.

Peces de la col·lecció presentada per Del Través.

Al final de la jornada, després d'un pica pica per socialitzar, marxo del Museu del Disseny, amb les llums de la nit que m'acompanyen.

Fires professionals de moda

Aquesta nit em preguntava quines fires professionals de moda existeixen en els països del voltant (a les que podria esperar raonablement d'assistir un dia). Vet aquí què he trobat:

• Catalunya
• Barcelona:
• 080 Barcelona Fashion
• Barcelona Bridal Fashion Week
• Barcelona Ethical Fashion Fest, organitzada per l'associació Moda Sostenible Barcelona
• Estil & Moda Barcelona
• Igualada
• BSTIM (Best Solutions in Textile Manufactoring)
• Espanya
• Madrid
• FIMI (Feria Internacional de Moda Infantil)
• Mercedes-Benz Fashion Week Madrid
• MOMAD Metrópolis. Salón Internacional de Moda
• Alemanya
• Berlín
• Mercedes-Benz Fashion Week Berlin
• Anglaterra
• Londres
• London Fashion Week
• França
• París
• Denim Première Vision
• Mode City. Salon International de la Lingerie et du Swimwear.
• Paris Fashion Week
• Salon International de la Lingerie
• Who's Next. Moda femenina.
• Itàlia
• Florència
• Immagine Italia & Co.
• Milà
• Milan Fashion Week

La llista no és exhaustiva. A mesura que en descobreixi d'altres, les aniré afegint.

Disseny de vestuari per al cine

És molta la gent que col·labora en la producció d'una pel·lícula, des dels actors i director, fins a productors, maquilladors, tècnics diversos, càmeres, etc. Però si no sou un d'aquells cinèfils veritables, que romanen a la sala fins haver llegit tots les títols finals, segurament no prestareu atenció a la majoria d'aquestes persones. Als actors i director, sí. Potser també al compositor de la banda sonora... Però als dissenyadors de vestuari, qui hi fa atenció? Injust, perquè, de fet, el vestuari és la tercera cosa més important en una pel·lícula, després de la història i dels personatges. El vestuari serveix per realçar i posar de manifest la personalitat del personatge i ajuda els actors a apropiar-se'n.

He de confessar que jo tampoc hi havia fet mai atenció. Fins que fa unes setmanes, a la biblioteca, se'm va posar davant el llibre Diseño de vestuario de l'editorial Blume i a càrrec de Deborah Nadoolman Landis. El llibre conté entrevistes a dissenyadores i dissenyadors de vestuari per al cine actuals i biografies artístiques curtes de dissenyadors ja desapareguts a la secció Llegat. El llibre presenta una visió sobretot anglosaxona, ja que la majoria de dissenyadors són dels Estats Units o del Regne Unit, si bé també hi ha lloc per a algun europeu (els italians Danilo Donati, Maurizio Millenotti i el francès Jean Louis). Els dissenyadors entrevistats són: Jenny Beavan, Yvonne Blake, Mark Bridges, Shay Cunliffe, Sharen Davis, Lindy Hemming, Joanna Johnston, Michael Kaplan, Judianna Makovsky, Maurizio Millenotti, Ellen Mirojnick, Aggie, Guerard Rodgers, Penny Rose, Julie Weiss, Janty Yates i Mary Zophres. Mentre que els dissenyadors de la secció llegat són: Danilo Donati, Elizabeth Haffenden, Jean Louis, Ruth Morley i Shirley Russell.

La professió
La major part dels dissenyadors han arribat a fer aquesta professió després d'haver fet estudis de belles arts o d'arts dramàtiques. De fet hi ha un itinerari bastant repetit que porta d'uns inicis en el disseny de vestuari per al teatre, musicals o òperes fins al cinema, passant potser per la televisió i els anuncis. Però hi ha també altres itineraris més eclèctics, que parteixen de la confecció o del món de la moda. La majoria passen per un procés d'aprenentatge com a ajudants d'un dissenyador de vestuari.

