EADI Moda

Avui us deixo un post dedicat a l'escola EADI Moda, que no coneixia quan vaig fer la meua recerca sobre on es pot estudiar sastreria. Vaig descobrir l'escola fa unes setmanes, quan vaig visitar el Barcelona Ethical Fashion Fest (BEFF), i on l'Anna i l'Elisenda van fer-me'n una primera presentació. El seu model educatiu es basa en gran part en el treball pràctic de l'alumne al taller, seguint uns horaris escollits segons les pròpies possibilitats. Com que ho vaig trobar interessant, vaig acceptar la invitació que em van fer i vaig anar a visitar-los just abans de les vacances de Nadal.

L'Elisenda i l'Anna d'EADI Moda, a l'estand del BEFF.

EADI Moda es troba prop de l'IKEA de l'Hospitalet, a la Plaça d'Europa 122, en una zona de jardins i nous edificis. Amb metro i sortint des de l'estació de Diagonal vaig trigar només una mitja horeta a arribar-hi. Mentre esperava ser atès per la Gemma Rullo, directora de l'escola, diversos cartells de concursos de disseny i de l'empresa Work Experience Fashion van cridar la meva atenció. Als pocs minuts la Gemma va arribar i va portar-me a conèixer tots els racons de l'escola. Les seves instal·lacions són noves i espaioses, amb diversos tallers per a patronatge i confecció i cabines de prova. Disposen de maquines de cosir i sobrefiladores domèstiques i industrials, per permetre als alumnes la possibilitat d'aprendre a utilitzar ambdós tipus de màquines. Fins i tot  hi havia una zona on poder escalfar el dinar amb microones i poder menjar quan es fan jornades intensives.

Les modernes instal·lacions d'EADI Moda,
en una zona enjardinada i accessible a l'entrada de Barcelona.
Foto gentilesa d'EADI Moda.

Després, la Gemma va explicar-me amb detall —amb molt de detall— la metodologia educativa i els programes de disseny i de patronatge i confecció. La característica principal de l'ensenyament és la flexibilitat: flexibilitat en la disposició dels horaris i flexibilitat en el programa educatiu per adaptar-se a les necessitats de l'alumnat. A part de poder triar els horaris i el nombre d'hores (sempre que hi hagi places disponibles), cada programa educatiu contempla tres nivells d'aprofundiment, en funció de les pròpies possibilitats i objectius. La diferència entre els diferents nivells és el nombre d'hores de pràctiques i el nombre de peces realitzades. Per exemple, 5 peces completes de cada tipus per al programa de tècnic reduït, 10 peces per al programa de tècnic i 20 peces per al programa de tècnic superior.

El punt fort d'EADI Moda és l'ensenyament pràctic. La Gemma em comenta que tenen molts alumnes que venen d'estudis oficials de disseny, on es dóna més importància al disseny que a la confecció, per completar la seva formació. I em confirma una cosa que ja vaig sentir a les portes obertes de l'Institut Anna Gironella de Mundet: per poder dissenyar, convé saber primer fer patrons, i per fer patrons, ajuda saber com confeccionar la roba. El treball pràctic és individual, seguint unes fitxes ja preparades per preparar diferents models de cada tipus de peça de roba. Es comença treballant les faldilles, les peces que presenten menys complicació, i es va avançant amb peces de roba més complicades (pantalons, bruses i vestits, etc.). Els models de pràctica es fan amb glasseta. En acabar cada tema, l'alumne ha de fer una peça al seu gust amb teixit seleccionat per ell mateix. Tot el treball està supervisat per una professora, que s'ocupa com a màxim de 8-10 alumnes.

El treball al taller, ampli i lluminós. Foto gentilesa d'EADI Moda.

La Gemma m'ensenya les fitxes amb les instruccions per traçar els patrons i per al muntatge de la peça. També em fa veure uns dossiers que contenen mostres de confecció de diferents tipus de costures, acabats, cremalleres, botonadures... Es tracta de mostres en les que poder-se basar a l'hora de fer els treballs i que vaig trobar de gran utilitat.

