Vestits de matrimoni per a tots els gustos a la BBFW2019

No cal dir que el dia del casament és un dia especial, el dia més feliç per a alguns. És un dia que et canvia la vida, això està clar, i que requereix mil i un preparatius. Entre aquests, un dels més importants és la tria del vestit, d'un vestit que representi la personalitat dels nuvis i que reflecteixi la importància que es dóna a la unió. I a la fira professional de la Barcelona Bridal Fashion Week (BBFW) hi havia vestits per a tots els gustos, vestits que invitaven a conquerir l'inesperat.



És per a les núvies per qui hi havia més oferta i diversitat de vestits, des dels vestits propis d'una reina a d'altres més senzills, des dels més modestos als més atrevits, de tota classe n'hi havia. L'estand de Justin Alexander, un dels més grans de la fira, és un dels que més opcions donava. Fileres i fileres de vestits blancs penjats un al costat de l'altre amb tuls, transparències, brodats, puntes... Però amb tantes opcions juntes és difícil fer-se una idea de la tota varietat.

Alguns vestits de Justin Alexander.

En passejar-se per la fira i perdre's entre tots aquells corredors i estands, comencen a aparèixer les particularitats. Just davant l'estand de Justin Alexander, hi ha el de Jesús Peiró, una casa de Barcelona amb 30 anys d'història que presenta vestits més elegants. En un altre cantó d'aquest encreuament estratègic hi ha Cymbeline de París. Hi trobo aquest vestit de cintura alta, estil imperi, com aquells que s'usaven a França després de la Revolució Francesa (vegeu un vestit blanc de l'emperadriu Josefina en aquest post). Com a particularitat, el vestit està decorat amb plomes al voltant de la cintura i a la faldilla.

Vestit de Cymbeline, per fer de Josefina per un dia.

No molt lluny d'allí hi ha l'estand de Pour un oui, marca també de Cymbeline. M'encanten els vestits d'aquesta marca, de línies impecables i amb un estil inconfusiblement francès.

Estand de Pour un oui.

De Pour un oui em fixo en dos models amb faldilla curta, més apropiats per a un casament civil que a l'església, per a núvies més enjogassades. Un d'ells em fa pensar en el vestit que portava Marilyn Monroe en la seva imatge icònica. Però la tela d'aquest teixit sembla suficientment pesant perquè el vent no jugui una mala passada.

Model Génie, de Pour un oui.

A les marques de casa tampoc no els manca l'originalitat. Mireu sinó aquest vestit amb un punt de transgressió de Tot-Hom, del carrer Balmes de Barcelona: tres nivells de volants, una espècie de mantellina amb grans pompons i, als peus, espardenyes d'esport negres.

La casa Oh que luna! de Madrid no es queda enrere. El seu estand evoca l'ambient nocturn sota la llum de la lluna. Un ambient nocturn, que com als poetes, els porta la inspiració per crear dissenys originals, com els dos següents. El primer, asimètric, deixa al descobert el braç esquerre. Amb un retorçament del teixit crea un doble efecte: crear la forma per a l'espatlla i un nus sobre el pit esquerre que recorda una flor. L'altre sembla de disseny més senzill, però els volants que ondulen pels costats li donen un fluïdesa amb reminiscències marines i sirèniques.

Inspiració sota el clar de lluna.

Un altre disseny interessant d'aquesta casa és el d'un vestit ple de serrells. La foto no em surt bé i accedeixen a enviar-me'n una per publicar-la al blog (amb el bonus afegit d'un segon vestit similar). Tenen alguna cosa que m'intriga, quelcom de familiar que no sé identificar d'entrada. Sí, em fan pensar en els mantons de Manila, amb els seus serrells i motius vegetals. Però acabo recordant aquelles postals dels anys 1970 de Madrid amb què jugava de menut on hi havia una parella amb els vestits típics. És això, aquests vestits em recorden el vestit de chulapa madrilenya. Són per lluir amb les mans a la cintura i traient pit. Però amb un aire més bohemi i modern, actualitzant les tradicions.

Vestits de núvia per l'autèntica chulapa de los Madriles. Foto cortesia de Oh que luna!

I qui vulgui quelcom d'original pot optar també per afegir una mica de color que trenqui la monotonia del blanc. Diverses marques es van decidir pels brodats florals, com en aquest vestit d'Andree Salon, de Romania.

