Visita al Palais Galliera

Aprofitant que havia d'anar a París per a seguir una formació, aquesta tarda he visitat el Palais Galliera, seu del Museu de la Moda de París. Com que els vestits de la col·lecció són fràgils, aquest museu només acull exposicions temporals. L'exposició actual, Anatomie d'une collection, fa un petit repàs dels fons disponibles al museu a través d'un centenar de peces, que mostren l'evolució de la indumentària en els últims tres segles.

Visitar un museu de moda no sol ser cosa d'homes. Només arribar, a la cua d'entrada, tot eren dones. Però em sento sol per poc temps; poc després arriben alguns homes acompanyant les seves dones o amb la família. De fet, l'exposició vol trencar els estereotips i està adreçada a tots els públics. Tot això, gràcies al poder suggestiu dels vestits, que serven l'impronta de qui els ha portat. "Mira, aquella armilla era de Napoleó!", diu un xiquet. I gairebé el pots veure, seriós, que es passeja amb les mans a l'esquena en el seu retir obligat de l'illa d'Elba. Al costat, un sensual vestit de nit de muselina blanca brodat amb motius vegetals, vaporós i transparent... De Josefina. L'imagineu esperant el seu amant?

Foto cortesia de Collection Palais Galliera - © Eric Poitevin/ADAGP, París 2016.

És enmig d'aquestes il·lusions que volto pel Saló d'Honor, que conté els vestits històrics, aquells que m'interessen més. Faig una volta de reconeixement, per fer-me una idea de les peces que hi ha. Llegeixo les targetes, em fixo en els detalls, miro tot pel davant i pel darrere... I quan he acabat, em poso a dibuixar ràpidament les peces que m'interessen més. Tinc poc temps, he arribat cap a les 15 h i el museu tanca a les 18 h.

La primera cosa que dibuixo és un pantaló i armilla de cap a 1792 que va pertànyer al petit Lluís XVII, fill de Lluís XVI i Maria Antonieta. La tela de cotó és bastant senzilla, ratllada de beix i marró. Qui ho diria d'un príncep, però sembla que al palau de les Tulleries les condicions eren més bé austeres. Mentre dibuixo, veig que no sóc l'únic. Algunes noies també dibuixen detalls dels vestits, o vestits sencers. La majoria, com jo, dibuixen en peu amb el quadern a la mà. Amb una, coincidim en dibuixar la mateixa peça tres vegades seguides. Una altra dibuixa asseguda per terra.

Seguidament, m'entretinc dibuixant una armilla amb mànigues de cap a 1740. La podeu veure en la foto, de teixit de seda blau violeta i tela de cotó de color blau amb galons daurats. Dibuixar em serveix per fer més atenció a tots els detalls, a com está confeccionada. I faig diferents vistes i detalls. He vist els patrons d'alguns dels tipus de peces exposades (redingots, armilles, etc.) en llibres antics digitalitzats. Però veure com queden una vegada muntades, és tota una altra cosa.

Foto cortesia de Collection Palais Galliera - © Pierre Antoine.

Quedo fascinat amb un frac tot negre de vellut amb brodats en fil de seda negra amb motius d'espigues de blat, de branques de roure i de fulles d'heura. En faig una vista per davant i una per darrera. És l'uniforme de membre de l'Institut d'Egipte, i com a científic m'interessa especialment. L'Institut d'Egipte és una acadèmia fundada per Napoleó durant la seva conquesta fallida del país. De fet, sembla que aquesta jaqueta li va pertànyer com a vicepresident de l'Institut. Va ser el secretari perpetu de la institució, el matemàtic Jean Baptiste Joseph Fourier, qui la va repatriar i la va conservar al seu retorn a França un parell d'anys més tard.

I continuo amb una altra peça de Napoleó, una armilla de 1814-1815 que m'encanta. Me'n faria una d'igual. La part de davant és de piqué de cotó i el darrera és de tela de cotó. Encara que originalment era una armilla blanca, ha esdevingut beix amb el pas dels anys.

Però la peça que més m'ha captivat és una armilla amb mànigues de cap a 1750 de Claude Lamoral II, príncep de Ligne i del Sant Imperi. Té uns brodats vegetals d'una vistositat i colors tan vius, que diries que és de Desigual. Però té més classe, sense dubte. Llàstima que per error només he agafat quatre llapis de colors...

Foto cortesia de Collection Palais Galliera - © Pierre Antoine.

És ja la segona vegada que parlo d'una armilla amb mànigues. I faldons. Res a veure amb allò que actualment entenem per armilla. L'armilla va ser introduïda a Europa pel rei Carles II d'Anglaterra en el segle XVII. Inicialment tenia mànigues i es va convertir en una peça fonamental del vestit masculí, format per casaca, armilla i calçó. En anar sota la casaca, les parts visibles eren les que estaven més guarnides: el davant, els polsos i, com en el cas de l'armilla del príncep Claude Lamoral II, la part baixa central del darrera, que s'entreveia a través de l'obertura dels faldons de la casaca. Posteriorment, les mànigues es van eliminar per donar més facilitat de moviments.

Les altres peces les dibuixo bastant més ràpid, ja que m'adono que em queda menys d'una hora abans que no tanquen: un caraco (una espècie de top amb mànigues) marró de 1795, una jaqueta ratllada d'home dels 1790s, una jaqueta d'home de cap a 1820-1830 (sembla que devia abrigar bastant, és bastant espessa), dos davantals, i una armilla que va pertànyer al filòsof i matemàtic Condorcet, feta amb teixit de punt per davant (amb ratlles horizontals blaves, grana i blanques).

Foto cortesia de Collection Palais Galliera - © Pierre Antoine.

Acabats els dibuixos de les peces històriques, me'n vaig a veure la resta de l'exposició. A la Galeria Est, es mostra el naixement de l'alta costura en el període de la Belle Époque. S'hi poden veure algunes peces que van pertànyer a artistes del moment com Sarah Bernhardt o Cléo de Mérode. Al costat, a la Gran Galeria (a la foto), hi ha nombroses peces dels grans dissenyadors del segle XX: Paul Poiret, Chanel, Dior, Schiaparelli, Givenchy, Balenciaga, Yves Saint Laurent... Però també algunes peces de perfectes desconegudes, com un uniforme d'infermera de la segona guerra mundial, davantals i altra roba de treball. Curiosament, en arribar al segle XX, ja no hi ha peces d'home en exposició...

Foto cortesia de Collection Palais Galliera - © Pierre Antoine.

Les altres dues sales contenen les peces més modernes, i provocatives, que gairebé no tinc temps de mirar. A les 17:45 surto, després de quasi tres hores intenses de visita.

Una vegada fora, mentre em dirigeixo cap al parc-jardí del palau, dues noies se m'atansen i em demanen pel nom del palau. Els dic que es tracta del museu de la moda. Val la pena? - em demanen. "C'est pas mal.", els responc. Però pensant-ho bé, em vaig quedar curt. Val realment la pena. Els 9 euros que val l'entrada van ser una bona inversió, que em va permetre de veure de prop peces úniques de la història de la moda. Si la voleu veure encara teniu temps, fins al 23 d'octubre. I si no hi podeu anar, aquí teniu el dossier de premsa de l'exposició, en francès i en anglès.

ACTUALITZACIÓ 22-01-2017
Per casualitat, estava visitant la pàgina web del Palais Galliera i he descobert que l'exposició ha estat prorrogada. Si no l'heu vist encara teniu temps fins al 12 de febrer de 2017.