Per acabar, em parla del programa de disseny. Aquest programa té més classes teòriques: d'història dels teixits, teoria del color, màrqueting... Hi ha també classes de dibuix tècnic, dibuix de figurins, tècniques per pintar, estampació... I en els temps que estem, no podien faltar les tecnologies de la informació: es pot aprendre a utilitzar programes d'il·lustració per ordinador i de disseny assistit per ordinador. Coneixements tots que després seran útils per dissenyar diferents tipus de col·leccions i acabar amb un bon dossier, una bona porta d'entrada a les empreses de moda.

Quan surto, a les 13 h, me'n vaig cap a Ikea a dinar. Estic content, l'escola m'ha donat una bona impressió i la flexibilitat d'horaris que ofereix podria donar-me la possibilitat real de combinar la meva feina amb els estudis de patronatge i confecció. Mentre menjo amb gust una flauta de pernil amb pa amb tomàquet i un pinxo de truita, llegeixo els programes dels estudis i començo a fer plans, ben ple d'il·lusions.

A la cerca d'uns texans més sostenibles

Llegeixo a Nature que uns científics de la Universitat de Califòrnia a Berkeley estan treballant en una manera més sostenible d'obtenir el tint blau dels texans (i suposo que d'altres teixits de color blau).

Texans. Autor: Tony Hisgett.
Foto descarregada de Wikimedia Commons, CC-BY-20.

Antigament, l'indi, el colorant blau utilitzat per teixir els texans, s'extreia de diverses plantes com l'anyil (Indigofera tinctoria), l'herba del pastell (Isatis tinctoria) o l'indi xinès (Polygonum tinctorium).

Indi xinès (Polygonum tinctorium), Jardí Botànic de Tsukuba. Autor: Kenlo Nasahara.
Foto descarregada de Wikimedia Commons, CC-BY-SA-4.0.

Actualment, la major part del tint es produeix de forma sintètica i el procés de tenyit de la roba és altament contaminant. D'una banda, en la producció de l'indi s'utilitzen productes tòxics com el formaldehid i el cianur d'hidrogen. De l'altra, el colorant és insoluble, per la qual cosa cal utilitzar altres reactius per fer-lo soluble (antigament s'utilitzava orina o zinc) i poder tenyir el teixit. No obstant les plantes de tractament (quan n'hi ha), una gran part d'aquests agents contaminants fan cap als rius de Xina, Índia, Nigèria, Bangladesh... No és d'estranyar l'interès per fer aquest procés menys contaminant.

Contaminació per indi.
Font: Ayatullah Hosne Asif (2017) Science Journal of Energy Engineering. CC-BY 4.0.

Els bioquímics que han fet aquest estudi s'han inspirat en un mecanisme biològic. Dins de les cèl·lules de les plantes, l'indoxil, el precursor inestable de l'indi, es combina amb una molècula de glucosa per formar l'indican, que és estable i soluble a l'aigua. Per reproduir aquest procés, els investigadors han extret el gen de l'enzim que produeix la unió entre indoxil i glucosa (glucosiltransferasa) i l'han implantat en bacteris d'Escherichia coli. Cultivant aquests bacteris genèticament modificats, han pogut biosintetitzar l'indican. Per tenyir els teixits amb l'indican, només cal aplicar un altre enzim que separa la molècula de glucosa (β-glucosidasa) i en contacte amb l'aire el tint es fixa a la roba.

És un procés enginyós, que elimina una gran part dels contaminants químics utilitzats tant en la producció com en la solubilització de l'indi. Però de moment es tracta només d'una prova i no té viabilitat econòmica. Podran els nostres científics desenvolupar un sistema de producció i tenyit amb indi viable econòmicament i ecològica? Seguiré informant.

La costura en masculí

No obstant la professió de sastre fos eminentment masculina i que hi hagi molts grans dissenyadors homes, la costura no es considera en general una activitat per a homes. Aquesta imatge està canviant. Començant amb la inclusió de participants masculins en el concurs de costura casolana The Great British Sewing Bee, i en la versió francesa Cousu Main, comença a ser més normal que els homes cusin. S'ha vist fins i tot en aquesta temporada de The Big Bang Theory, en què Raj apareix amb una màquina de cosir a les mans.