Motius vegetals i colors.

La tria no seria completa sense els models més atrevits, com aquests d'Igne Iplik Moda de Turquia. Són vestits sensuals. Cobreixen les zones crítiques, però ressalten totes les corbes. Alguns són més barrocs, d'altres més elegants.

Vestits atrevits des de Turquia.

I altres et fan sentir una actriu de cinema, amb grans cues i pedreria, per brillar sota els focus.

Per refulgir en un dia tan especial.

Una actriu? I per què no una princesa o una reina? Els vestits de Sima Couture, amb grans cues, mirinyacs i luxosos acabats, dóna l'oportunitat de complir aquest somni (no em pregunteu per quin preu, que no el sé).

Princesa, reina o emperadriu?

Aquesta és una petita tria dels centenars de vestits que hi havia a la fira professional. Hi ha tantes opcions com núvies. I algunes cases donen la possibilitat de personalitzar el vestit triat. Les combinacions possibles inacabables. Què portarà l'any que ve?

Barcelona Bridal Fashion Week 2019: fira professional de moda

Què és una fira professional? I què s'hi fa? Aquest dissabte per la tarda vaig visitar una fira professional de moda per primera vegada, la Barcelona Bridal Fashion Week (BBFW). La visita no estava preparada -vaig aconseguir una invitació tot just divendres-, però hi vaig aprendre algunes coses.

Quan un va a una fira o un congrés, és millor anar-hi amb els deures al dia: saber a qui anar a veure, amb qui parlar, quins esdeveniments seguir... Una fira de moda és un lloc on es va a fer negocis i una gran part del glamur és substituït per la lògica econòmica. Sí, importa la qualitat dels teixits i la bellesa del disseny, però també el preu, les condicions de venda i el temps d'entrega. Per exemple, "compra cinc vestits i te'n regalem un". O "paga la meitat ara i l'altra meitat a la recepció de la comanda". O encara, "temps d'entrega de 10-12 setmanes, despeses d'enviament a càrrec del comprador".

Models al costat del passatge a l'entrada del Palau 2 de la Fira de Barcelona,
aparentment avorrides en aquestes hores de poc tràfec.

En una fira professional tot està al servei del negoci. En lloc d'hostesses, hi havia models que portaven algun dels vestits com a reclam. Sovint les models es provaven altres vestits a petició de la clientela o hi havia minidesfilades a hores convingudes per mostrar la col·lecció. I en gairebé tots els estands hi havia petites taules on asseure's a negociar, de vegades amb una copa de cava al costat.

Taules preparades per fer negocis.
Estand de l'Atelier Zolotas de Grècia, presentant The Hellenic Hippie Collection.

En la major part dels casos, els i les comercials als estands esperaven que hi entrés algú. Altres tenien una estratègia més activa. A l'estand de Catarina Kordas, una casa polonesa, invitaven a passar donant una bosseta amb el catàleg de models i les condicions comercials. "Welcome" - amb un moviment de braç acollidor. En un altre lloc, un comercial d'una casa ucraïnesa, se'm va acostar i em va dir: "We have the best quality at the lowest price".

L'estand que semblava tenir un major moviment era el de la casa nord-americana Justin Alexander, que representava les marques Justin Alexander, Justin Alexander Signature, Lillian West, Sincerity i Sweetheart, cadascuna amb una personalitat pròpia. No puc dir quina és la raó del l'èxit d'aquesta casa, si és perquè porten tantes marques, o pel preu, o per la petita barra on s'oferien begudes i coses per picar. Si hagués anat preparat, hauria pogut fer les preguntes adequades. La pròxima vegada serà. Però allò que puc dir és que tenien una gran diversitat de models. I que, si bé les etiquetes (i la pàgina web) indicaven el tipus de teixit de què està fet cada vestit (tul, mikado, crepè...), el material no hi apareixia. Calia endevinar-ho al tacte o demanar-ho al comercial.

Estand de Justin Alexander,
un dels més grans i atrafegats.

En resum, la BBFW és un esdeveniment internacional. Hi participen marques d'arreu del món: espanyoles, és clar, però també moltes d'italianes -se sentia parlar italià contínuament pels corredors- i d'altres de nord-americanes, franceses, angleses, romaneses... Vaig tenir sort de poder visitar la fira professional, de veure la rebotiga del món de la moda, allí on es fan els tractes, on es compren i es venen les novetats per a la pròxima temporada, un part molt desconeguda del món de la moda.