Quins estudis es poden fer a Catalunya per arribar a dissenyador de vestuari? Una opció és el grau superior de Vestuari a mida i per a espectacles. Posteriorment es pot estudiar Escenografia a l'Escola Superior d'Art Dramàtic (ESAD) de l'Institut del Teatre o el grau en Cinema i mitjans audiovisuals de l'Escola de Cinema & Audiovisuals de Catalunya (ESCAC). Encara que després de mirar-me els programes, em sembla que a l'Institut del Teatre fan més atenció als aspectes relacionats amb el vestuari. També hauria de ser possible formar-se per a aquesta professió fent estudis de Disseny, com el grau en Arts i disseny de l'Escola Massana o el grau en Disseny de Bau, Centre Universitari de Disseny.

Llegint les entrevistes dóna la sensació que deu ser un treball molt estressant, on els actors es poden seleccionar un diumenge al vespre i han d'estar vestits l'endemà al matí. És també una professió on cal molta paciència: per fer front a canvis d'última hora i a imprevistos, als pressupostos i temps de producció ajustats, a les idiosincràcies d'actors i directors... Sort que hi ha premis específics, com els Òscars al disseny de vestuari, per recompensar aquests esforços. Justament les nominacions als Òscars 2017 van sortir fa uns dies.

El procés del disseny de vestuari
El procés de disseny del vestuari per a una pel·lícula comença amb una lectura en profunditat del guió, per arribar a captar bé l'essència dels personatges, que després cal reflectir amb la indumentària. A continuació ve l'etapa de recerca, utilitzant qualsevol tipus de font disponible, des de llibres, internet, fotografies, i fins i tot els quadres d'un museu. Alguns dels dissenyadors destaquen la importància de parlar amb professionals reals a l'hora de dissenyar el vestuari per a un personatge d'aquesta professió. És important experimentar, saber què se sent dins d'un vestit particular, si convé provant-se'l. Finalment s'arriba a l'etapa de disseny pròpiament dita. Per a la preparació del vestuari es pot confeccionar, es pot comprar en botigues vintage i de segona mà, en centres comercials o en botigues d'alta costura, tot depèn del personatge i de l'època. Durant tot el procés cal estar en contacte amb el director per veure quina idea té i si el disseny es correspon amb la seua idea. També cal parlar amb els directors de fotografia i de producció, per assegurar-se que tots van en la mateixa direcció, i amb els responsables de maquillatge i perruqueria. Els actors ajuden a acabar de definir el vestuari.

Un dels coneixements essencials del dissenyador és com tintar i envellir la roba. Una vegada fet el disseny cal obtenir les peces concretes. De vegades, cal obtenir múltiples còpies d'una mateixa peça, per substituir les que es fan malbé en escenes d'acció, per vestir els dobles, etc.

De vegades el vestuari d'una pel·lícula pot inspirar la moda (per exemple Flashdance, Blade Runner o Fight Club...). Però és difícil de fer a propòsit, ja que depèn de l'èxit de la pel·lícula. D'altra banda, en dissenyar la indumentària cal evitar seguir la moda, ja que aquesta és massa efímera. D'allò que es tracta és d'explicar una història i la roba hauria de passar desapercebuda.

L'equip de disseny
L'equip de disseny de vestuari en una pel·lícula pot constar des de dos persones (dissenyador i ajudant) fins a desenes de persones. Els components que se solen trobar en un d'aquests equips són:

• dissenyador de vestuari: la direcció artística;
• supervisor de vestuari: la direcció tècnica;
• ajudant del dissenyador de vestuari: les mans, ulls i orelles del dissenyador de vestuari;
• il·lustrador: curiós veure que no cal saber dibuixar per fer el dissenyador de vestuari, sempre se li poden encarregar els dibuixos a un il·lustrador;
• sastres i modistes;
• patronista;
• investigador: alguns dissenyadors li deleguen la feina de recerca i de furgar enmig de múltiples fonts d'informació
• especialistes diversos: en barrets, vestits militars, etc.