Aquests canvis s'estan observant en les publicacions de costura. Per exemple, les éditions de saxe han publicat recentment tres llibres de patrons per a homes:

• Les chemises de Ryuichiro Shimazaki
• La couture au masculin de Toshio Kaneko
• La couture pour hommes de Toshio Kaneko

I les revistes s'estan bolcant a incorporar patrons per a homes. Algunes revistes, com Burda Style i Coudre c'est facile, ja n'incorporaven algun de quan en quan. Però l'últim mes ha estat increïble. La revista OTTOBRE design ha publicat per primera vegada un número (el 7/2017) dedicat a tota la família, amb nombrosos patrons per a home. I seguint l'exemple, La Maison Victor ha publicat un número especial dedicat als homes. Fins i tot Burda Style presenta alguns patrons per a homes en el seu número de desembre 2017.

Però mirem amb detall algunes d'aquestes publicacions. Del llibre Les chemises, sobre la confecció de camises, n'he parlat ja en aquest post. En canvi, els dos llibres de Toshio Kaneko tenen una visió més àmplia i presenten patrons de tot tipus de peces masculines, des de camises i pantalons fins a calçotets i corbates. La diferència entre els dos és l'estil de les peces. La couture au masculin conté patrons de roba d'esport, la roba de carrer que portaria un japonès. En canvi, l'estil de les peces de La couture pour hommes és més elegant i europeu. Personalment, m'agrada més el segon.

Portada del llibre La couture pour hommes de Toshio Kaneko.

Sabia que l'OTTOBRE design Family (número 7/2017) sortia al novembre, però no sabia quin dia. Cada dos dies passava pel quiosc a veure si havia arribat. I no sóc l'únic. Llegeixo al fòrum de thread&needles que algunes aficionades franceses estaven tan impacients com jo. Dos dies després que al fòrum hagin dit que ja havia sortit, el trobo a l'estanc del Boulevard de la République a Ais. Només n'hi havia un exemplar que m'emporto (per 9,95 €) abans que algú me'l prengui. La revista conté patrons per a home bastant bàsics, però interessants (elegants però esport) i que abasten una gran diversitat de tipus de peces (pantalons, camises, jaquetes, un barnús, una samarreta interior, uns calçotets).

I buscant la revista OTTOBRE design, descobreixo el número especial de La Maison Victor. Costa 7,95 € i el compro també, per veure bé com és. Sembla que han adaptat models per a xiquets apareguts en altres números de la revista i els han fet a talla d'adult. La roba és esport, però no m'acaba de convèncer.

Esperem que les revistes continuïn així i incorporin més patrons per a home.

BEFF 2017, dia 3: Mirant al futur

No obstant el mal de cap per haver dormit poc, el dia em porta esperances: l'esperança de veure tants canvis positius en marxa a través de les diferents taules rodones del dia.

La primera ha estat "El futur de la producció tèxtil local". Amb la crisi econòmica i la deslocalització, les empreses tèxtils europees han sofert un cop important i el futur semblava negre. Moltes indústries han desaparegut i una gran part de la infrastructura s'ha desmuntat. Per donar suport als territoris amb tradició tèxtil va nàixer la xarxa ACTE (Associació de Col·lectivitats Tèxtils d'Europa) en què participen diversos països europeus. La rama espanyola de la xarxa (Tex4future) agrupa uns 30 municipis, a més de centres tecnològics, universitats, etc. Recentment, alguns ajuntaments de la xarxa ha promocionat la publicació d'un estudi sobre la sostenibilitat en el sector tèxtil, que identifica els models de negoci vinculats a la sostenibilitat i les seues modalitats d'aplicació. També, a través del projecte futur mod, la xarxa proporciona serveis de mentoria, formació i altres a emprenedors i micropimes de nova creació en el sector de la moda. Un altre dels projectes que compta amb el suport d'ACTE (a més de diversos ajuntaments, ASEGEMA, Tecnocampus, etc.) és la plataforma Cooperatèxtil, un directori de tallers i empreses del sector tèxtil. Després de la crisi del tèxtil i la consegüent desorganització del teixit productiu, molta de l'oferta disponible en el sector no és visible, sobretot per les empreses que comencen. Aquesta prospecció de les empreses existents i dels serveis que ofereixen és una eina que pot resultar molt pràctica a l'hora de crear sinergies i identificar possibles proveïdors.