I si us interessen els dissenys que hi vaig veure, llegiu el meu pròxim post (disponible aquí).

Els anys finals d'Yves Saint Laurent

Acaba de sortir a França el documental Célébration, que mostra els últims anys d'Yves Saint Laurent a la seva casa d'alta costura. L'he vist i us ho explico. De moment, aquí teniu el tràiler:



L'arribada d'aquest documental s'ha fet esperar. Tot i haver estat rodat entre 1998 i 2001, no s'ha estrenat fins ara a causa de desavinences entre Pierre Bergé, cofundador de la casa de costura Yves Saint Laurent, i Olivier Meyrou, director de la pel·lícula. Per sort, poc abans de sa mort, Pierre Bergé va donat el seu vist-i-plau i ens arriba aquest document excepcional sobre aquests anys de fi de regnat.

La idea original del documental era de servir de celebració de l'art d'Yves Saint Laurent, d'homenatge a la seva llarga carrera de 40 anys en el món de la moda. Però de fet, són dos els protagonistes del documental: Saint Laurent i Pierre Bergé, el seu antic company sentimental, amic i gestor de la casa de costura. Yves Saint Laurent hi és presentat tal com és, un personatge diferent, que habita en món a part i és perseguit per angoixes. És un home cansat, se'l veu caminar amb dificultat i amb l'esquena corbada. És un home que, en paraules seves, ha sacrificat la seva vida per la moda. Al seu costat, darrere les bambolines, movent tots els fils, hi ha Pierre Bergé, un personatge que contrasta amb Saint Laurent per la seva hiperactivitat: té els ulls a tot arreu i tot ho controla.

A part d'ells, el documental mostra les interioritats de la casa d'alta costura: el treball de les modistes, de les models, els conservadors de vestuari, el procés de disseny dels vestits i la preparació de les desfilades.

Com a punt negatiu, el material enregistrat es presenta de manera desordenada. De vegades la música es fa desagradable, recorda els xiulets de la prova d'audició de la revisió mèdica per al carnet de conduir. Però de totes maneres, aquest documental és un document històric que ajuda a conèixer millor aquest dissenyador fascinant.

Modificacions: girar el coll d'una camisa

No us ha passat mai comprar una peça de roba de segona mà i en arribar a casa veure que té algun defecte? L'altre dia li va passar a la meva companya. Va comprar-me tres camises a Humana, però no va veure que una tenia una taca de lleixiu al coll.

Però com diu la dita, "el fil i l'agulla, manté la vestidura" i la cosa té solució. Només cal descosir el coll, tornar-lo a posar on era del revés, embastar i cosir.

Ara la taca queda a la part de sota del coll i no es veu. I la camisa, com nova.

Vet aquí un sistema ben pràctic de fer desaparèixer les taques en només 10-15 minuts.

El coll xal

Per a un dels meus pròxims projectes estic vull fer una armilla amb un col xal. I m'he posat a fer una mica de recerca sobre aquest tipus de coll. Vet aquí què he après.

El coll xal és un tipus de coll en punta amb solapes que formen una línia corba contínua al voltant del coll.

Coll xal. Font: Wikimedia Commons.

Patronatge
El coll xal pot ser més o menys ample en funció de les nostres preferències i del tipus de peça de roba. El següent vídeo (en anglès) explica com dibuixar un patró amb coll xal a partir d'un model base de panell frontal.




Confecció
El procés de construcció del coll xal el podeu veure en els següents cinc vídeos (també en anglès) de la Queensland University of Technology (QUT). El primer presenta les peces de què està composta una jaqueta amb coll xal, és a dir, la peça davantera amb les solapes, la peça del darrera i les vistes, que queden a l'interior.




El següent vídeo mostra com cosir el coll. Pareu atenció a la tècnica depurada de les mans d'aquest sastre, que no fa servir ni agulles ni fil d'embastar per unir les peces!




El següent pas és el planxat del coll.




A continuació cal cosir les peces davanteres (unides pel coll) a la peça del darrera.




Per acabar, es planxen les costures que s'acaben de fer i assegurar el coll amb una altra passada de punts.




Espero que aquest material us sigui útil. Si teniu altres enllaços interessants sobre el coll xal, els podeu deixar avall.