El cos vestit. Exposició permanent del Museu del Disseny de Barcelona

Aquests Nadals vaig visitar l'exposició "El cos vestit. Siluetes i moda (1550-2015)" al Museu del Disseny de Barcelona. L'exposició s'anuncia amb una cotilla del segle XVIII (a la foto a baix), reflectint-ne el seu tema principal: la modificació de la silueta humana mitjançant els vestits i la seua evolució al llarg dels segles.

Cotilla. Catalunya. 1750-1770.
Acanalat i llavorat de seda i fil daurat, barnilles.
Donació Manuel Rocamora, 1935. MTIB 21.959
Foto cortesia del Museu del Disseny.

"El cos vestit" comissariada per Teresa Bastardes i Sílvia Ventosa presenta 173 peces, 111 vestits i 62 estructures interiors (cotilles, mirinyacs, polissons i sostenidors) exposades en 657 metres quadrats. Una gran part de les peces prové de la donació de vestits de Manuel Rocamora, pintor i col·leccionista. Aquest gran coneixedor de la història de la indumentària va començar col·leccionant ceràmica, fins que un dia se li van trencar un precioses peces de l'Alcora. Tan gran devia ser el disgust, que va preferir col·leccionar antigues peces d'habillament, bastant menys trencadisses. Gràcies a una minuciosa restauració, les peces seleccionades sembla que acaben de sortir del taller. Mireu com lluu el vellut d'un vestit de l'edat mitjana, admireu la riquesa dels brodats sobre una capa o una casaca, i quins estampats plens de colors!

Vitrina "El cavaller i el cortesà. El vestit comprimeix el cos. 1550-1789",
en perfecte estat de revista. Foto cortesia del Museu del Disseny.

En un recorregut al llarg del temps, l'exposició mostra com han canviat els ideals estètics del moment. De vegades, la silueta s'eixampla; d'altres, es comprimeix. O es realcen algunes parts del cos i se n'amaguen d'altres en un joc de formes i volums. Allargar/escurçar, ampliar/reduir, perfilar/dissimular, cobrir/descobrir... Tots són verbs que es poden utilitzar per descriure les múltiples variacions de la indumentària. És a través de la roba i les seues estructures annexes, com mirinyacs i polissons, que el cos és model·lat, esculpit, construït... i en certs moments de la història, fins i tot deformat i maltractat amb cotilles de cintura de vespa que comprimien els òrgans interns.

Cotilla. Espanya, c. 1890.
Cotí, brodat, punta, cinta de ras de seda,
barnilles i tanques metàl·liques.
Etiqueta: "Fabrica de corsés/l'Abeille".
Donació Janina Santacana, 2015. MTIB 4.226/14.
Foto cortesia del Museu del Disseny.

Tant homes com dones s'han sotmès als vaivens de la moda. En el cas dels homes un canvi important es va produir amb la Revolució francesa: van passar de portar calçó curt a portar pantaló i el vestit va esdevenir més sobri. És tracta d'un canvi amb motivació política, una resposta contra el luxe dels dirigents de l'Antic Règim. Després, la forma de vestir masculina s'ha mantingut bastant constant amb el clàssic tern de pantaló, armilla i jaqueta, amb canvis sobretot d'estil: els pantalons s'han allargat, els faldons s'han escurçat, el mocador de coll ha estat substituït per la corbata o el llacet, i el barret ha anat canviant de forma, des del tricorn al barret de copa i al barret fort fins a acabar desapareixent.

Detall d'una fotografia de la vitrina
"Roba i Revolució. El cos s'allibera",
cedida pel Museu del Disseny.

Però és el sexe femení, qui ha tingut una silueta més mutable al llarg dels segles: siluetes en forma de campana, de rellotge d'arena, de nina de porcellana, siluetes rectes i tirades, en forma d'S... I en contraposició a aquestes formes tan reglades, hi ha hagut també períodes d'alliberament i/o de rebel·lia. Va succeir en la Revolució francesa, als anys 1920 i als anys 1960. Tant a la Revolució francesa com al començament del segle XX, la silueta esdevé més fluida, en part influenciada per l'antiguitat clàssica. Un exemple és el vestit túnica Delphos amb el qual el 1909 Mariano Fortuny (el pintor no, son fill) s'avançava als temps.

Vestit túnica Delphos.  Mariano Fortuny Madrazo (1871-1949)
Venècia, 1909.
Tafetà prisat de seda, canonets de vidre de Murano.
Foto cortesia del Museu del Disseny.

Va ser uns anys més tard, després de la Primera Guerra Mundial, que la gran alliberació de la dona va començar: incorporació en massa al món laboral, obtenció del dret al vot, pràctica d'activitats d'oci i esportives... La dona conquereix una nova posició social, més dinàmica i oberta. Hi ha també una música més lliure, el jazz, i una nova forma de ballar, que trenca amb els antics cànons. En la indumentària, el canvi es reflecteix a través de vestits més còmodes i lleugers, i una silueta plana i allargada.

Detall d'una fotografia de la vitrina
"El vestit ensenya el cos. Fora cotilles!",
cedida pel Museu del Disseny.

La meua lectura de l'exposició, al final, és que els vestits no serveixen només per cobrir el cos, abrigar-nos i protegir-nos de la intempèrie. La indumentària és també una forma de comunicació no verbal, basada en una sèrie de codis, morals, socials i estètics, que li donen significat. O en alguns casos, els transgredeix, per mostrar una actitud de canvi envers els valors representats per les antigues formes de vestir, inventant nous codis en el procés. La indumentària comunica qui som, a quin grup pertanyem, atrau l'atenció o evita atencions no desitjades. I és en el cas dels dissenyadors de les últimes dècades que el vestit es carrega més fortament de significat. Sovint és una forma d'art, a través de l'expressió de les idees i conceptes que passen pel cap del dissenyador. El vestit és també una demostració de l'habilitat tècnica del seu creador.

Entre les peces dels últims anys presentades a l'exposició, em quedo amb aquest bodi amb faldilla pantaló de La Marthe (Marta Esteban). Té alguna cosa de fascinant que m'atrau i no sé ben bé què. Llegeixo l'etiqueta del vestit de La Marthe i m'adono que s'ha tancat el cercle. Sota la malla exterior hi ha un bodi interior amb barnilles -altrament dit una cotilla? I l'estructura de la faldilla pantaló, sostinguda amb barnilles, no us recorda una crinolina amb enagos? No obstant les noves tècniques i els materials innovadors, els dissenyadors continuen trobant inspiració en les idees del passat.

Vestit. La Marthe (Marta Esteban, 1971). Barcelona. 2006.
Bodi: gènere de punt de polièster i elastà amb cinta de sarja de cotó;
bodi interior: sarja de cotó amb barnilles de plàstic i cintes de ras de polièster i sarja de cotó;
faldilla pantaló: organza de cotó, gènere de punt de polièster i elastà amb barnilles de plàstic i cinta de sarja de cotó.
Primer premi Internacional Apparel Federation, Taipei, 2006. Donació La Marthe, 2014.
Foto cortesia del Museu del Disseny.

"El cos vestit. Siluetes i moda (1550-2015)" us porta en un viatge pel temps a través de vestits i formes. Aquesta exposició permanent està prevista per uns 5 anys. Així que encara teniu temps per visitar-la. Doneu-hi una ullada.


El cos vestit. Siluetes i moda (1550-2015) del Museu del Disseny a Vimeo.