Però el futur de la indústria tèxtil passa també per la innovació. Com per exemple, la recerca i el treball duts a terme a Hilaturas Arnau en el reciclatge i reutilització de materials de rebuig (restes de xarxes de pesca, plàstics, etc.) per fer fil. O la innovació en l'aplicació de les noves tecnologies de la informació a disseny de moda, especialitat de FabTextiles, que a més de potenciar el programari obert, disseminen llur coneixement especialitzat a través del programa formatiu de Fabricademy.

La segona taula rodona, sobre "Economia Circular en el sector tèxtil" i moderada per Clara Mallart, ha aportat diferents exemples de l'aplicació d'aquest paradigma. Núria Nubiola i Montse Bayen de By My Eco han presentat la seua iniciativa de reaprofitament de texans i d'ajut a persones en dificultats. Després de comprar centenars de kilos de texans vells, passen per una primera part de reconversió de les parts dels texans que estan en bon estat en diferents objectes, com bosses, davantals, etc. comercialitzats amb la marca Back to Eco. Una altra iniciativa en estudi comportarà la trituració del teixit inservible per mesclar-lo amb matèria primera i fer-ne nou fil. Després Manel Subirats de Grintint ha presentat el seu projecte de tints naturals. Els tints naturals són problemàtics i no necessàriament per ser naturals són sostenibles. Per exemple, cal una gran quantitat de matèria primera per obtenir el tint, necessita un temps llarg de trempat –cosa que implica un alt consum energètic i d'aigua–, s'utilitzen i generen productes tòxics i, a més, els colors són poc estables. En Manel ha dut a terme una tasca de recerca per millorar el procés de tint natural i ara  tenen un procés patentat que requereix menys temps, menys aigua i menys energia que els tints convencionals.

A base de sumar iniciatives, la transició vers una moda sostenible s'està convertint en un moviment global, exemplificat pel treball de Fashion Positive i les certificacions Cradle to Cradle, presentats per l'Aglaia Gómez. La filosofia d'aquest moviment és que individualment es possible de fer les coses menys malament, però que les coses es poden millorar només amb les sinergies que es creen quan es treballa coordinadament. Un treball en el qual estan involucrades grans firmes, com H&M i C&A, amb fundacions que fan recerca sobre el reciclatge de fibres tèxtils. Alguns dels resultats del treball conjunt de múltiples actors són un catàleg de materials amb la certificació Cradle to Cradle o la primera guia de bona moda (Good Fashion Guide).

Being less bad is not being good. William McDonough.

L'última taula a la qual he assistit és "Fashion films". Què és un fashion film o film de moda? Segons l'Eva Font, coordinadora del primer Barcelona Fashion Film Festival, es tracta d'un relat, una història publicitària que incorpora l'aspecte emocional. De fet, diu, un film de moda és quan la roba o accessoris passen a ser un personatge més. Per la Laia Gil, directora de cinema i de films de moda, un film de moda és una barreja de publicitat, videoclip i curtmetratge.

Això queda ben demostrat en els films que s'han passat. El primer, va ser el guanyador del Barcelona Fashion Film Festival: GTO The Eyeball, dirigit per Dean Alexander per a Georgetown Optician.




Núria Espinach, de la marca de moda sostenible Art and Seams va presentar llur nou fashion film IPO (Impuls PostOrgànic). Per a ella la realització de la pel·lícula, produïda per l'Estudi Caramba!, va ser tota una aventura i va ser possible gràcies a una campanya de finançament a Verkami.




Està clar que els fashion films són tota una novetat. El film de moda apareix com una adaptació del món publicitari als nous costums, on la tele perd pes front al consum de material audiovisual a través d'Internet. Gabriela Pedranti, que moderava la taula, va fer notar que és una oportunitat de comunicació de moda sostenible a explotar, més innovadora que la indústria de la moda convencional. És uUn nou mitjà publicitari amb un alt potencial per comunicar les noves idees de la moda sostenible. Mireu sinó el vídeo Be the change, dirigit per Sergio Rivas per a FastGarms.

BEFF 2017, dia 2 per la tarda: tantes iniciatives, tanta feina per fer

La segona jornada del BEFF m'ha deixat un gust agredolç (el resum de la primera jornada aquí). El documental The True Cost, i la taula rodona posterior, m'ha deixat preocupat. Una gran de la indústria de la moda no és sostenible i es basa en explotació d'éssers humans (sobretot dones) i dels recursos naturals. Per sort hi ha passos cap a la sostenibilitat, des de la introducció de perspectives ètiques i sostenibles en les escoles de moda fins a la creació de petites empreses que intenten ser al més sostenibles possible. Fins i tot les grans empreses se veuen obligades a rentar-se la cara amb canvis cap a una major sostenibilitat, senyal que les coses estan canviant.

En arribar pel matí em creuo amb la Jéssica de Pqno, que té una parada al BEFF. Ahir va estar parlant-me de les seues creacions. Va començar amb pitets i bosses per a nadons i ha continuat amb bosses per les mares. La Jéssica cus els seus accessoris amb boniques teles estampades amb motius simpàtics i divertits. El seu treball fet amb cura i materials escollits és una aposta per la qualitat, front a l'aposta d'una gran part de la indústria tèxtil per preus baixos i baixa qualitat.

Accessoris creats per Pqno.

Justament, el tema de The True Cost (que podeu veure a Netflix) és el caràcter insostenible d'una gran part de la indústria de la moda. Aquesta ha impulsat una transformació cultural per convertir la roba en un bé d'un sol ús a través de la reducció dels preus. Però els costos no es redueixen, ans al contrari augmenten, i la manera de mantenir el benefici és la deslocalització, aquesta nova forma de colonialisme, exportant la producció a països on els drets dels treballadors són mínims i hi ha una baixa protecció del medi ambient. El resultat? Explotació obrera i contaminació; però lluny, on els ulls no ho veuen i els consumidors no se senten —no ens sentim— culpables. El problema és immens. Per exemple, la moda és la segona indústria més contaminant després del petroli.



L'altra cara de la moneda són les empreses que comencen a canviar això, com People Tree i Patagonia, marques que es preocupen pel benestar dels treballadors i per la sostenibilitat ambiental. Però el poder d'aquestes poques firmes per canviar el model és limitat. Són els consumidors, exigint uns mínims estàndards de justícia social i sostenibilitat ambiental, qui poden forçar les grans empreses a canviar el seu modus operandi. És la conclusió del documental, i també de la taula rodona posterior.

Però no és fàcil trobar botigues sostenibles. És per això que Ignasi Eiriz, un estudiant de Publicitat i Relacions Públiques de 19 anys, ha pensat en desenvolupar la primera aplicació mòbil de moda sostenible. El seu projecte és crear una app gratuïta, Ethical Time, que indique la localització dels negocis de moda sostenible. És reconfortant veure el seu entusiasme i li desitjo sort en el seu projecte. Estaré al cas per quan llance la campanya de finançament ben prompte.

Al vespre marxo del Museu del Disseny amb el cor pesant, capficat en els problemes del món. Recordo perquè vaig estudiar biologia, el meu interès per l'ecologia: la voluntat de protegir la natura, d'actuar per ajudar a resoldre alguns dels problemes del món. Quina diferència amb allò que faig! La recerca és útil, no hi ha dubte, però allò que faig està tan lluny de l'aplicació pràctica que no me'n sento satisfet. Sé del cert que he de canviar de faena. I preocupar-me per la sostenibilitat. Enmig d'aquests pensaments, uns llums a terra em distrauen. I pensar que ahir no els vaig veure... Com amb els problemes de la indústria de la moda, n'hi ha prou de mirar per veure que hi són.